Flexibilitzar l’escola, el primer pas cap a la innovació

Què vol dir flexibilitzar l’escola? Trencar amb la fórmula on hi predomina la individualitat, tant del docent, com de la matèria, com del propi aprenentatge.

Jaume Montsalvatge
 
 

L’escola està vivint uns moments molt interessants d’una profunda reflexió, de nous reptes i noves propostes. La riquesa d’aquest moment rau en les diverses procedències d’aquests projectes, escoles, instituts, institucions, organitzacions, tots ells diferents però amb molts punts en comú. Alguns d’aquests plantejaments, però, no són tan nous, tot i que per desgràcia no s’han generalitzat ni implementat en la mesura que molts creiem que hauria estat necessari i del tot desitjat.

Molts pedagogs/es, mestres, professors/es, especialistes i estudiosos de l’educació, apunten cap a un canvi de paradigma, cap a una escola del segle XXI però sobretot pensada per a ciutadans del segle XXI. Avui dia encara tenim moltes escoles pensades per a ciutadans del segle XX o fins i tot del segle XIX, això sí amb ordinadors, “tablets” o pissarres digitals. S’han dedicat molts esforços a modernitzar el continent però molt pocs a renovar el contingut.

Tenim algunes certeses de cap a on han d’anar aquests canvis que alguns anomenen innovació, altres millora, i altres simplement actualització. El nom no fa la cosa però la naturalesa d’aquests canvis sí que és rellevant. La major part de les escoles o centres educatius que abanderen aquests canvis coincideixen en una sèrie de punts o característiques. Aquests són ja part de les certeses irrenunciables i inqüestionables per la major part de la comunitat educativa del país. Cadascun d’aquests centres des de la seva posició i òptica particular, sense abandonar la seva mirada pròpia de la realitat i així cal que sigui i que segueixi sent.

La solució no és clonar una escola o un model d’innovació sinó trobar aquells punts en comú que ajudin a avançar cap aquesta escola del segle XXI per a alumnes del segle XXI.

Però quina és la realitat? Avui dia la fórmula més comuna a les nostres escoles, sobretot a secundària i sempre amb lloables excepcions, és la següent:

Captura de pantalla 2016-03-10 a les 13.39.33

Aquesta és l’estructura habitual de les nostres escoles i el primer dels impediments perquè el canvi sigui real i els aprenentatges siguin significatius. No és impossible innovar a partir d’aquesta organització però l’esforç que requereix és titànic i moltes vegades acaba per desanimar als propis docents, fins i tot aquell grup de motivats i convençuts. És evident que aquesta estructura no és facilitadora del canvi.

Perquè el canvi sigui autèntic i no simplement anecdòtic o una capa de maquillatge superficial requereix de la implicació de tota l’escola, de tot el centre educatiu. No pot ser la lluita de dos o tres docents, considerats per alguns com a superherois, enmig d’una oceà hostil, ple de perills i entrebancs, sinó que ha de venir de la pròpia organització o institució. Exigeix de certa valentia i atreviment, i sobretot cooperació entre tots els mestres, professors i professores que són part activa d’un projecte educatiu.

El primer pas cap a una cultura del canvi i la innovació requereix per tant d’una voluntat explícita per flexibilitzar aquesta estructura que ens encadena i que és del tot antinatural. A la vida no vivim en fragments d’una hora, ni els problemes reals són únicament d’una matèria, ni estem sols davant d’aquests problemes. A la vida els problemes se’ns plantegen de manera interdisciplinària i quasi sempre els resolem de forma col·laborativa.

Què vol dir, per tant, flexibilitzar l’escola? Trencar amb aquesta fórmula on hi predomina la individualitat, tant del docent, com de la matèria, com del propi aprenentatge. Aquí recau la primera de les responsabilitats que té l’escola com a organització col·lectiva, no podem defugir-la ni amagar-nos darrera mil i una excuses, algunes d’elles molt fonamentades i pròpies d’un sistema massa burocratitzat. Aquest excés de regulació ha estat massa vegades el fre que molts han utilitzat per no avançar cap al paradigma del canvi, la millora i la innovació.

La direcció que segueixen tots els centres que avui dia caminen cap a aquest nou escenari d’innovació requereix de treballar de forma cooperativa o col·laborativa dins l’aula i també a nivell de professorat. Treballar amb projectes globalitzats i interdisciplinaris, on l’aula va més enllà de les pròpies 4 parets de la classe i l’aprenentatge es produeix en una multitud de situacions diferents i canviants durant la jornada que l’alumnat passa dins l’escola. El centre de tot el procés d’aprenentatge són els nens i les nenes, els nois i les noies, i no pas la matèria, ni el docent, ni l’aula, ni la tecnologia. Aquests passen a ser els mitjans a partir del quals organitzem els aprenentatges o les metodologies, però mai poden ser per si mateixos les finalitats del propi sistema educatiu.

Hem de pensar en una escola on tot això sigui possible, una escola facilitadora del canvi, i que repensi la seva estructura per avançar cap a un model molt més flexible:

Captura de pantalla 2016-03-10 a les 13.39.48

 

Així doncs flexibilitzem l’escola, trenquem aquesta rigidesa que no ens deixa observar amb claredat el que hi ha més enllà de la boira, i avancem amb pas ferm i decidit cap a un nou escenari on ja molts hi estan caminant i molts d’altres voldrien començar a caminar-hi.

Jaume Montsalvatge
Sobre Jaume Montsalvatge

Mestre i investigador de l'Àrea de Projecte Educatiu de l'Escola Pia. Més articles