Innovar o transformar?

El camp de la innovació és molt ampli i confús i no en tots els casos, ni molt menys, deriva en un canvi o transformació de la cultura i organització escolar.

Jaume Carbonell
 
 

iStock

La innovació és un concepte polisèmic que es presta a múltiples lectures en funció de qui l’utilitza, en quin context té lloc i a quines finalitats respon. Tota transformació educativa i social de signe emancipador inclou un component innovador, però no tot procés innovador suposa una transformació. En certa manera, s’assembla a la distinció tan lúcida com diàfana que va assenyalar en el seu moment Rosa Luxemburg entre reforma i revolució, aplicat en aquest cas a l’àmbit educatiu.

Perquè la innovació s’associa, amb freqüència, a desenvolupament o adaptació del sistema capitalista; a novetat o producte de temporada; a modernitat i actualització educativa; a canvis cosmètics o a simples millores parcials. Es posa l’èmfasi en els aspectes metodològics –com ho fem– i s’oblida o es relativitza el sentit de l’educació –per què el fem–. Cal recordar que aquesta noció d’innovació està associada a les tesis d’autors com J. A. Schumpater, de fa ja gairebé un segle, per al qual la innovació és un aspecte clau en el desenvolupament de l’economia capitalista, la qual no pot romandre estàtica sinó que ha d’estar canviant constantment des de dins per un nou esperit d’empresa. Un relat que va anar prenent cos i perfeccionant-se a mesura que s’ha anat assentant el neoliberalisme i el capitalisme cognitiu estretament lligat al desenvolupament empresarial, amb les seves pertinents penetracions en la cultura, el currículum prescriptiu i ocult, el lideratge i la gestió i organització dels centres escolars.

Per a algunes persones, no obstant això, el concepte d’innovació no s’identifica en absolut amb aquest discurs de reproducció adaptada i perfeccionada del poder establert –cada vegada més financer que econòmic i polític–. No obstant això, hi ha qui per evitar les confusions prefereix parlar de renovació pedagògica. Raons no en falten, encara que caldrà veure com muden les paraules en el futur. En qualsevol cas, una cosa és clara: els processos de transformació educativa estan interpel·lats per la radicalitat del canvi cultural, social i polític, així com pels processos de cooperació que apoderen democràticament tots els agents educatius que intervenen en la socialització de la infància i la joventut.

Quins són els senyals de la innovació o de la renovació educativa de caràcter transformador? Grosso modo, i de manera telegràfica, podríem esmentar-se aquestes tres. La primera té a veure amb el tipus de coneixement que es construeix: amb la curiositat i el desig que genera, més enllà d’una activitat o avaluació puntual, amb projecció al llarg de la vida; amb el seu grau de rellevància, vinculació amb l’experiència personal, l’entorn i les diverses intel·ligències i llenguatges; amb el seu caràcter emancipador i alliberador que aspira a un avenir més democràtic i esperançador; amb la capacitat de generar pensament reflexiu i profund per comprendre críticament una realitat incerta, canviant i complexa; amb una presència enèrgica del pensament crític en totes les matèries del currículum; amb mirades llargues, sensibles i crítiques amb la realitat per a interpretar-la, qüestionar-la i transformar-la, al mateix temps que es van modificant les relacions del subjecte amb l’entorn. Un coneixement que requereix documentació i recerca, contrast de parers, escolta activa, sòlides argumentacions i moltes preguntes. Perquè sovint aquestes són més importants que les respostes. I, un coneixement, finalment que trenqui amb la rigidesa dels codis disciplinaris i amb la fragmentació curricular, i que aposti decididament per les diferents versions de la globalització i integració de tota mena de coneixements, pel diàleg entre els diversos sabers i llenguatges.

El segon senyal d’identitat es nodreix de l’apoderament democràtic dels diversos actors educatius –alumnat, professorat i famílies– respecte a la presa de decisions entorn del currículum –què s’ensenya, com s’ensenya i amb quins criteris s’avalua–; l’organització dels temps i espais; i els mecanismes de gestió i control. Es tracta de democratitzar la democràcia escolar actual dotant de més contingut i poder els actuals òrgans de representació i participació. Ens referim al poder de l’assemblea de l’aula seguint, per exemple, l’estela de Freinet; al poder del treball cooperatiu o col·laboratiu que, trencant amb l’aïllament docent tancat en un lloc anomenat aula, s’estén i comparteix a tot el centre i es projecta al territori, aprofitant la seva capital cultural i social, teixint complicitats i compromisos amb el conjunt d’actors individuals i col·lectius; o al poder de la paraula que es visualitza en una conversa permanent tractant de recuperar el significat originari i real de conceptes i vocables avui dia tan devaluats per les mitges veritats i les mentides: el que avui es coneix com fake news. El dilema a dilucidar és qui i des d’on es construeix l’hegemonia cultural.

I el tercer senyal d’identitat al·ludeix als valors, finalitats i drets que es defensen. ¿Fins a quin punt reprodueixen els valors de la cultura dominant i els mecanismes d’explotació o desigualtat de forma més o menys cridanera i amb diferent grau d’intensitat o, per contra, es plantegen altres valors alternatius més humanitzats i un model de societat basada en la solidaritat i en una justa redistribució de la riquesa? O, dit en paraules de Freire, ¿es tracta de reproduir la cultura bancària o d’avançar cap a un procés emancipador presidit per la justícia social i la més àmplia llibertat? En aquest sentit, convé assenyalar el caràcter polític de l’educació com a forma de resistència davant de tot allò que condueix a la barbàrie, a la ignorància, a la desigualtat i a qualsevol discriminació, sigui per motius de raça, gènere o d’un altre tipus, així com a les diferents manifestacions de la violència: física, psicològica i institucional.

L’educació es troba davant una nova cruïlla on convergeixen dues amenaces complementàries: la dels nous feixismes que miren cap al passat, que dibuixen un paisatge uniforme en blanc i negre, que encoratgen el discurs de l’odi, que posen severes traves a immigrants i refugiats i que qüestionen diverses conquestes ètiques i socials. I la del neoliberalisme que dibuixa un paisatge de futur marcat per l’omnipresència de l’espai privat en detriment del públic; de la dictadura del mercat que no fa més que augmentar la precarietat, deixant a la intempèrie un ampli sector de la societat; i l’hegemonia de la competitivitat en prejudici de la solidaritat.

L’emancipació individual i la transformació social, per contra, signifiquen inclusió, equitat, drets humans i socials, cura col·lectiva, ben comuna, somni i esperança per construir un món, en paraules de Rosa Luxemburg, on les persones siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures.

Jaume Carbonell
About Jaume Carbonell

Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l'Educació a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l'escola pública, el professorat, història de l'educació, escola i entorn, i l'educació del futur. More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*