Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’inici de curs és sempre il·lusionant; tant davant com darrere del pupitre, tant en una llar d’infants com a l’últim curs de secundària. Esperances i propòsits, nervis i neguits.
Al mateix temps, avui les emocions es tornaran a conjugar amb les incerteses en força claustres i llars. Ja fa anys que l’educació no ocupa la centralitat que s’espera en un país que es vol capaç d’encarar el futur i aspira a ser de tothom. Finançament, oferta pública, professionals de suport… Assignatures pendents que no aconseguim aprovar.
Fa 11 anys Maria Antònia Canals etzibava que no estem “ni a la sola de la sabata” de la profunda consideració que havia arribat a tenir l’educació. Si hi posem xifres, l’Anuari de l’Educació assenyala que tot just ara estem tornant a nivells d’inversió del 2009, malgrat que hi ha moltes més dificultats a les aules que aleshores. Tres de cada deu alumnes començaran les classes en risc de pobresa, una de les xifres més altes d’Europa.
Aquesta tensió l’ha d’atendre un sistema educatiu amb dificultats per reformular-se i sovint pendent de polèmiques més sorolloses que decisives. Després, a més a més, d’una dècada de caiguda de resultats.
On no arriben els recursos, les decisions valentes o les indicacions clares, aflora el sobreesforç. Però tornant a l’Anuari, quan tan sols el 5% del professorat està destinat a compensar centres públics complexos, també la vocació té límits. Tot un dret a l’educació fent equilibris de funambulista.
El país té moltes urgències. Des d’una crisi climàtica que obliga a reorientar la relació amb l’entorn natural fins a una xarxa de transports que, mentre acumula retards, ha d’atendre la Catalunya dels 10 milions. Però mentrestant, quantes generacions senceres veurem passar per un sistema educatiu mal finançat?
L’educació és la millor llançadora d’una societat que serà cohesionada, pròspera i democràtica o no serà. De compromís, ganes i referents no en falten, i per això aquest curs polític partits i institucions tenen una gran responsabilitat en la negociació pressupostària.
A les sales de professors, a les universitats i al carrer hi ha més consens i implicació del que el tremendisme ens vol fer creure. Per això ni les administracions ni la societat civil podem relegar el debat educatiu a un paper superficial. Al contrari, ens toca col·lectivament redoblar el compromís veritable i quantificat amb l’educació, per no tornar a deixar la seva recuperació per a properes generacions.
Article original de la Fundació Bofill