Ramon, un home molt singular

S'acaba de jubilar un gran mestre que va treballar a la vegada l'escola i a la universitat. Ramon Sitjà, porta l'educació en la sang, però havia estudiat enginyeria tècnica industrial i no disposava del títol de mestre. Quan al cap d'uns anys l'hi van exigir, el va obtenir a la mateixa Escola de Mestres on impartia classes: així, es va convertir al mateix temps en professor i alumne

Jaume Carbonell
 
 

Ramon Sitjà

Amb Ramon Sitjà ens vam conèixer de manera efímera a un viatge a Cuba. El retrobament, una dècada després, als vuitanta, es va produir a l’Escola de Mestres de Vic (Barcelona), avui Facultat d’Educació, on tots dos compartíem docència. Ell va ser contractat per la seva incipient però poderosa experiència a l’escola Andersen, una cooperativa de pares i mestres i un dels centres més innovadors de la zona, reconvertit més endavant en centre públic. Ramon portava l’educació en la sang, estrenant-se al món del lleure, però havia estudiat enginyeria tècnica industrial i no disposava del títol de mestre. Quan al cap d’uns anys l’hi van exigir, el va obtenir a la mateixa Escola de Mestres. Així, es va convertir al mateix temps en professor i alumne de Didàctica de les Ciències Socials i Naturals, obtenint notes excel·lents. Sens dubte ho mereixia. Eren altres temps, amb normatives més relaxades.

Amb una altra companya -l’Anna Pujol- vam inventar el TIGRE (Taller d’Iniciació a la Globalització i a la Realitat Educativa), on intentem fusionar les nostres tres assignatures -Pedagogia, Psicologia i Didàctica- en un sol projecte, compartint intervencions, estratègies i activitats comunes durant un tot dia a la setmana. Organitzem conferències i debats, sessions de cinema fòrum, tallers de premsa o construcció de joguines, i moltes sortides: per conèixer l’entorn natural i social i per submergir-nos en el coneixement de diverses institucions educatives. El propòsit era tan clar com a ambiciós: vincular la formació inicial amb el context, així com la teoria amb la pràctica.

Comptar amb la presència de Ramon, ja llavors amb moltes hores de vol, era tot un luxe. Pel seu coneixement i passió a l’hora d’explorar i recollir mostres d’un rierol, inventar-se una història, construir un artefacte o prendre la guitarra per dinamitzar una llarga vetllada en les intenses i inoblidables estades a l’Escola de Naturalesa propera a la Universitat. Sempre em va sorprendre el seu caràcter intuïtiu, la seva capacitat d’improvisació i la facilitat amb què memoritzava el nom de cada estudiant i el seu lloc d’origen. Pensava en veu alta, formulant preguntes sense parar, i les alternava amb una activa i respectuosa escolta. Atresorava pensament i acció: el saber de l’experiència que tant es troba a faltar avui en falta en les nostres Facultats d’Educació.

Mai vam perdre el contacte, encara que les nostres trobades van ser més intermitents: de tant en tant un dinar; un parell de debats pedagògics en plena muntanya, d’absoluta inutilitat per a la carrera docent; trobades fugaces en els passadissos abans d’entrar en classe,… Entretant, Ramon va seguir fidel a l’escola Andersen -no va conèixer una altra destinació-, on, a més de tutor, en va exercir la direcció en diferents moments. No va deixar d’impartir les seves classes universitàries de Coneixement del Medi, de Didàctica, d’Organització Escolar o del que calgués. I mai va abandonar el seu doble compromís pedagògic -va ser un dels impulsors de l’Escola d’Estiu i del Moviment de Renovació Pedagògica de la comarca- i polític dins del socialisme, que el va portar fins l’alcaldia de la seva ciutat.

A final de curs es va jubilar i la Facultat d’Educació li va retre homenatge convidant-lo a pronunciar la conferència: “Fer de mestre a l’escola i a la universitat”. Entre el públic, la seva família i una nodrida representació de col·legues d’ambdues institucions. Alguns d’ells van desgranar records i aprenentatges al seu costat. Però va ser la intervenció final del degà, Eduard Ramírez, la que va adquirir un simbolisme molt especial, ja que en Ramon havia estat un dels seus mestres a l’Andersen: una de les casualitats que propicia la proximitat. “Com a alumne sortia de les seves classes de Medi pensant: jo seré científic o potser aventurer… Això és el que tenia un bon mestre com en Ramon. Ens ensenyava més enllà de la pròpia classe i de les lliçons: no ens deia què havíem de pensar sinó com pensar”. Després d’evocar les seves xerrades improvisades sota els porxos i altres sucoses vivències, sosté que aquesta és la petjada que els deixa: “L’essència de fer visible allò que no es veu i fer important allò que no ho sembla”.

Són moltes les mestres i mestres d’una generació que va obrir amplis i florits camins a la renovació pedagògica que aquests anys s’estan jubilant. És possible que hagin rebut el seu particular i merescut homenatge però són pocs els que ho han obtingut de la universitat. Una raresa reservada només a homes curiosos com en Ramon.

Jaume Carbonell
About Jaume Carbonell

Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l'Educació a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l'escola pública, el professorat, història de l'educació, escola i entorn, i l'educació del futur. More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*