Un segle de controvèrsia al voltant del trastorn de dèficit d’atenció

Pocs experts dubten de l'existència del problema, però difereixen a l'hora de catalogar-lo com una malaltia o un problema psicològic

Teguayco Pinto
 
 

Escola Mar Bella de Barcelona / Foto: Edu Bayer

Escola Mar Bella de Barcelona / Foto: Edu Bayer

“Amb el meu fill petit vaig descobrir la quantitat d’elements de distracció que podia haver-hi entre el dormitori i el bany”. El fill d’en Fulgencio es distreia amb facilitat i li costava molt mantenir l’atenció en qualsevol tasca. No era simplement una mica despistat, “hi havia alguna cosa que no anava bé”, reconeix el seu pare. Als set anys d’edat, i “una mica per casualitat”, se li va diagnosticar el que es coneix com a trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), una condició que, segons alguns estudis, podria afectar entre el 3 i el 7% de la població infantil.

Ja fa més de 10 anys que en Fulgencio Madrid va decidir que calia fer alguna cosa “perquè aquest tipus de diagnòstics no depenguessin de la sort” i avui, aquest doctor en Dret, presideix la Federació Espanyola d’Associacions d’Ajuda al Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (FEAADAH), responsable de l’organització de la VIII setmana europea del TDAH que es va celebrar a l’octubre.

El TDAH és un trastorn els símptomes del qual inclouen la dificultat per concentrar-se i prestar atenció, la dificultat per controlar la conducta i la hiperactivitat. Els primers símptomes d’aquesta condició van ser descrits en un article científic de la revistaThe Lancet l’any 1902. Des de llavors s’han realitzat molts estudis i alguns d’ells vinculen els símptomes amb una disfunció de certes àrees del cervell. No obstant això, no tots els especialistes comparteixen aquesta visió i, més un segle després de la publicació de l’aquell estudi, la classificació d’aquests símptomes continua sent objecte de controvèrsia científica.

Malaltia o problema de conducta

“Tots estem d’acord en l’existència d’uns símptomes, el que posem en dubte és que s’identifiquin aquestes conductes amb una malaltia”, explica Fernando González, president de la Societat Espanyola de Psiquiatria i Psicoteràpia de l’Infant i l’Adolescent. Per a aquest psiquiatre del servei de salut del País Basc, “l’origen d’aquesta síndrome es deu a un conjunt de factors diversos” i considera que “no hi ha dades concloents” que indiquin que el TDAH tingui “un origen neurològic”.

Les dues principals referències que utilitzen els especialistes en psiquiatria són el Manual de Diagnòstic i estadístic dels trastorns Mentals de l’Associació de Psiquiatria Americana, anomenat DSM, i la Classificació Internacional de les Malalties i Trastorns relacionats amb la Salut Mental de l’Organització Mundial de la Salut, anomenat CIE. L’última versió del DSM sí que reconeix explícitament el TDAH com un trastorn del neurodesenvolupament. No obstant això, al CIE, principal referència a Europa i adoptat pel Ministeri de Sanitat espanyol, l’anomenat trastorn hipercinètic se segueix considerant un trastorn de conducta.

“Indubtablement és un trastorn del neurodesenvolupament”, assegura a la doctora Maria Jesús Mardomingo, presidenta d’honor de l’Associació Espanyola de Psiquiatria de l’Infant i de l’Adolescent i pionera en crear una unitat de Psiquiatria infantil a Espanya. Segons Mardomingo, el TDAH és “un dels trastorns psiquiàtrics més investigats de la història” i assegura que diversos estudis mostren que “hi ha una vulnerabilitat genètica”, el que fa que es doni més en determinades famílies. Tot i això, aquesta especialista explica que també hi ha factors del tipus ambiental i que tots dos factors, els genètics i els ambientals, “no van per separat, sinó que es repercuteixen mútuament”.

Dificultats en el diagnòstic

Precisament el diagnòstic és un altre dels punts controvertits del TDAH. Els principals manuals estableixen una sèrie de criteris per poder establir un diagnòstic precís, que inclou una anàlisi exhaustiva de l’entorn del nen. No obstant això, les primeres valoracions es fan a través dels testimonis de terceres persones, especialment pares i professors, el que, segons González, “qüestiona la fiabilitat diagnòstica d’aquests criteris”. Això pot portar, afirma aquest especialista, que hi hagi “molts nens que són diagnosticats amb TDAH quant tenen algun tipus de problema”.

Però no totes les proves diagnòstiques que realitzen es basen en l’apreciació dels pares. Segons el doctor Celso Arango, cap de la Unitat de Psiquiatria de l’Hospital Gregorio Marañón i director del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Salut Mental, “als nens també els fem proves objectives per intentar detectar els seus possibles problemes d’atenció, a més de fer una intervenció psicosocial mitjançant la qual s’eliminin totes aquelles possibles causes que puguin estar generant aquesta circumstància”.

No obstant això, el doctor González assegura que “no tots els especialistes tenen la formació ni el temps necessari per a establir una relació amb l’infant i la família prou bona com per veure de què es tracta i entendre els possibles orígens dels problemes del nen”.

El doctor Arango coincideix a assenyalar la manca de temps i de formació específica i recorda que fins fa poc l’especialitat de psiquiatria infantil “ni tan sols existia a Espanya i que els primers especialistes formats no sortiran fins al 2019”. No va ser fins l’any 2014 quan per reial decret es va establir la psiquiatria infantil com a especialitat autònoma i independent de la psiquiatria general, circumstància que ja existeix en gairebé tots els països de la UE.

Segons la doctora Mardomingo, els errors en el diagnòstic es poden donar “igual que en qualsevol altra àrea”, però aclareix que els símptomes s’han de manifestar d’una manera “intensa”, fins al punt que repercuteixin clarament en el desenvolupament emocional del nen i afecti la seva adaptació social i escolar. “Que un nen sigui inquiet no vol dir que tingui TDAH”, assegura aquesta especialista.

Les quatre potes del tractament

Els especialistes fan tractaments que es basen en el que es coneix com intervencions multimodals, que es recolzen en quatre punts bàsics. En primer lloc hi ha el tractament farmacològic, que ajuda a reduir els símptomes en aquells casos més acusats. D’altra banda hi ha la intervenció psicològica, amb la qual s’ensenyen al nen eines per aprendre a controlar la seva conducta. La tercera pota del tractament és la psicoeducativa, que permet una millor adaptació a l’entorn escolar. I finalment, la intervenció familiar.

Segons la doctora Mardomingo, “les mesures que cal prendre en cada pacient depenen de la realitat personal de cada nen i el seu entorn”. Respecte al possible ús excessiu de medicació a l’hora de tractar els nens, Mardomingo puntualitza que “el tractament farmacològic asilat en medicina i en psiquiatria no existeix” i que el més habitual és “suspendre la medicació de tant en tant (entre 3 i 6 mesos) i comprovar com responen”.

El doctor Arango va un pas més enllà i considera que “l’objectiu és optar per una teràpia integral en la qual la medicació no sigui sempre la primera opció i es doni només en aquells casos en què hagin fallat les altres alternatives”. Una opinió que comparteix el doctor González, que considera que s’ha de posar més èmfasi en la psicoteràpia, atès que “la medicació és purament simptomàtica i no resol els problemes de base”. A més, González alerta del “preocupant” augment del consum de fàrmacs, “que s’ha multiplicat per 10 durant les últimes dues dècades”.

Però més enllà de les diferències entre els especialistes, tots coincideixen a afirmar que el tractament del TDAH, es digui malaltia o problema de comportament, ha de ser individualitzat i que no s’ha de recórrer a la medicació per defecte. Per al president de la FEAADAH el debat és una cosa que s’ha de mantenir en l’àmbit científic i assegura que el seu principal interès és que es facin diagnòstics i tractaments necessaris. “Com a pare, que li diguin trastorn hipercinètic o TDAH m’és ben igual”.

Aquest és un article publicat a eldiario.es