L’autonomia dels centres educatius: un debat actual i necessari [1/4]

L’autor inicia un seguit de quatre articles al voltant del debat sobre l’autonomia de centres i la formació dels equips docents. Es publicaran cada divendres d’aquest mes de desembre.

Joan Domènech
 
 

iStock

Crec que quan pensem en el que cal millorar dels centres educatius, tant els partidaris d’un model autònom, com els d’un model més centralitzat, tenim molts punts compartits:

  • Una cultura col·laborativa i democràtica entre tots els seus sectors i agents.
  • Uns projectes elaborats i consensuats  per la comunitat educativa.
  • Uns equips directius que liderin de forma democràtica aquests projectes, pedagògicament avançats i contextualitzats en l’espai i el temps.
  • Un currículum que sorgeixi del treball que es fa a les aules i als centres, que faci possible una educació personalitzada i inclusiva amb un sistema d’avaluació flexible que reconegui la diversitat de l’alumnat i la potenciï.
  • Unes plantilles adequades als projectes, tant de cada institució com del territori, tant des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu.
  • Un treball en equip consolidat entre els docents.
  • Un sistema de formació permanent basat en la reflexió de la pròpia pràctica.
  • Uns recursos per compensar les mancances d’origen de l’alumnat.
  • Unes comunitats educatives actives, implicades i col·laboradores amb el propi projecte educatiu.
  • Una bona relació amb el territori a través de plans, relacions, convenis…

També hi ha un gran consens en treballar per aconseguir els aprenentatges millors i més extensius i específics per tot l’alumnat; una àmplia inclusió i cohesió social, compensant en el marc escolar les mancances i desigualtats d’origen; una idea d’educació comunitària, en la qual hi participen un conjunt de sectors, agents i àmbits amb finalitats comuns. La discrepància estratègica en com avançar qualitativament és el que està en debat.

La realitat és que el desenvolupament de cadascun dels punts anteriors, és diferent en cada centre i institució educativa. Fins i tot, en una situació amb una legislació comuna de característiques molt prescriptives, les concrecions a cada centre poden ser diferents. El resultat és un sistema educatiu molt diferenciat, amb institucions inserides en un espai concret i amb una història i evolució cultural diferenciada. Si el que ens preocupa és la “igualtat d’oportunitats” en cadascun dels centres educatius  o garantir-ne l’equitat, hem de partir d’aquesta primera constatació.

Com entenem l’autonomia

Hi pot haver graus diferents de concreció i no podem fer reduccions simplistes d’identificar el concepte amb una mesura concreta. Poder incidir en l’adscripció de mestres a les plantilles des dels equips directius (una mesura que afecta, aproximadament, al 10% de la plantilla) és una manifestació de l’autonomia, però no podem reduir la nostra opinió sobre aquesta estratègia, tenint en compte si estem o no d’acord amb aquesta mesura o en com s’està aplicant.

Uns centres educatius autònoms haurien de poder:

  • Establir les finalitats bàsiques del projecte, el currículum a l’escola i el seu model de gestió. Poder concretar metodologies, organització de l’alumnat, distribució de l’espai i del temps, model lingüístic, criteris i models d’avaluació, informes i entrevistes amb famílies…
  • Organitzar-se autònomament atenent a aspectes com la distribució de les 37,5h de cada docent, responsabilitats, configuració de l’equip directiu, organització dels cicles, comissions participatives, contactes, relació i implicació de les famílies… Definir les competències i composició dels òrgans col·lectius: claustre, consell escolar, etc. Organitzar la  participació de l’alumnat en el centre.
  • Exercir l’autonomia econòmica que vol dir, d’entrada, distribuir els recursos segons les necessitats del projecte. Un dels aspectes més controvertits pot ser la recaptació de recursos, juntament amb la capacitat d’arribar a acords amb altres institucions, entitats, empreses…
  • Exercir l’autonomia pel que respecta al personal docent. Possibilitat d’establir uns criteris propis per la incorporació dels docents al mateix centre. Autonomia en la formació permanent del professorat, amb recursos per a dur-la a terme dintre l’horari laboral dels docents. Mecanismes d’avaluació formativa de la funció docent aplicables a cada centre educatiu.

Si aquests punts poden tenir un desenvolupament desigual proposo entendre l’autonomia com un procés, en el qual s’ha d’anar avançant amb graus diferents de desenvolupament. Això implicaria que hi podria haver una diversificació sincrònica degut al desenvolupament autònom dels mateixos aspectes en centres diferents i també una diversificació diacrònica produïda pel moment que cada centre estigués dintre el procés.

A partir d’aquí penso que tothom accepta l’existència d’una normativa bàsica i comuna. La qüestió és quin caràcter i quin nivell té aquesta normativa i si anul·la o no les competències dels centres educatius. Per exemple, hi pot haver un currículum bàsic de caràcter orientatiu que potenciï l’autonomia dels centres, o pel contrari un currículum sobrecarregat i de caràcter prescriptiu que tindrà uns efectes completament contraris.

Crítica a l’autonomia

La crítica al desenvolupament d’aquest model autònom alerta sobre diferents perills concrets, que podríem resumir en:

  • Es produeix desigualtat en el sistema, en part provocada pel mateix desenvolupament diferent, però agreujada per la implementació de l’autonomia.
  • Es privatitza l’escola pública.
  • S’afavoreix la competència entre els centres educatius, introduint elements de mercat en el seu desenvolupament.
  • Es desregula el sistema, s’afebleix el control social i s’atomitzen les solucions.
  • Fa possible que els equips directius o el director, en el pitjor dels casos, practiquin l’autoritarisme, el nepotisme i l’amiguisme, per sobre de l’opinió dels claustres o de criteris més objectius i externs al centre.

Però un sistema educatiu centralitzat i dependent, no corre perills semblants? Aquests perills no es poden donar tant en sistemes centralitzats com en sistemes autònoms? Potser, aquestes veus crítiques ens alerten que aquests perills hi són però que, amb l’autonomia, correm el perill d’augmentar-ne els efectes negatius?

Tot sistema, per molt centralitzat que sigui –del currículum, del personal, de l’avaluació… –, tindrà un cert grau d’autonomia i hi podrem observar símptomes de desigualtats, competitivitat, desregulació… Vistos els controls burocràtics que fan els sistemes centralitzats  com el nostre, no és real pensar en garanties al 100%, que les mesures suposadament homogènies que es proposin s’aplicaran urbi et orbi.

I si autonomia i centralització poden produir semblants problemes en el sistema, potser es tractarà de veure quines són les mesures que cal tenir en compte, com el context condiciona també i afavoreix alguns problemes i com calen mesures complementàries per neutralitzar els possibles perills.  

Pros i contres de la centralització

La centralització com a sistema contraposat es definiria per una organització en la qual tots els aspectes que hem assenyalat estarien regulats i administrats des d’instàncies superiors. En teoria, un model centralitzat configura un model d’igualtat entre centres educatius i, per tant, ofereix unes condicions de qualitat homologables a tot l’alumnat, independent del centre educatiu i les situacions de partida.

Els sistemes centralitzats es basen en la idea que, de forma uniforme, l’escola ofereix a tot l’alumnat al mateix temps, els mateixos continguts i les mateixes activitats, i tot l’alumnat aprèn les mateixes coses i s’educa al mateix temps. Els criteris i models d’avaluació són els mateixos i compartim també un marc curricular i un currículum molt detallat.

Aquest model centralitzat, també ha estat sotmès a moltes crítiques. Aquestes ens alerten de la uniformització i homogeneïtzació del sistema i la dificultat per atendre la diversitat de centres i d’alumnat. Si bé hi ha models centralitzats que poden oferir un cert grau d’autonomia, la dificultat està en tenir la suficient flexibilitat com adaptar-se a totes les situacions canviants i diverses dels centres. O la interpretació que es fa d’aquesta flexibilitat.

Els recursos, tant personals com econòmics, estan pensats per a les mateixes realitats i, en tot cas, es diferencien per aspectes quantitatius i de tipologia d’escola i no per factors que es desprenguin del mateix projecte. La diversitat natural del sistema produeix necessitats diferenciades, quantitativament i qualitativa, i un model centralitzat té problemes per donar-hi resposta.

Les decisions es prenen de forma vertical, amb poca implicació i participació dels centres, els docents i les comunitats educatives. Els docents treballen en grup, però no veuen la necessitat de treballar en equip, ja que es valora, sobretot, els drets individuals o les orientacions oficials que vénen de l’exterior. Els docents, doncs, depenen de normatives externes i, en els centres, hi ha poca capacitat d’incidència i regulació. Això afavoreix la seva desprofessionalització i fomenta una concepció depenent de la funció docent. En aquest context és difícil demanar responsabilitats, ja que sovint ens acollim a mirar les instàncies superiors com als responsables de les accions que cal emprendre.

La centralització s’acaba d’articular amb un control extern –inspecció–, burocràtic en molts moments, amb incidència relativa, més pendent dels indicadors generals que de les realitats de cada context que quan s’analitzen ho fan amb mesures i aplicatius uniformes i de poca incidència i efectivitat real.

Els models centralitzats tenen l’objectiu de garantir prescriptivament la igualtat d’oportunitats o la qualitat del sistema a tots els centres educatius. Aquesta pretensió és difícil de dur a terme en un sistema orgànic que no admet aquests uniformismes, per les necessitats que es desprenen de cada unitat/institució educativa i per la mateixa naturalesa del fet educatiu.  Aplicar la mateixa solució o proposta, a situacions que poden ser molt diferents d’entrada, ens pot portar sovint a malbaratar recursos o a no enfocar-los a les necessitats reals. Per tant, tal com assenyalàvem al principi, la centralització, acompanyada de l’homogeneïtzació del sistema, no dóna resposta al desenvolupament desigual del sistema.

8 Comentaris on L’autonomia dels centres educatius: un debat actual i necessari [1/4]

  1. Jaume Cela Ollé Jaume Cela // 07/12/2018 a les 12:19 // Respon

    D,acord, molt d,acord

  2. Gens d’acord. G e n s d ‘ a c o r d. Tot són paraules buides per justificar la desigualtat, «l’enxufisme» i la destrucció del funcionariat com a cos independent del poder de torn. No voleu veus crítiques al model d’escola que ens intenteu imposar, dictat per organismes com l’OCDE o el FMI i promogut i finançat per La Caixa.
    Tot plegat, molt neocon: és el que signarien els grans poders econòmics. Així, no intenti vendre’ns-ho com a quelcom progressista i que garanteix “la qualitat del servei públic”. És fals. I ho sap.
    I em sembla del tot cínic que parli de democràcia als centres.

  3. Joan Domènech Francesch // 10/12/2018 a les 12:52 // Respon

    Benvolgut Josep,

    En primer lloc agraeixo el teu comentari encara que sigui punyent com altres que has fet en altres articles. T’haig de dir que me’ls llegeixo i quan proposes alguna lectura complementària, la faig ja que m’interessa molt entendre els arguments dels que no pensen com jo, al marge de la major o menor visceralitat que exposin.

    M’agradaria que aportessis algun argument a la teva exposició. Sobre aquests aspectes i d’altres (l’autonomia, les vagues, el corporativisme, la funció pública, els sindicats, etc.) , en parlo sovint amb molts companys i companyes, i intento reflexionar sempre tenint en compte aquelles persones que no pensen com jo. Quan algú publica algun article que no comparteixo, intento veure en què estic d’acord i en què no. Sempre valoro o intento valorar els punts que ens uneixen. Sobretot, quan es tracta de persones que, penso, estimen l’escola pública, estimen la seva professió i volen el millor per als seus alumnes.

    Valoro molt altres posicionaments perquè m’ajuden a modular els meus, a completar-los, a reafirmar-me en ells o a canviar-los. Per tot això, ja que el Diari de l’Educació segur que ho permet, et convido a entrar en els arguments i no en les desqualificacions gratuïtes. En cinc línies em dius que sóc cínic, neocon i venedor de fum. Suggereixes que el meu pensament el dicta l’OCDE, el FMI i que, a més tinc finançament de La Caixa. L’únic que et puc respondre és que de la Caixa la única relació que hi tinc és haver liquidat fa poc el fantàstic pla de pensions negociat pels sindicats amb el Departament d’Ensenyament fa uns quinze anys.

    Cordialment

    Joan Domènech

  4. Núria Rodríguez Bodelón // 10/12/2018 a les 22:54 // Respon

    Oh, Josep…
    Avui no puc estar-me de contestar-te… De les teves respostes m’arriba molta ràbia, molt “enfado”. Em quedo amb ganes de conèixer els teus arguments, més enllà de la resposta ràpida i rabiüda (així m’arriba a mi, disculpa si és serena i meditada, Josep). Les teves respostes em sonen a “defensar els drets del funcionari”, un discurs de principi del Segle XX: El concepte de “funcionari”, tal com m’arriba des dels sindicats, de tu mateix, ara al segle XXI, no em fa sentir-me identificada. Em sento mestra d’escola pública, i els meus drets laborals no estan ni els sento per sobre dels drets dels meus alumnes o de l’escola pública on treballo: drets a oferir una escola de qualitat, inclusiva, que doni resposta a les necessitats dels seus alumnes.
    Crec sincerament que cal una revisió profunda del “funcionariat”. Estabilitat laboral sí, evidentment, però això d’aprovar una oposició i tenir plaça vitalícia, amén, ha de tenir els dies comptats, si parlem d’evolució i qualitat educativa (i d’altres rams, no només l’educació. Cal altres mecanismes d’estabilitat laboral i de control i avaluació de la qualitat)
    No hem de tenir por a repensar l’educació, el què necessitem, el que no funciona,cap a on volem anar. És un camí llarg, però només atrevint-nos a qüestionar-nos on som i cap a on volem anar podrem avançar realment.
    Josep, coneixes la iniciativa d’unes quantes escoles, persones, institucions… d’organitzar el primer congrés d’Escola Pública (T’asseguro que no hi és l’OCDE ni l’FMI, convocant, sinó un grup de mestres amb ganes de fer bullir l’olla, que estimem l’escola pública, i volem dir “som aquí i necessitem plis, plas, plus per fer escola pública de qualitat. T’hi apuntes?)

    Núria

  5. És el que té anar amb tanta calma… i de reunir-nos tant amb la quadrilla cuxi-pandi per compartir els punts de vista: que després no tenim temps per llegir i poder tenir clar d’on provenen les propostes que defensem i de quin corpus teòric i ideològic emanen. Així, d’entrada, et diré que La Caixa finança moviments com l’Escola Nova 21, que posen l’escola pública al servei de diferents visions mercantilistes de l’educació. Tots aquests grups de mestres “amb ganes de bullir l’olla” potser abans de posar-la a bullir haurien d’omplir-la d’ingredients de bona qualitat: bones lectures més enllà d’aquelles que ens diuen que tenim un melic molt bonic. Per començar, podem citar a Fernández Liria, que us ajudaria a veure com la destrucció del funcionariat com a tal és un pas previ per a un control governamental de l’educació i la seva posterior privatització. Durant anys vivim una campanya de difamació del funcionari, que és vist com a dropo, que no fot ni brot perquè té el lloc de feina assegurat de per vida, quan això no és cert. El funcionariat no és l’escull cap a una educació de qualitat independent del poder i les modes de torn, sinó la garantia. Però justament ens estan aconseguint vendre el contrari. No oblidem, però, que el funcionariat és el propietari de la seva funció, i això és condició sine qua non per desenvolupar lliurement la seva professió. Després de llegir a Fernández Liria, podríeu continuar per Carrera i Luque, per refrescar-vos la memòria d’on prové tot això que, segons vosaltres i molts col·laboradors d’aquest Diari de l’Educació, és inherent a l’educació “del segle XXI”: se us convidaria a llegir l’informe Delors, entre d’altres fonts, per entendre quins són els interessos en joc. Interessos que res tenen a veure amb el benestar de l’infant, sinó en la liberalització del sector educatiu i en posar-lo al servei d’uns determinats interessos econòmics i model de ciutadà. Us ajudaria, així, a posar en context totes aquestes propostes (com la d’autonomia de centres), que emanen de lleis com la LEC que han estat dissenyades per gent que el coneix molt bé, aquest context, i saben molt bé què busquen. ¿Recordeu que els primers esborranys de la LEC preveien que qualsevol empresa privada pogués gestionar un centre públic i, fins i tot, decidir la remuneració dels seus treballadors? A mi que em perdonen, però això res té a veure amb qualitat. Té a veure amb la lògica del mercat. Té a veure amb mercantilització. Té a veure amb la possibilitat de negoci en un sector molt llaminer. Un sector que, després de la rentada de cervell que suposa la formació inicial, està deixant de tenir a ningú que el defensi. Tots aquests discursos que lloen la tendència neoliberal de l’escola disfressant-la de qualitat, criticant el funcionari dropo, i posant la gestió pública en l’origen de tots els mals quan és justament la gran perjudicada em semblen del tot un despropòsit. Per tant, no és un insult ni cap desqualificació dir que el que Domènech proposa emana de l’OCDE i FMI: és una constatació. I si no li ha agrada, que s’ho faci mirar. I és que l’infern està ple de bones intencions.

  6. I si no li ha agradaT, que s’ho faci mirar. I és que l’infern està ple de bones intencions. Tornant a:
    ¿Recordeu que els primers esborranys de la LEC preveien que qualsevol empresa privada pogués gestionar un centre públic i, fins i tot, decidir la remuneració dels seus treballadors? Veig clar que tot això de “l’autonomia de centres” és un pas previ per aconseguir allò altre que, per culpa de sindicats i col·lectius docents, no van aconseguir en el seu moment. Tot arribarà. Volen uns centres gestionats amb una lògica mercantilista, que busquen el benefici i el guany, i que atenguin les necessitats de certs interessos econòmics: no volen gent crítica i formada. Volen gent “competent” en un món que se’ls imposa, i que no tinga eines per poder-lo canviar. Aquestes eines es resumeixen en una paraula: CONEIXEMENT. Els problemes als quals s’enfronta l’escola no són pedagògics; els interessos que hi ha en joc, tampoc. Són de tall filosòfic, econòmic, polític i social. I els mestres, malauradament, d’economia, política, filosofia i sociologia no anem molt ben servits. I la formació contínua ens continua venent pseudociències i emocions, i el senyor Doménech ens convenç al Diari de l’Educació de les bondats de “l’autonomia de centres”. ¡Al·leluia! ¡Ya veo la luz!

  7. David Martí // 16/12/2018 a les 13:42 // Respon

    D’acord amb Domenech, però el veig acomplexat. L’autonomia dels centres escolars és imprescindible per guanyar la llibertat que ens treu l’existència de lo públic com a mecanisme d’imposició de l’estat. Pero no només això, hem d’anar molt més enllà: prou de finançament públic als centres, sí a l’elecció de les famílies en llibertat. Això només té dues vies: o ens abaixen els imposts o ens els retornen en forma de xec. Esperanza Aguirre ja va tenir la valentia de proposar-ho a Madrid: un xec escolar a cada família per pagar-se l’educació dels seus fills al centre que lliurement triï. És l’unica garantia de llibertat. L’autonomia de centres és un bon començament, i treure la condició de funcionaris als docents també. Però hem d’anar més enllà si volem ser liberals coherents. I si ens diuen neocons, què? Quin mal hi ha en lluitar per aconseguir una gestió privada dels centres educatius? La xarxa pública és mediocre, cara i ineficaç. Hi ha funcionaris que hi viuen massa bé. Cal acabar amb aquesta dinàmica i posar una mica de ordre. Prou amb normatives externes. Cada centre ha d’actuar d’acord amb el que li demanen les famílies que l’han triat. Per què rendir comptes? Comptes de què i a qui? Cal garantir els nostres drets i l’exercici de la llibertat. Per això en Domènech hauria de ser més valent en els seus plantejaments.

  8. Companys, companyes:
    Us faig arribar el comunicat del Seminari Ítaca d’Educació Crítica: molts dels seus punts s’ha anomenat en aquesta “conversa” i justament posen en evidència al Sr. Domènech. Gràcies per difondre:
    http://seminariiec.blogspot.com/2018/12/comunicat-del-seminari-itaca-deducacio.html

    Bona tornada a l’escola! Ànims i força!

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*