Que la Selectivitat no sigui un mur contra la innovació educativa

Com s’haurà de plantejar aquest Batxillerat quan la innovació pedagògica que estem mirant de fer avançar s’hagi desplegat en la majoria de centres?

Teresa Terrades
 
 
 

Aquests són dies de Selectivitat, dies que culminen i tanquen el Batxillerat, un dels itineraris acadèmics postobligatoris possibles, al qual opten un percentatge important de nois i noies del nostre país. Aquest model de Batxillerat, i la Selectivitat que l’acompanya, està en fase de desaparició si finalment la LOMCE s’acaba desplegant. En substitució hi haurà una altra fórmula per a filtrar qui entra a les universitats, una nova manera de fer la selecció. En sabem pocs detalls, però coneixem l’esperit de la nova llei, que es vertebra al voltant de la idea que hi ha bons estudiants, que aniran a la universitat, i mals estudiants, mandrosos, que aniran aviat al món laboral on, per cert, ningú els espera. Un postulat antic que ja no dóna resposta a la realitat actual, molt més complexa i polièdrica.

El recanvi del model de Selectivitat, arribi més aviat o més tard, no sembla variar una qüestió de fons que és la que avui m’agradaria reflexionar: quin encaix ha de tenir la innovació educativa dins el Batxillerat i posterior prova de Selectivitat?

El plantejament de la pregunta neix arran d’observar l’evolució que fan els nostres nois i noies durant el Batxillerat. Els veig a l’aula, i fora de l’aula, quan arriben al nostre espai mirant de sortir del col·lapse que els provoca viure dos anys enfocats a una nota de tall. Perquè aquest és l’enfoc prioritari del Batxillerat: aconseguir que els alumnes aprovin amb la nota més alta possible unes matèries, per tal que obtinguin una mitjana digna del Batxillerat i els doni pas a presentar-se a la Selectivitat. I de la Selectivitat treure’n la nota de tall que els donarà entrada als estudis universitaris que desitgen.

En aquest joc de notes hi va el projecte vital de cada noi o noia i esmercem tots els esforços acadèmics a què arribin a obtenir-les. I de retruc mirem d’obtenir un reconeixement de la tasca docent feta, per arribar-hi. Però ens oblidem de tot el que acompanya aquest recorregut acadèmic. Això no sembla que hagi de variar gens amb la nova llei. Mentre seguim posant el focus en fer del Batxillerat una cursa cap a la Selectivitat, deixem de banda el com fer la cursa i metodològicament ens parapetem en les formes més tradicionals a l’hora de fer les classes. Classes que cada dia comencen amb el mantra de les tres s que desafina a les oïdes dels nostres alumnes: Selectivitat, Selectivitat, Selectivitat.

L’edat que tenen els alumnes de Batxillerat és ideal per a gaudir de l’aprenentatge. Són moments vitals en els que es comença a tenir un bagatge de coneixements interessant, amb un cert domini d’algunes destreses i en general s’absorbeix àvidament allò nou que s’aprèn. Això és així mentre la pressió que es viu va equilibrada amb la capacitat de fer-hi front, i quan l’esforç està orientat a un motiu que li dóna sentit. Però quan s’imposa la nota com a únic sentit d’un esforç, molts alumnes es desconnecten.

I això és molt habitual en l’actual Batxillerat. Perquè els nois i noies viuen la pressió de la nota a través d’unes classes que van atapeïdes de transmissió de continguts fruit d’uns temaris que sovint s’han de fer amb un marc horari molt inadequat. I això fa perdre l’interès i les ganes d’aprendre. Un fet que mai hauríem de posar en joc, malgrat totes les notes de tall.

Certament cada situació és única i cada noi o noia té el seu grau de resiliència davant les dificultats, però mentre seguim fent, en pro d’unes notes, un Batxillerat centrat en metodologies cada dia més allunyades del que els alumnes entenen com a pròpies, cada cop tindrem més gent que deserti o es desconnecti emocionalment dels seus estudis postobligatoris.

El batxillerat és acadèmic, molt acadèmic, i ho seguirà essent. Ni la vella ni la nova llei sembla que variaran aquesta situació. Però si ara ja veiem xocar la seva fórmula metodològica amb la realitat dels nostres nois i noies, com s’haurà de plantejar aquest Batxillerat quan la innovació pedagògica que estem mirant de fer avançar s’hagi desplegat en la majoria de centres?

Com viuran les generacions d’alumnes que s’hauran format sota un nou paradigma de l’aprenentatge i entrin al regne del Batxillerat i la seva Selectivitat? Seran capaços d’adaptar-se a una lògica numèrica com a principal raó dels seus estudis? Qui haurà d’adaptar-se a què? Perquè creiem amb la transformació educativa com a una necessitat d’adequar les formes d’aprendre al moment històric que vivim o només l’entenem per a unes etapes educatives més primerenques en les que no hi ha tant en joc? Hem de variar metodològicament el Batxillerat i la Selectivitat o creiem que en ser postobligatori ja ha de fer de filtre entre els que s’adapten al funcionament tradicional i els que no, deixant fora als que no s’hi adapten? Pot acabar essent un fre a la innovació iniciada la forma de Selectivitat que tenim o acabarem tenint?

Aquests interrogants no tenen una resposta fàcil. El sistema educatiu postobligatori entén que ha de ser exigent amb l’actitud de compromís i esforç dels nois i noies que el trien. I des del meu punt de vista, aquest aspecte l’ha de preservar. No podem infantilitzar una etapa en què els estudiants assoleixen la majoria d’edat. Ells han de fer-se responsables dels seus estudis i de les seves decisions, però la forma i el com, és a dir la carretera per on han de fer aquest trànsit, depèn de nosaltres i no podem defugir les nostres respostes. A mi em sembla que cap noi i noia ha de renunciar al seu projecte vital i els hem d’ensenyar a superar les dificultats tot estirant de la seva part resilient. Hem de fer que el Batxillerat i la Selectivitat tinguin un sentit més profund que una simple nota de tall i no es converteixin en el mur de contenció de la innovació educativa en nom del futur dels nois i noies. A Batxillerat també hi ha d’arribar la innovació, amb més orientació acadèmica i professional i amb fórmules metodològiques més actives que impliquin a cadascú, en el seu propi procés d’aprenentatge.

Teresa Terrades
About Teresa Terrades

Teresa Terrades és professora de secundària i coach educativa. Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*