No vull que el meu alumne sigui un màrtir

Hem de reconèixer que un jove amb bones eines vitals és poc seduïble per un adult carrossa que li ven històries del passat.

Jaume Funes
 
 
 

Manifestació contra la por i el terrorisme a Barcelona / Robert Bonet

Passen els dies de tensió, dolor, dificultats per comprendre, s’acosta el retorn de vacances i un inici de curs que no podrà començar com si no hagués passat res. Mestres, professors, alumnes no hauran oblidat aquest mes d’agost quan comencin les classes. Toca pensar, descobrir, imaginar com ser útils en les vides d’infants i adolescents quan esperen, necessiten, la paraula, la vivència adulta per situar els desastres de la vida.

Em demanen que escrigui sobre el forat negre que ocupa la porció de vida que va des de l’alumne de 16 anys considerat raonable fins la persona que mata pocs mesos després. Jo no puc prestar paraules que no tinc, vendre explicacions de suposat expert. Tan sols puc fer suggeriments a compartir, proposar que pensem junts. Pensar y parlar sobre el conjunt d’interrogants i desesperacions que tan intensament resumia l’educadora de Ripoll Raquel Rull amb seu Relat d’un malson. Pensar i compartir sobre com s’ajuda a ser persona, també en condicions extremes.

Inventar teories, construir comprensió

He de començar fent alguns advertiments. No és molt honest posar-se a fer d’intèrprets de persones mortes. ¿Quin conjunt de vivències, relats, desitjos, arguments, amors i odis els passaven pel cap? Només ho podríem saber si estiguessin vius. Només ho podria intuir qui els hagués escoltat, en la seva vida diària, setmanes abans.

Com que han estat dies de molta misèria en discursos i informacions, també he d’advertir –tota la vida ho he hagut de fer amb els adolescents, especialment quan delinquien!– sobre el sentit de la comprensió. Massa gent es capfica en afirmar que els terroristes no han de ser compresos, que són culpables sense indulgència. Per no pensar, confonen comprensió amb justificació. Entendre la conducta humana és tant sols reconèixer que té alguna lògica que estem obligats a descobrir. El desacord ètic passa per descobrir l’entramat que aguanta una conducta que considerem oposada als nostres valors.

També he de posar de relleu que no invito a comprendre per prevenir. Als amics mestres del Ripollès només els faltaria que algú els vengués ara una proposta de prevenció del terrorisme. Quan aquests dies una educadora o un educador pensi en el tema, quan tracti de planificar què farà el primer trimestre per abordar-ho, no es dedicarà a fer cap prevenció. Continuarà educant per aconseguir que els seus alumnes acabin sent persones, que no es destruiran i de cap manera destruiran altres persones, que no cercaran ni morir ni matar.

Per això ens hem parat sempre a comprendre mirades, a escoltar relats, a tractar d’esbrinar la rebotiga familiar i social de cada infant. Per això sempre hem tractar de descobrir si les nostres propostes de futur tenien alguna cosa a veure amb el seu imaginari. Per això sempre hem parat atenció al dolor o el malestar que bloquejava la lectura o impedia venir a una excursió.

Raons per abraçar una causa de mort

Tornem a la capsa aparenment negra que ara ens inquieta singularment. Tractem de fer el llistats de les raons (motius, impulsos, reaccions, buits, etc.) que podrien estar relacionades amb el que ha passat, que seria útil conèixer i abordar per mantenir el nostre propòsit d’humanitzar educant. ¿Per què un jove que ha estat veí i alumne no problemàtic abraça una causa de mort? Proposo que revisem una petita llista de raons i anem pensant què fer si fossin certes. Tot sense voler amagar que parlem de joves que han viscut processos migratoris i allò de la integració no ha passat de ser altra cosa que la definició d’una convivència sense estridències.

Les raons més senzilles tenen a veure amb els desitjos frustrats, viscuts com a necessaris. No crec que serveixin gaire en el tema que ens ocupa. Però com a mínim ens recorda quins són els components d’una bona vida que una societat de mercat proposa als joves i les possiblitats reals d’arribar a aconseguir-la. Existeixen abundants morts derivades de la confrontació entre qui té i qui desitja tenir (per això, en parlar de la pobresa infantil, sempre recordem que el dany més gran el produeix la desigualtat que han d’experimentar obscenament cada dia). Deixem l’argument, no sense oblidar el petit pòsit d’insatisfacció o frustració que, potser, aquests nois acumulaven. En la proposta educativa queda la gestió de les necessitats creades i l’anàlisi de les causes de la desigualtat.

Causar la pròpia mort i la mort d’uns altres també pot tenir com a explicació calmar dolors vitals, dolors d’una vida que sembla insoportable. Ho hem vist algunes vegades en casos de mares que es maten havent matat abans els fills que s’estimen. Es busca posar fi a la pròpia vida i estalviar dolors a qui t’estimes. També, desaparèixer i fer desaparèixer a qui consideres genèricament causant dels teus dolors. Causar dany a una societat indefinida que fa dany. Perquè, a vegades, el dolor és pura ràbia que cerca culpables. Potser el que toca és observar malestars i ràbies, educar per gestinar privacions sense submissions, cercar formes no destructores per a la descàrrega i per a la cura. Toca observar silencis que amaguen malestars. A sota de l’espectacularitat que avui ens ocupa hi ha moltes mes autodestruccions a foc lent (recordem, per exemple, les vides de carrer sota els vapors dels inhalants) que no reben atenció.

L’acció violenta, a vegades, té com a raó de fons omplir buits. Observem per exemple els joves que marxen a fer de soldats de cossos d’elit per poder matar enemics. Una vida buida s’omple d’acció, esborrant tota idea, tota imatge, de que estiguin liquidant persones. Sempre hem tingut nois que fugien de vides buides anant a la Legió. A vegades pensem que, com que han trobat una feina, les seves vides ja funcionen. No pensem a descobrir les buidors que van ampliant-se amb les explotacions, o en l’anomia de no tenir res a fer cada dia. Són adolescents i joves de terra erma; fèrtil, però, per a grans experiències, com la de matar.

Part de tots aquests arguments poden ser agrupats al voltant de la necessitat de ser –de ser quelcom, de tenir entitat i reconeixement– quan vas comprovant cada dia que el teu destí és no ser, no ser gran cosa. Poden comprovar el que han arribat a ser els seus pares i poden resignar-se, o no, a ser una xifra gris, en un barri gris. O poden llençar-ho tot imaginant que, si més no, seran importants en la memòria d’uns altres, en el titular que dóna rellevància a una causa (si féssim cas de les versions policials –a considerar amb molts dubtes– volien morir: deixar de ser per a ser màrtirs). I les preguntes a fer-se tenen a veure amb com podem posar dosis d’èxit vital, dosis de satisfacció intensa. Descobrir com es van desencaixant les seves vides en un món de joves en el qual és obligatori fruir, passar-ho bé, ser feliç. Com es pot ser jove entre joves que no et reconeixen, entre adults que no et reconeixeran el mateix dret a no fer res, a enamorar-te de qui vulguis, a saltar-te alguna norma, a liar-la de tant en tant.

Suportar vides en relatiu

En una societat de permanents incerteses, ser un adolescent en permanent dubte no és fàcil. Tothom no soporta igual construir una vida en la que tot pot ser relatiu. Un adolescent d’història personal i realitat social precàries compra fàcilment veritats absolutes. Un ideal de pàtria a recuperar, un alliberament de l’opressió, una salvació en mans d’un o altre déu, col·loca les coses ordenadament, ordena bondats i maldats sense haver que dubtar (que ràpidament hem oblidat les violències i les morts en mans joves d’Euskadi!). Hem de tornar a allò d’educar pensant, educar per descobrir, evitar tota creença en veritats absolutes… Però ajudant a ordenar unes quantes de relatives.

Així, per exemple, està fora de lloc parlar de l’islam a l’aula sense parlar de la resta de religions. Parlar de les seves aportacions a la historia humana i dels seus llasts, de les seves contradiccions. Tota proposta filosòfica ha d’estar més pròxima del sincretisme crític que a l’acceptació de la doctrina única. Si es queden sense poder pensar serà fàcil sumar-se a un dogma segur, que justifiqui matar.

Joves sacrificats

Finalment, no voldria oblidar la tendència al sacrifici que sempre hem atribuït a la condició jove. Sempre demanem que es sacrifiquin per una causa. De fet, bona part dels líders social de tota mena invoquen aquesta condició per sumar adeptes. L’èxit social i polític està associat a aconseguir que una causa esdevingui causa jove. Que objectivament estigui equivocada perquè causa mort i destrucció –argument que val per totes les causes– no vol dir que no formi part de l’univers jove. Estem parlant d’un drama amb atractius joves i ens hem de preguntar que aporta a uns determinats estils de vida, a unes formes de ser i sentir-se joves.

Hem vist com assenyalaven un imam com a causa de tot. Massa simplificacions i excuses per no pensar. Sense bona part de tot aquest conglomerat de raons que hem descrit i d’altres més, cap predicador catòlic, protestant o musulmà captaria a cap jove. Hem de reconèixer que un jove amb bones eines vitals és poc seduïble per un adult carrossa que li ven històries del passat. Ho és bastant menys que bona part dels adults crèduls que s’empassen el discurs de la seva pròpia manipulació a copia del terrorisme.

Petita nota final

Cal no oblidar que bona part del que diem sobre la no exclusió dels joves catalans d’origen migratori té molt poc a veure amb els fets reals. Un exemple d’aquests dies: un dels joves morts tenia 17 anys; per tant, era menor. Les autoritats no han volgut considerar que està prohibit difondre la seva foto i les seves dades personals? Si hagués estat un dels nostres i una altra policia, la Direcció General d’Infància hauria obert un expedient. No ens enganyen. Son marginats i marginals fins i tot en la mort.

Jaume Funes
Sobre Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contacte: Twitter | Més articles

  • Josep Maria Turuguet Salgado

    Si, em temo que la integració ve quan hom se sent habitant d’un barri que és el centre del món d’alguna manera (Quants centres té la superfície d’una esfera?). Quuan d’alguna manera sent que tot el món vol que hi sigui. Em temo que fins que no es percebi una mínima justícia entre països i col·lectius del món no farem net. I esperem que per a això quedin pocs segles, perquè si no, poden ser mil·lennis. Tristament esperem veure “la solució” en vida pròpia i la Història no va així. Però si no exigim als líders justícia en el món més que merament preus baixos o més prestacions (per a qui?) no farem net. Justícia exigeix tractar tothom amb els mateixos paràmetres (la foto) i unificar drets humans arreu del planeta (per això parlo de segles). Però si no comencem a exigir-ho amb fermesa, si no mirem a la democràcia universal i no entenem que l’era de les potències s’ha acabat (si no la revivim en gros i més perillósa) no farem mai net. La voluntat política dels líders depèn de la nostra i ells la conreen al seu gust. És en això on l’escola té una gran responsabilitat. O l’escola universalitza i crea un sentiment d’humanitat global en els nens (a tot arreu…) i de lluita per aquest ideal (deixem-nos d’espanyolitzar ni catalanitzar) o no farem net.

  • Josep Maria Turuguet Salgado

    Resumint, l’escola ha de ser capaç de crear un imaginari més potent que el de qualsevol activista fanàtic. I el context ha d’ajudar.