ENTREVISTA

Melissa Benn: “Si hi introdueixes l’ànim de lucre l’educació es converteix en una altra cosa”

Melissa Benn, periodista, activista i una de les veus més crítiques contra la deriva liberalitzadora del sistema educatiu anglès: "En aquest sistema si amb 16 anys fracasses, estàs quasi acabat ja"

Pau Rodríguez
 
 
 

Captura de pantalla 2015-10-07 a les 19.12.46

Melissa Benn, al MACBA.

Hi ha una guerra que es lliura a les escoles. És The School Wars, la batalla per la defensa de l’educació pública davant el creixent interès dels interessos privats per la formació dels infants i joves. Així va titular el seu llibre l’any 2011 Melissa Benn, periodista, activista i una de les veus més crítiques contra la deriva liberalitzadora del sistema educatiu anglès. Convidada per la Fundació Jaume Bofill i la UOC, Benn va portar a Barcelona la reivindicació que manté des de la Local School Network, associació que ha impulsat per defensar una escola comprensiva -que no selecciona, sinó que inclou, des de la infància fins l’adolescència- per davant d’una major presència del sector privat. No hem d’oblidar que les escoles privades angleses, malgrat la crisi, van tancar el curs 2014-2015 amb un nombre d’alumnes rècord.

Quina és aquesta batalla que s’està lliurant en món l’educació?

La més gran té a veure amb la privatització. Després de la Segona Guerra Mundial, a Anglaterra l’educació era una qüestió nacional i municipal. Però en les últimes tres dècades, i sobretot en els últims cinc anys, s’ha convertit en un sistema semiprivatitzat. Cada cop més empreses estan creant escoles. Això posa en perill la idea de l’educació com un bé públic. El que no tenim encara són escoles gestionades per empreses amb ànim de lucre, però hi ha el convenciment de que això arribarà. Si hi introdueixes l’ànim de lucre l’educació es converteix en una altra cosa.

En distorsiona els objectius. 

És clar. Com pots decidir si una educació és bona o no en un sistema de mercat? Amb els resultats. I així el que obtens és una visió molt restringida del que és l’educació, que no és un resultat sinó una experiència. Això també comporta que moltes escoles vulguin acceptar només els alumnes que obtenen bones notes. Alimenta la selecció a les escoles, fet que agreuja un problema ja de per si greu a Anglaterra: les desigualtats. Tot es mesura a través d’un rendiment de comptes basat en els resultats. Les escoles responen així davant el Govern.

Com es pot avaluar i demanar rendiment de comptes als centres si no és amb resultats?

Bona pregunta [riu]. Has d’acceptar d’entrada que el rendiment de comptes serà limitat. Sense voler fer-ne el Sant Grial de l’educació, a Finlàndia ho basen sobretot en un cos de professors altament qualificat, format i considerat. Així el rendiment de comptes està més arrelat a la tasca dels mestres. A Anglaterra hem anat en la direcció oposada. Abans solíem formar molt bé als nostres mestres, però ara alguns reben formació durant sis setmanes a l’estiu i al setembre ja estan fent classe.

Es posa massa pressió sobre els mestres?

Sí, de fet hi ha una crisi de contractacions.

Ho vam publicar fa poc. Falten mestres a la pública. 

En algunes matèries, sí. Molts diuen que hi ha massa feina, que no gaudeixen de la docència perquè tenen molt poca autonomia. El Govern se n’omple la boca, de l’autonomia dels centres i dels mestres, però tot està controlat des de dalt.

Em parlava de la desigualtat en les escoles. Fins a quin punt afecten les desigualtats?

Photo by Chris Boland / www.chrisboland.com

Photo by Chris Boland / www.chrisboland.com

Quan les meves filles anaven a l’escola del barri, allà hi coincidien alumnes de sis anys que coneixien Gaudí i havien llegit llibres a casa, i d’altres que no sabien escriure el seu nom perquè venien de llars molt pobres. Això és una tasca enorme per al mestre. Però un dels grans problemes és que diem als nens que si obtenen bons resultats guanyaran mobilitat social, i és mentida, perquè els espera un sistema universitari extremadament car i jeràrquic. Hem de donar oportunitats d’aprenentatge al llarg de la vida. En el sistema actual, si als 16 anys falles, estàs quasi acabat.

Considera que el nivell de penetració dels interessos privats a l’escola que es viu a Anglaterra arribarà a Europa?

Ja hi ha arribat! Un cas paradigmàtic és l’aposta de Suècia per les free school [un model similar al de les escoles concertades]. El secretari d’Educació anglès, Michael Gove, les posava com a exemple. I ara s’ha vist que han fracassat. Ara bé, el gran banc de proves ara mateix és els Estats Units amb les charter schools i l’influx en l’educació dels rics filantròpics –com Gates o Clinton–, els exàmens estandaritzats… Però jo diria que la batalla és global. 

El sistema públic europeu és un oasi. El podrem mantenir?

Espero. El meu missatge és que no heu de seguir el camí d’Anglaterra. 

Doncs es deia que era un dels referents de l’anterior ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert. 

És bastant complicat. La dreta política no solia estar interessada en l’escola pública, sinó en la privada. Però ara sí que s’hi han interessat, perquè hi han vist un benefici moral i econòmic. És una pugna progressiva en la qual la dreta acusa l’esquerra d’haver fracassat en l’ajuda als pobres, i que ara seran ells qui ho faran. Però no hi ha evidències d’això. 

Quines diria que són les mesures més urgents per mantenir una educació pública de qualitat?

Una de les coses que hem de fer és recuperar almenys la supervisió local sobre les academies i les free schools [dos models de centres privats a Anglaterra]. Les escoles poden estar gestionades per esglésies o per empreses, però que almenys estiguin incloses en el sistema escolar local, que col·laborin, que siguin justes a l’hora d’admetre l’alumnat. Tot això s’està discutint.

És optimista?

Aquí estic a Barcelona fent una xerrada! [Riu] O sigui que sí. He viscut prou com per veure molts canvis polítics. Ara per exemple el partit Laborista ha escollit Jeremy Corbyn, que vol iniciar una comissió nacional d’educació per injectar les idees de l’escola pública al debat. Tinc l’esperança de que l’aproximació del mercat a l’educació pública està fracassant. Ara només cal que hi sumem les nostres idees positives. 

Creu que el mercat s’ha interessat en l’escola pública en part perquè l’Estat ha fracassat a l’hora de dissenyar una política educativa que respongués a les necessitats actuals? 

Jo aquí hi veig la narrativa de la dreta. Un intent de destruir la reputació de l’educació pública per reconstruir-la a la seva manera. La dreta ha entrat en aquest debat afirmant que tot el que s’ha fet en educació és un desastre. I això no és veritat. A Anglaterra se solen preguntar: ‘Per què les escoles públiques no poden ser com les privades?’. Home, doncs perquè a les privades les famílies paguen 35.000 lliures a l’any, tenen camps de futbol i semblen hotels de luxe. És una qüestió de recursos!

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*