Estratègies per afrontar l’horror

Com explicar als infants un succés com un atemptat terrorista? Com es gestionen la por, l'angoixa o les idees distorsionades? Com es respon a les preguntes sobre terror? Elaborem amb l'ajuda d'experts una sèrie de pautes per a les famílies.

Saray Marqués
 
 

Estratègies per afrontar l’horror

La tarda del 17 d’agost, enmig de la confusió sobre el que va passar a la Rambla de Barcelona, ​​els Mossos d’Esquadra, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil llançaven un missatge a la ciutadania, demanant-los que no publiquessin fotos ni vídeos ni compartissin imatges a les xarxes socials del que havia passat. Ho feien “per respecte a les víctimes i les seves famílies”. En aquell moment, moltes famílies, en ple període de vacances i amb els seus fills per allà al voltant, tenien un dilema. Mentre intentaven assimilar el que estaven veient es preguntaven si era adequat exposar aquesta informació als nens més petits o si era preferible una mena d’apagada informativa, si millor que se n’assabentessin a casa, si serien capaços d’encaixar aquella tragèdia…

Ja han passat gairebé tres setmanes de l’atemptat terrorista en què van morir 16 persones a Barcelona i Cambrils. En aquest temps els mateixos nens han generat el seu propi relat sobre les imatges que han pogut veure, han presenciat converses que no han entès, han fet preguntes que han enxampat desprevinguts als adults… A alguns, a més, potser els ha començat a costar dormir, han patit malsons o han acabat al llit dels seus pares.

La gestió d’aquest tipus de situacions, la manera d’afrontar-les, no és una qüestió menor. Hi ha institucions especialitzades, com la Unitat de Trauma, Crisi i Conflictes de Barcelona, ​​i fundacions com ANAR compten amb una sèrie de pautes. També el Col·legi de Psicòlegs de Madrid compta amb un grup específic de treball arran de l’11-M, en la línia dels que hi ha als serveis d’Emergències o La Creu Roja.

Proximitat, serenitat, seguretat

Ja sigui en el mateix moment o en els dies següents, els experts coincideixen en una sèrie de recomanacions en cas d’atemptat terrorista, però que també poden ser útils en un altre tipus de morts violentes o suïcidis en l’entorn. Entenen que, a l’hora d’informar, la tasca ha de recaure en les persones més properes, perquè s’estableixi un marc de complicitat que ajudi a que tot es gestioni de forma més senzilla. Així ho exposa el psicòleg educatiu José Antonio Luengo, especialista en atenció a situacions d’emergència.

Quan els pares parlin sobre qualsevol notícia negativa amb els seus fills han de fer-ho buscant la màxima empatia: “El to de veu ha de ser tranquil, per poder transmetre la seguretat necessària tot i l’esdeveniment. Si la seguretat és una necessitat bàsica de tot ésser humà, ho és especialment en la infància”, remarca Diana Díaz, directora del telèfon ANAR.

S’ha d’explicar sempre? Depèn, sobretot, de l’edat. “Per sota dels sis, set anys, si el nen no pregunta no ho hem sentir com una necessitat, llevat que estiguem veient les notícies, estigui al nostre costat i, encara que sigui amb la cara, ens transmeti que requereix algun tipus d’informació”, exposa Luengo.

Fins fa un temps es consideraven els 10 anys com l’edat a partir de la qual els nens poden assimilar el que veuen a les notícies. “Això ha canviat, les edats van baixant i a partir dels vuit són més conscients de la realitat social, però és recomanable que vegin les notícies amb adults, que els pares filtrin i tradueixin aquesta informació perquè puguin encaixar-la sense angoixar-se, sense que derivi en malsons, somatització, preocupacions extremes…”, apunta Clàudia Xibixell, psicòloga i orientadora del British Council School. Xibixell aposta per parlar del que li preocupa al nen, què ha pensat, què vol saber, “baixant al nivell de comprensió del menor i aportant-li informació molt puntual, sense entrar en massa detalls, i que sigui veritat”.

Per sota d’aquestes edats, fins i tot amb 4 o 5 anys, tampoc s’ha de subestimar la seva capacitat de recepció si han tingut accés a les imatges. “Depèn de les característiques psicològiques del nen o la nena. Encara que estiguem convençuts que no se n’ha adonat, que haguem canviat de canal o apagat la tele, això ho ha pogut registrar, i pot haver generat algun tipus de relat. Per això és important que, sense fer un interrogatori, descobrim què ha sentit, comprès, que traguem la conversa, que descobrim si té alguna pregunta que no s’ha atrevit a fer…”, prossegueix Luengo.

No només l’edat

El psicòleg enumera, juntament amb l’edat i les característiques personals, cinc factors més que ens poden guiar en la manera d’actuar i el missatge que hem de transmetre: la proximitat amb l’esdeveniment, l’entorn familiar –si és fill únic o hi ha germans–, el grau d’afecció, l’exposició que hi ha hagut a la informació i si el succés es produeix en període escolar o de vacances. Per Luengo, els tres primers són fonamentals, però en el cas dels atemptats a Catalunya també hi ha influït l’últim, “perquè la responsabilitat quedava dipositada en exclusiva en els pares, ja que els nens no ho podien tractar a classe, amb el seu tutor, l’endemà dels fets”.

Pel que fa a l’edat, pot haver-hi excepcions, com per exemple nens que pregunten ja amb quatre anys, però la regla general és que a partir dels vuit anys, no explicar res ja no és una opció. “Des d’aquestes edats comencen a usar la lògica per arribar a conclusions i han de conèixer el que passa, ja que d’una manera o altra tindran contacte amb la notícia en un entorn diferent al de casa i, si no s’han generat un cert criteri, se sentiran en una situació incòmoda i d’indefensió que generarà més por i angoixa”, constata Luengo.

També les característiques personals (capacitat d’escolta, empàtica, interès, fortalesa…) s’han de prendre amb cautela: “La vulnerabilitat és molt traïdora, i ens trobem amb nens aparentment molt forts en situacions de la vida quotidiana que davant successos explosius es s’esbraonen, es desarmen”.

Escoltar, traduir i no mentir

Una de les premisses que comparteixen tots els experts consultats és que s’ha de deixar que el nen parli primer, que s’ha d’escoltar el que vulgui preguntar, el que vulgui dir, les seves pors, les seves preocupacions. Ho remarca José Luis Martorell, del Servei de Psicologia Aplicada de la UNED. “És la base de tota la psicologia, primer deixar expressar”, afirma. Aquesta expressió, que inclou els sentiments, es pot facilitar no només amb converses, sinó amb dibuixos, relats, contes…

“És important situar-nos al seu nivell. De la mateixa manera que físicament és positiu parlar-los a la seva mateixa alçada, en aquests casos hem d’emprar el seu mateix idioma, recorrent, sobretot amb els més petits, a paraules simples, aclarint que estem davant una cosa que no està bé, però que no és una cosa normal, que no passa sovint”, analitza Sofia Gigliani, psicòloga i orientadora del col·legi SEK-Ciudalcampo. Parlant descobrirem de quina informació disposen… “És clau per enfocar directament els comentaris, les respostes, perquè moltes vegades no cal aportar dades que tan sols els confondran, i en tenen prou amb saber que ells estan bé i els seus éssers estimats també ho estan”.

Sense amagar, convé dosificar la informació (evitant sempre les imatges repetitives o massa dramàtiques, i cuidant la seva procedència), i sempre sense mentir. Inevitablement sorgiran els “això tornarà a passar?” o el “em pot passar a mi?”. Dir que no tornarà a passar no és una bona idea. Davant la incertesa, Gigliani aposta per una mena d’apoderament, per transmetre als nens el que ells poden fer, com ells poden tenir cura de si mateixos, protegir-se (per exemple, ús del cinturó, del casc, trucades al 112 o als pares si hi ha algun problema), per ressaltar que, a més d’ells i de la seva família, altres persones (policia, bombers…) vetllen per la seva seguretat. També ajuda deixar-los compartir els sentiments. “Pot ser que els nens estiguin més nerviosos, plorin sense saber per què, tinguin malsons, es facin pipí al llit, que de sobte els espantin les multituds o que els seus pares se’n vagin… Hem de deixar-los expressar aquesta por, aquesta angoixa, aquesta ansietat, fer-los veure que és vàlid el que senten, estant al seu costat i recorrent a ajuda externa si es perllonga en el temps. A vegades el nen està intentant dir alguna cosa i la família ho ignora, creient que si no es parla del tema millorarà, i és un error”, assegura Gigliani.

Segons Maria Ramos, psicòloga infantil, hem d’estar preparats per “donar sempre la mateixa resposta, ja que moltes vegades, per poder entendre el que ha passat, els nens necessiten fer diverses vegades la mateixa pregunta, cosa que els dóna aquesta seguretat necessàriaW. Per Ramos, és important insistir en aquest relat adaptat a la seva edat, acompanyant-lo d’un missatge de confiança: que la vida continua, que som capaços de superar les adversitats i de tirar endavant. Sense això, els nens poden generar les seves pròpies explicacions del que passa, que poden resultar nocives i desembocar en un trastorn d’estrès posttraumàtic (estat d’alerta i hiperexcitació, irritabilitat, insomni, falta de concentració, flashbacks, tristesa, canvis d’humor, sensació d’inseguretat, mals de panxa o de cap…) Si aquests símptomes persisteixen més d’un mes, aconsella, s’ha de pensar en anar a un especialista. Dos anys després de l’11-S, una investigació de l’Acadèmia de Medicina de Nova York va detectar fins a un 18% de nens a la ciutat amb aquest tipus d’estrès: la probabilitat és més gran com més invasiva és l’exposició al procés.

No tenim por?

Els experts recomanen fer un seguiment a mesura que passa el temps, “evitant frases molt habituals i que no ajuden, com els no has de plorar, has de ser fort…”, assenyala Luengo. “En aquests casos està bé que siguis feble, que demanis el recolliment afectiu i emocional dels altres sense sentir que estem decepcionant-los”, continua. El bàlsam pot ser un missatge sobre com es pot construir també des de la tragèdia, o una bona abraçada.

També Ramos adverteix que “no es pot viure sense por, ja que és la manera de regular la nostra exposició al perill, però sí evitar que es transformi en pànic, en por sense control, en angoixa intensa o sensació d’indefensió”. La pedagoga Anna Ramis es regira igualment contra el “No tenim por”. “La por no és ni bona ni dolenta, simplement és. És un sentiment que ens informa que alguna cosa ens amenaça i ens produeix inseguretat. Ser valent no és ser temerari, és saber gestionar bé aquesta por per tirar endavant, evitant que ens paralitzi”. Per ella, és important arribar, en la conversa amb els fills, a descobrir què és el que en realitat els produeix aquesta por… “Potser és por a que ens matin, a que matin al pare i a la mare… Davant d’això, convé insistir en la idea de la excepcionalitat i evitar parlar des de l’ensurt”.

Sense arribar a l’estrès posttraumàtic, moltes de les reaccions del menor en els dies següents als fets es poden deure a l’impacte que els ha produït, i aquestes poden anar des del bloqueig fins a la violència. Diana Díaz, del telèfon ANAR, reclama serenitat per afrontar-les: “Correspon als adults estar atents a com ho han processat i si algun aspecte segueix rondant-los pel cap, si necessiten parlar del tema, és interessant reprendre’l des de la serenitat”.

Per a Díaz, en les respostes que aportem també hi cap el “No ho sé” o “No t’ho puc explicar”. És una cosa normal, humana, com parlar de les emocions; per tant, no hem de sentir que els estem fallant, tan sols els estem traslladant que nosaltres com a pares no sempre tenim totes les respostes.

Seran dies en què els nens, en funció de la seva edat, s’apropin a la idea de la no omnipotència de l’ésser humà, i és bo aprofitar-ho, segons Díaz, per a transmetre valors com el de solidaritat, mostrant com podem ajudar estant units en l’adversitat, o en el respecte a la diversitat. “Es tracta que aquest procés de creixement sigui positiu, però sense accelerar-lo, arribant només fins on els nens siguin capaços de processar”.

Amb Díaz, coincideix Martorell en què un factor importantíssim és la pròpia reacció dels pares, si ells mateixos estan desbordats o si han estat capaços de digerir-ho, sobretot quan més petit és el nen. “El món és insegur, però no hi guanyem res quan anticipem aquesta idea als nens que no la poden gestionar”, assenyala Martorell, “Ells no poden avaluar la improbabilitat” ni podem posar-los en la tessitura del “més val viure lliure”.

En funció de l’edat, per Luengo, un esdeveniment d’aquestes característiques suposa una oportunitat per reflexionar sobre els valors i les maneres d’interpretar la vida que estem transmetent, valors com empatia, compromís, compassió, bondat o el respecte als altres, en primer terme, que a més ens serviran, en segon terme, per afrontar els mals moments, les dificultats.

“Créixer té una banda meravellosa, però també comporta una pèrdua seqüencial de la innocència”, assenyala l’expert, que, més que pel foment del concepte de resiliència com a resistència davant els estímuls agressius, advoca per la idea de l’afrontament: “Va més enllà, que no és només resistir, saber rebre bé el cop, sinó ser proactius, fins i tot amb tot el dolor, amb tota la tristesa i amb totes les dificultats, aixecar-se sabent que no tot és positiu en la vida ni que sempre hem de tenir una mirada positiva de tot”.