El futur de l’educació: 3 premisses per a la discussió tecnològica

L'aprenentatge real no està en el 'quant' sinó en el 'com'. No és el temps d'exposició, sinó la capacitat de relacionar-se en l'àmbit digital. No és la quantitat de pantalles que tenen al voltant, sinó l'acompanyament que reben

Liliana Arroyo
 
 
 

Una setmana abans que Barcelona estigués bullint amb el Mobile World Congress, la ciutat escalfava motors organitzant un seguit d’activitats de reflexió sobre el futur i la transfomació digital. Un dels debats, sota el lema Educació i Tecnologia, estava dedicat precisament a la irrupció tecnològica a les aules. El debat va ser ric en idees i experiències, però m’agradaria rescatar alguns punts de vista que van sorgir i que em semblen fonamentals per emmarcar bé la qüestió.

1. Les noves tecnologies no eduquen soles

El 2001 Mark Prensky va usar el concepte de nadius i immigrants digitals per distingir els nascuts entre pantalles i botons dels que van néixer en el món analògic i han anat incorporant aquestes eines en diversos estadis de la vida. El concepte és poderós per explicar fàcilment que els nadius tenen activat l’instint explorador tàctil gairebé més aviat que el de caminar, precisament perquè veuen i aprenen que tocant passen coses, sovint divertides, encara que no tenen perspectiva per entendre, per exemple, per què arriben a un determinat capítol dels seus dibuixos animats favorits. Els grans, els migrants d’un món analògic al món digital, precisament tenen més perspectiva i per això són prudents i toquegen menys. Però la destresa instrumental, la capacitat de maneig, no té a veure amb la capacitat d’entendre què hi ha realment darrere d’una aplicació. De la mateixa manera que la televisió no podia substituir un adult, les pantalles, per seno eduquen. Ho diu l’experiència, però també els números: Francesc Pedró (responsable de polítiques educatives a la UNESCO) va afirmar durant el debat que una major inversió en tecnologia no necessàriament té impacte en el rendiment acadèmic.

Perquè l’aprenentatge real no està en el quant sinó en el com. No és el temps d’exposició, sinó la capacitat de relacionar-se en l’àmbit digital. No és la quantitat de pantalles que tenen al voltant, sinó l’acompanyament que reben per a entendre-les, conèixer-les i fer-les servir a conveniència. Una dècada després, el mateix Prensky va ampliar la seva teoria amb la noció de saviesa digital. Perquè es tracta de comprendre que l’entorn digital és un nou tauler de joc, amb noves regles, nous rivals i nous horitzons. Hem d’aprendre i ensenyar a jugar en aquest altre escenari. I a poc a poc hem d’anar entenent que no serem o analògics o digitals, sinó que tots dos mons estaran cada vegada més interrelacionats.

2. Sovint ens prenem les noves tecnologies com un fi, quan són el mitjà

Les noves tecnologies ens apassionen tant que sembla que l’entreteniment sigui la finalitat última. Però això seria com dir, en la versió analògica, que la gràcia és jugar amb el llapis, si en realitat el que volem és escriure. Les TIC ofereixen noves eines i, per tant, noves possibilitats (PLE, campus virtuals, pissarres digitals, aplicacions mòbils o impressores 3D). En aquest camp les aportacions dels que estan en el dia a dia de les aules van ser molt valuoses al llarg de la taula de discussió. Ana Albalat (professora de projectes TIC a l’institut Ernest Lluch) va expressar que no solament consisteix a substituir la pissarra per un projector, sinó que el canvi està també en els processos d’ensenyament i aprenentatge. Miquel Carreras va parlar de l’experiència de la FabLab@School de Rubí. Van començar fa 3 anys i el més cridaner del seu model és que ho treballen tot per projectes i que compten amb un taller creatiu amb tecnologies avançades com les impressores 3D. Va posar un fabulós exemple, i és que en lloc de proposar “anem a aprendre com utilitzar una impressora 3D”, es van plantejar un repte del tipus “heu de crear un banc inspirat en Gaudí per exposar-lo en la propera fira de mobiliari urbà”. D’aquesta manera, són els membres de l’equip els responsables d’aconseguir la missió. Ells mateixos decidiran el com i el què, sabent les diferents eines i tecnologies que tenen al seu abast. És cert que la majoria de centres no poden assumir una impressora 3D, però sí que poden incorporar noves metodologies i incorporar la infinitat d’aplicacions disponibles. En un esforç col·laboratiu dels docents, liderat per mSchools, han creat Toolbox, una mena de catàleg on descobrir apps i experiències d’innovació educativa, organitzades per àrees, seleccionades i validades per docents.

3. Les noves TIC han de servir per generar oportunitats

Les innovacions digitals poden augmentar o mitigar les desigualtats educatives, tot dependrà de com s’implementin. A veure. L’exclusió digital té un doble vessant: un és l’accés a les tecnologies en si, però una altra molt important és la dels usos un cop s’hi ha accedit. Això vol dir que fins i tot quan l’accés està garantit, no tots i totes tenen els mateixos recursos per créixer, informar-se, desenvolupar-se i utilitzar de forma crítica al mitjà digital. El més genial del cas és que en el debat de la setmana passada hi va haver un parell d’experiències reals que mostren com es poden emprendre accions per evitar-ho. Encara que potser siguin experiments molt locals, embrionaris i particulars, són innovacions que llancen llum i bé podem aprendre’n, dels seus errors i encerts.

L’institut Torre de Palau (Terrassa), un institut públic composot per alumnat de famílies de classe mitjana-baixa, va obtenir puntuacions per sobre de la mitjana a les proves PISA 2015. Era la primera edició realitzada íntegrament amb ordinadors. Evaristo González, el director, explicava que el secret per a aquests fantàstics resultats és que l’ús d’ordinadors a classe, així com la formació tecnològica dels docents, és una aposta estratègica del centre des de fa anys.

Sumada a la bretxa de classe, no podem obviar la de gènere. En el món professional és evident que hi ha un biaix: les carreres tècniques, amb forts components tecnològics i especialment els llocs de treball, configuren un panorama altament masculinitzat –només un 30% són dones–. Les barreres tenen molt a veure amb l’imaginari social i els patrons de joc simbòlic, una cosa que va molt abans de l’elecció d’una carrera. Diversos ponents van insistir que són poques les nenes i noies que s’interessen espontàniament per professions tecnològiques. Sovint pot ser per manca de referents en la família o l’entorn social i potser també per un problema de narrativa. D’acord amb Miquel Carreras, l’atenció de les noies, per exemple, es genera amb més facilitat quan s’explica què poden fer amb la tecnologua. No els importa si és una impressora 3D o Arduino, sinó quina contribució social poden fer amb aquestes eines. La tecnologia va molt més enllà de programar i Albert Forn (director del programa d’mSchools) afirmava que permet desenvolupar facetes humanes importants.

Hi va haver altres moltes qüestions rellevants durant la discussió, però aquests tres elements són importants com a punts de partida per a qualsevol discussió sobre com hem de reinventar els sistemes educatius enmig de la revolució digital. Josep A. Planell, rector de la Universitat Oberta de Catalunya, tenia clar que l’aula acabarà sent el mòbil i que la formació al llarg de la vida serà la nova normalitat. El que hem de preservar, va dir, és que comprenguin el que llegeixen i que sàpiguen expressar el que pensen. Les prediccions són incertes però una cosa està clara: les TIC han arribat per quedar-se i és el nostre dret i responsabilitat convertir-les en la palanca aliada per al canvi imminent.

Liliana Arroyo
Sobre Liliana Arroyo

Liliana Arroyo Moliner és investigadora i docent de la Universitat de Barcelona, a més de consultora independent en projectes internacionals. Contacte: Twitter | Més articles