‘Wonder’ i les mirades

'Wonder' explica la història d’un nen que va néixer amb deformacions al crani i a la cara i que ha patit nombroses operacions. Tot això li ha impedit seguir una escolaritat com la que tenen els altres nens.

Jaume Cela
 
 

Wonder

Recordo que quan llegia Wonder, de R. J. Palacio, a l’autobús o al tren havia d’interrompre la lectura perquè em venien ganes de plorar. Ara que he vist la versió cinematogràfica dirigida per Stephen Chbosky he pogut plorar sense cap mena de mania perquè la sala fosca et permet deixar-te anar sense miraments.

Wonder explica la història d’un nen que va néixer amb deformacions al crani i a la cara i que ha patit nombroses operacions. Tot això li ha impedit seguir una escolaritat com la que tenen els altres nens.

Quan el nen fa deu anys, els pares decideixen que vagi a l’escola. Haurà d’enfrontar-se a dues mirades. La primera és la dels altres. Sap que desvetlla un interès especial, que algú el veurà com una mena de monstre de fira que s’ha d’amagar darrera d’una màscara. El dia de l’any que és més feliç és la festa dels difunts, perquè pot anar amb una disfressa i evitar caminar mirant-se sempre els peus. Una mirada dura, la d’alguns dels seus companys, però una mirada plena de tendresa, la que desvetlla en altres nens i nenes de l’escola.

La segona mirada és la seva, la mirada que s’adreça a si mateix, perquè acceptar el fet de saber-se especial, sigui quina sigui la causa, no és fàcil. Auggie, aquest és el nom del protagonista, aprendrà que ell pot ser el motor que desvetlli la bondat que viu en els altres. La seva singularitat té el privilegi de fer explícit tot el que portem a dins i convé que hi hagi històries que apostin per mostrar que l’amabilitat i l’acceptació com a formes de convivència afavoreixen més la bona marxa d’aquest món. També tenim les mirades d’altres membres de la família o del grup d’amics. Tot plegat acaba sent un calidoscopi  més enriquidor que si només tinguéssim un punt de vista.

Algú pot pensar que és massa emotiva, massa sentimental. Sí, té raó, però això per mi no és cap retret. Necessitem veure un món on els sentiments acompanyats de les raons –i la pel·lícula admet una lectura purament racional– et fan descobrir que tots plegats som unitats indestriables i que si l’emoció s’afebleix la raó se’n ressent. I a l’inrevés.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*