50 anys de Rosa Sensat: quan l’educació és també un espai de discussió política

La política ha estat vista en els darrers anys en massa ocasions com una pràctica poc desitjable. Hi ha qui ha acabat confonent la política amb allò que fan els representants polítics i agafant la part pel tot associant-la a episodis gens edificants. La política és això, però també moltes altres coses. La política és viure en societat. Fer política és preocupar-se per aconseguir viure plegats, en comú, de manera que donem resposta a les nostres necessitats i aspiracions. Fa 50 anys, quan no és feia política d’aquesta manera a casa nostra, estàvem en una dictadura, va néixer un espai que va recollir a persones que feien una altra política. Els preocupava l’educació i van decidir actuar per canviar-la, fent política.
Els 50 anys d’una institució com Rosa Sensat són una ocasió que no hauríem de deixar passar per pensar com érem el 1965 i com som avui, com era la nostra societat aleshores i quina és la del present. Pensar el 50 anys de Rosa Sensat no és pensar només aquesta organització, ens permet fer un recorregut per la preocupació i l’actuació en l’àmbit de l’educació a Catalunya durant mig segle. Malauradament, però, no ens ocupem massa de fer aquest exercicis, potser per la por al que podem trobar, potser pel menysteniment de la història i del pensar històricament, potser perquè nomé ens preocupem del nostre hortet, potser perquè no arribem a tot…
En massa ocasions es parla de la política en majúscules, de la història en majúscules… Aquestes majúscules acostumen a associar-se amb allò important per comparació amb allò que no ho és. Les majúscules han tingut a veure habitualment amb allò que passa a palau i no a la plaça, amb allò que fan els de dalt i no els de baix. Durant massa temps la història que s’ha escrit i que ens han explicat ha seguit aquests criteris. Si actuem així, quin interès té la història de l’educació? Cap, com a màxim se li reconeixerà per a les persones que es dediquin a la disciplina. Però per què no s’ha de fer una història inclusiva que la incorpori? No interessa. És diu que no és rellevant. Els 50 anys de vida de Rosa Sensat són un gran període de canvi de la història d’aquest país i ens assabentarem de molt poques coses si només ens fixem en allò que passa a palau, en allò que protagonitzen els de dalt. Si aquesta societat va esforçar-se per abandonar el franquisme i esdevenir democràtica va ser perquè actors col·lectius com Rosa Sensat hi van ser i perquè els actors individuals que es trobaven en aquests espais ho van impulsar. Les societats obliden allò que consideren que ja no necessiten. Fins i tot allò que tant va costar i pel que tant es va lluitar es pot oblidar fàcilment al cap d’uns anys si s’oblida perquè era important i si les noves generacions no són conscients del que va significar la seva conquesta.
El 50 aniversari de Rosa Sensat ens hauria de servir entre d’altres coses per pensar com ha evolucionat l’anàlisi, la reflexió, el debat i la proposta sobre l’educació a casa nostra. Preguntar-nos, per exemple, si no hem caigut en el parany que des de Rosa Sensat es deia voler evitar en el seu desè aniversari:

Un parany on “Rosa Sensat” ha procurat de no caure és el de fer únicament bons professionals de l’ensenyament, bons mestres de classe. Amb el convenciment que la labor educativa té uns mòbils i unes repercussions de més abast que les purament professionals, des de sempre “Rosa Sensat” ha enfocat la formació del mestre tant en els aspectes estrictament professionals, com en els socials i públics. Aquest segons aspectes, però han hagut de tractar-se amb l’ambigüitat i limitacions pròpies de la situació del país i, encara que amb descontentament de persones d’ideologia concreta, s’ha procurat acollir mètodes pedagògics i plantejaments polítics variats que il·lustressin els mestres sobre el ventall d’enfocaments existent i poguessin ajudar-los a prendre l’opció que a consciència més els satisfés.

Aquesta era una posició que es trobava a Rosa Sensat perquè es trobava entre la gent que li donava vida dins i fora. Era una posició que es podia trobar en altres projectes nascuts en aquells mateixos anys, tot i que cadascun tingués una vida diferent. Recordem, per exemple, que el 1966 a la Universitat de Barcelona ens constituiria el Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona. Projectes plurals, diversos, clarament orientats a superar tot el que significava el franquisme i construir una nova societat. Un impuls que començava a fer-se present i públic a mitjans dels anys seixanta i que faria possible la crisi del règim i l’establiment d’una base cada cop més àmplia per avançar cap a una societat que es volia democràtica. Però aquest impuls potser va anar apagant-se, amb persones i col·lectius que sempre el van mantenir, fins arribar a escenaris en els que aquells propòsits dibuixats a mitjans dels seixanta o dels setanta calia anar-los a buscar a l’arxiu, a la biblioteca.
Avui, a la nostra societat, vivim un procés de repolilització, de qüestionament de determinants realitats ben assentades des de l’inici del procés de democratització. Però, per exemple, ens continua dominant la idea de la professionalització, com si hagués una única manera de ser bons professionals, i els aspectes no estrictament professionals poc espai tenen. Això passa en l’àmbit de l’educació, però no només. Potser estem en un moment de canvi, en un possible punt d’inflexió. Potser no. Podem ser nostàlgics, o no, d’un passat que vam viure fa cinquanta anys, del que aleshores és fa fer, dir o pensar. Ens podem reconèixer, o no, en la declaració per una nova escola pública elaborada per més de 500 mestres a la 10a edició de l’escola d’estiu (1975) i aprovada en assemblea on es deia:

Els mestres, entre ells “Rosa Sensat”, pensen una escola unificada, és a dir, al servei de la promoció col·lectiva, pública, mantinguda totalment pels recursos públics, i per tant, gratuïta per a tothom i amb uns continguts bàsics i una metodologia seguint el rigor de la ciència pedagògica. Aquesta escola la veuen com una escola diversificada seguint la realitat: diversificada en l’organització, en els continguts, en la llengua, en l’administració. La veuen també pluralista en la ideologia i oberta quant a la seva programació i gestió, d’acord amb la iniciativa de la comunitat que ha de servir.  

Ens reconeguem o no en aquestes propostes concretes, cal tornar al debat polític plural que allà es va voler practicar i proposar. Un debat obert a tota la comunitat perquè l’educació és cosa de tots. Un debat argumentat, amb propostes, amb anàlisis, sobre què vol dir educar i com ho volem fer. Amb coneixement de la pobresa que existeix, de les desigualtats, de la segregació… Un debat conscient de que hi ha posicions diverses i que cal trobar acords. Però, també, que cal recuperar tot el que podem aprendre d’aquests 50 anys de Rosa Sensat i posar-ho al servei dels propers 50. Els reptes són gegants, com ho eren el 1965 o el 1975, i només els hi podrem fer front des de la implicació i la participació, des de l’anàlisi i la reflexió, des de la recerca d’acords i fent presents els valors que no podem perdre com a societat.