La inclusió 20 anys després de la Declaració de Salamanca

Dues trobades aquesta primavera a Catalunya analitzaran experiències i estratègies per fer realitat el que ja fa dues dècades van plantejar més de 300 experts en educació i discapacitat convocats per la Unesco

Víctor Saura
 
 
 

Jaume Francesch i Anna de Jesús, president i vicepresidenta de l’ACPO, als locals de Rosa Sensat

Jaume Francesch i Anna de Jesús, president i vicepresidenta de l’ACPO, als locals de Rosa Sensat

“Les persones amb necessitats educatives especials han de tenir accés a les escoles ordinàries, les quals hauran d’integrar-los  en una pedagogia centrada en el nen, capaç de satisfer aquestes necessitats (…) Les escoles ordinàries amb aquesta orientació integradora representen el mitjà més eficaç per combatre les actituds discriminatòries, crear comunitats d’acollida, construir una societat integradora i aconseguir l’educació per a tothom; a més, proporcionen una educació efectiva a la majoria dels nens i milloren l’eficiència i, en definitiva, la relació cost-eficàcia de tot el sistema educatiu”. Això diu la Declaració de Salamanca de Principis, Política i Pràctica per a les Necessitats Educatives Especials, sorgida de la Conferència Mundial coorganitzada per la Unesco i el Govern espanyol el juny de 1994 a Salamanca, i en la qual van prendre part 300 delegats de 92 governs i 25 organitzacions internacionals.

Malgrat no tenir caràcter vinculant, la força moral de la Declaració de Salamanca va suposar un abans i un després en la lluita de les famílies amb fills amb discapacitat per una escola inclusiva, concepte inexistent aleshores (encara es parlava d’integració). Els experts situen en l’informe Warnock, aprovat al Regne Unit el 1978, l’inici d’aquest moviment, inspirat en el convenciment que els alumnes amb i sense discapacitat aprenen millor i d’una forma més enriquidora si ho fan plegats, i de fet a Espanya la Lismi (Llei d’integració social del minusvàlid, del 1982) ja recollia aquest esperit en tot el seu articulat. Però va ser a partir de Salamanca quan va quedar més explícitament recollit un principi pedagògic nou, possiblement revolucionari, segons el qual no és l’alumne qui s’ha d’adaptar a l’escola, sinó l’escola a l’alumne. I que a més parlem de drets humans. “La integració i la participació –s’afirma amb rotunditat–  formen part essencial de la dignitat humana i del gaudiment i exercici dels drets humans”.

Vint anys després, dues trobades que se celebraran a Barcelona aquesta primavera serviran per revisitar la declaració, quan molts professionals del sector alerten que el procés cap a una educació veritablement inclusiva és víctima de les retallades pressupostàries i de la falta d’una aposta clara per part de l’Administració. Primer el 3 d’abril hi haurà la jornada Educació inclusiva a Catalunya, i del 30 de maig a l’1 de juny se celebrarà el Congrés Barcelona Inclusiva. Tots dos analitzaran experiències i estratègies per a fer realitat el que fa dues dècades van plantejar més de 300 experts en educació i discapacitat convocats per la Unesco

Mayor Zaragoza al Barcelona Inclusiva: “Escola, treball i entorn”

El director general de la Unesco en els temps de la Conferència Mundial de Salamanca era el català Federico Mayor Zaragoza, que serà l’encarregat d’obrir el Congrés Internacional Barcelona Inclusiva, amb una conferència titulada Principis i valors d’una societat inclusiva al segle XXI. “El nostre propòsit és que aquest Congrés sigui un intercanvi d’experiències i propostes que abastin tot el cicle vital de la persona, i això vol dir escola, treball i entorn”, explica Jaume Francesc, president de l’ACPO (Associació Catalana de Psicopedagogia i Orientació), una de les dues entitats de professionals de l’orientació promotores del Congrés. L’altre és l’Associació Catalana d’Orientació Escolar i Professional (ACO). “Volem convidar a una reflexió col·lectiva -afegeix Francesch- que generi propostes alternatives a la societat, amb la finalitat de construir models inclusius per a tothom, des dels que treballen amb els invisibles fins els que es fan invisibles per treballar”.

Barcelona Inclusiva tindrà lloc del 30 de maig a l’1 de juny, amb dos dies de precongrés d’inscripció lliure el 28 i 29 de maig, i comptarà amb reconeguts experts europeus i llatinoamericans, a més de la participació de tres consellers del Govern (els de Benestar Social, Empresa i Ocupació i Ensenyament). La conferència de clausura anirà a càrrec de l’investigador i assagista argentí Carlos Skliar, autor d’una vintena de llibres sobre educació i diversitat. “Ningú ensenya a partir d’una mirada desigual, ningú aprèn si és vist com a desigual”, diu Skliar.

Gordon Porter a Aspasim, el repte d’aprendre

Unes setmanes abans, el 3 d’abril, la Fundació Aspasim tanca els actes de celebració del seu 75é aniversari amb una intensa jornada d’un dia dedicada a debatre sobre escola inclusiva. L’escola inclusiva a Catalunya, el repte d’aprendre comptarà també amb els principals experts catalans en la matèria, però destaca sobretot la presència d’una de les màximes autoritats mundials en escola inclusiva, el professor nord-americà Gordon Porter, avui director d’Inclusive Education Canadà, i que va ser un dels principals ponents de la Declaració de Salamanca.

“La nostra intenció és destinar un dia a debatre tot allò que caldria per tal de construir una escola que respongués a les necessitats d’aprenentatge de tot l’alumnat, independentment de la seva condició o discapacitat”, comenta Efrèn Carbonell, president d’Aspasim, una de les entitats que forma part de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva, creada l’any 2001 per defensar a casa nostra els principis que havien inspirat la Declaració de Salamanca, en un moment (finals dels noranta) en què Catalunya experimentava una forta reculada pel que fa a la integració d’alumnes amb discapacitat en centres ordinaris. A més d’experts i de polítics, la jornada d’Aspasim compta també amb la participació de famílies i d’ensenyants que viuen a diari els processos d’escolarització i aprenentatge dels infants amb discapacitat. Segons remarca Carbonell, “per fer realitat l’escola inclusiva cal una voluntat política nítida que lideri el procés, però també una bona formació pels professionals de l’educació i unes famílies molt implicades”.

De Salamanca a la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat

A partir de la Declaració de Salamanca, tota la normativa internacional sobre educació o discapacitat no va fer més que aprofundir en el mateix sentit, fins assolir la màxima fita l’any 2006, amb l’aprovació a l’ONU de la Convenció Internacional sobre dels Drets de les Persones amb Discapacitat. Aquesta convenció, que sí és vinculant, obliga als països firmants (entre els quals Espanya) a que “les persones amb discapacitat puguin accedir a una educació primària i secundària inclusiva, de qualitat i gratuïta, en igualtat de condicions amb els demés, a la comunitat on visquin”. Una obligació que també recull la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), aprovada el 2009, però que encara està lluny d’acomplir-se, a la major part dels països firmants i també a casa nostra, on la xifra de 105 centres d’educació especial es manté estable des de fa molts anys, en comptes de reduïr-se, i on el nombre d’alumnes escolaritzats en aquests centres (al voltant de 7.000) no només no minva sinó que més aviat tendeix a augmentar.

Però no només això, sinó que molts dels alumnes amb necessitats educatives escolaritzats en centres ordinaris encara tenen moltes dificultats per participar en tots els àmbits educatius amb igualtat amb els seus companys. Hi ha, doncs, molts aspectes a debatre, i aquests dos esdeveniments seran una gran oportunitat per donar un nou impuls a l’escola inclusiva al nostre país.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*