Entrevista

Rys Farthing: “La participació dels joves obliga els polítics a cedir poder, i això no agrada”

Poca gent té en compte la visió dels infants sobre el món. Però menys gent encara considera que els joves tingui alguna cosa a dir sobre les polítiques públiques que els afecten, sobretot els que viuen en situacions de pobresa. La investigadora Rys Farthing ha dedicat els seus últims anys a desenvolupar una recerca per la Universitat d’Oxford per avaluar les polítiques de participació juvenil en zones empobrides, amb la particularitat que ha entregat aquestes eines d’avaluació als propis joves. En va donar tots els detalls en la presentació de les conclusions del projecte Reflexions: la pobresa amb ulls d’infant, promogut per Palau Macaya de l’Obra Social “la Caixa”. Ara Farthing és directora d’Estratègia a Unlocking Potential, una entitat solidària que presta serveis a infants i joves sense recursos de Londres.

Ningú té en compte la veu dels infants en política. Com t’hi vas interessar?

Doncs precisament per això! Els últims 15 anys hi ha hagut molt interès al Regne Unit per acabar amb la pobresa infantil, però sempre de dalt a baix. És una manera, i ha tingut els seus efectes, és clar. Jo treballava en aquest sentit per una ONG que feia de lobby als partits polítics, però els caps de setmana feia de voluntàtria en grups de joves d’àrees empobrides, i em vaig adonar que hi havia una enorme desconnexió entre els polítics i ells. No només parlaven llenguatges diferents, és que veien algunes coses de forma oposada.

Com quines?

El primer exemple que em vaig trobar: es diu que la jornada escolar més llarga afavoreix els més pobres, perquè tenen més oportunitats d’aprendre que fora de l’escola. D’acord. Però vaig parlar amb alguns joves i hi estaven radicalment en contra. Per què? Perquè no tenien prous diners per pagar-se el que val el menjar a l’escola. I entre que arribaven sense esmorzar i que sortien al cap de moltes hores, es morien de gana. Molts cops les polítiques no funcionen per això: són grans idees, però no tenen en compte què passa allà on s’apliquen.

En aquest cas no era dolenta la idea, sinó la seva aplicació.

Exacte. Però és que no els ho preguntem. He treballat molts projectes locals per acabar amb la pobresa, i és espectacular les solucions que saben trobar els joves. A vegades molt més efectives que les que pot trobar el Govern. Però és un problema de poder. Si a un legislador li poses un d’aquests joves al davant, i li comença a dir coses en què no havia pensat, coses que hauria de provar… L’obligues a cedir poder. I això no agrada.

Tu has obert canals de participació per a què els joves avaluïn polítiques públiques. Quines són les seves principals demandes?

Sense cap dubte les que tenen a veure amb habitatge. És el primer. La qualitat de les cases al Regne Unit és molt baixa: tenen problemes d’espai (són petites), de goteres, d’aïllament… I la majoria assenyala un element que, com sempre, cap polític sol tenir en compte: l’estètica. L’aspecte de les cases i del barri. Sembla trivial, però no ho és. “Una deixalleria, això és el que som per als polítics i per a la societat”, perceben els joves. Durant els Jocs Olímpics de Londres 2012 l’Ajuntament es va proposar urbanitzar, netejar i deixar brillant un barri que fins llavors era molt pobre. Doncs bé, mai havia vist uns joves tan enrabiats. És que els estàs dient: “Valeu menys que uns atletes que venen a passar quinze dies”.

Estem parlant de joves pobres i, a més, marginats. Això genera frustració?

Durant la meva recerca estàvem escrivint un dia al Ministre d’Educació per un tema, i els mateixos joves, com que no ens contestava mai, li van voler posar un ultimàtum. “Si no ens escolta ens tornarem a revoltar”, deien. Feia poc dels aldarulls dels barris marginals de Londres. Hem de canalitzar la seva frustració oferint-los solucions proactives, però per a això cal empoderar-los. Entregar-los els canals.

A vegades se sol dir que ells no volen. Que passen.

Que no volen? És clar que volen! Ho desitgen! Però t’hi has d’apropar i, amb temps i ganes, demanar-los quines idees tenen i com volen actuar. Repeteixo: generen les solucions més brillants, creatives i efectives que he vist. A l’Est de Londres van crear un partenariat amb entitats socials, autoritats locals, escoles i voluntaris per netejar els carrers setmanalment.

Les autoritats per si soles no haurien aconseguit tants voluntaris?

No. La gent se’ls escolta perquè es guanyen el seu cor i la seva ment. I una altra qualitat seva: són directes, capaços d’avergonyir a qualsevol. Un altre cas: una companyia de transports tenia un carnet de descomptes per a estudiants, però valia 5 euros. I molts no els tenien. Doncs bé, es van organitzar i van fer una col·lecta de 2.000 lliures a base d’ajudar a carregar la compra dels veïns. Es van plantar davant el director de la companyia d’autobusus, i al senyor se li va caure la cara de vergonya de tal manera que va donar 70.000 euros amb aquesta finalitat.

A nivell de política local és més senzill que en polítiques nacionals a l’hora empoderar els infants i joves?

Mmmm… Ho he provat en els dos casos i sí, a nivell local és més senzill d’aconseguir canvis que tenen impacte sobre les seves vides. A nivell nacional és com cridar davant un mur. Els polítics d’àmbit nacional fan veure que els importen, que volen treballar amb ells, però sovint tenen altres prioritats. Vam treballar el tema de pobresa infantil en un grup parlamentari transversal que hi ha al Regne Unit, i un dels polítics semblava tan concernit que ens va cedir una de les preguntes que tots els diputats tenen ocasió de fer-li al Primer Ministre molt de tant en tant. Els xavals van estar dies i dies preparant-se-la. Van decidir que seria sobre habitatge.

I com va anar?

A última hora el polític ens va dir que li sabia greu però que preguntaria sobre Palestina. Que és important, jo no dic que no. Però et quedes amb el menyspreu.

Què li diries a un d’aquests polítics que us diu que la veu dels infants i joves és molt important, però que les polítiques públiques són massa complexes?

Tonteries! Les polítiques públiques, a nivell conceptual, són simples. Identifiques el problema, busques maneres de solucionar-lo, les implementes, mires si funcionen… I tornes a començar. No hi ha cap mística, ni cap màgia. Ens volen fer creure que queda molt lluny de la nostra realitat, i no. Els joves ho poden entendre perfectament, i poden aportar solucions concretes i implementables perquè en viuen les conseqüències.

Es poden fer participar infants de totes les edats a l’hora de resoldre problemes comuns?

Hi ha maneres de parlar amb els més petits, sí. I sense tractar-los de formes condescendents o paternalistes. Quan t’hi apropes realment interessat en saber què pensen, ells s’hi bolquen. No té cap secret. En la meva recerca no em costava estimular la participació, tot al contrari! La feina era perquè paressin! Tenien massa entusiasme i coses a dir. La recerca la vaig fer el 2010 i encara rebo mails sobre com els va la vida. Molts estan desesperats per ser escoltats i no els hem generat els canals suficients per involucar-se en la transformació de polítiques.