Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En un sistema inclusiu i eficient, un terç dels infants amb requeriments de suport educatiu no esdevé un element d’estrès. Ara bé, millorar els sistemes de diagnòstic educatiu i la consciència de la població que l’escola ha de poder-nos atendre de manera personalitzada tensa les costures del sistema si això no ve de la mà d’una millora profunda dels recursos de què disposem per poder-hi fer front de manera eficient.
Aquest curs que s’estrena, entre altres motius, ha ocupat espai i temps als mitjans de comunicació perquè un terç de l’alumnat escolaritzat en les etapes obligatòries (Primària, dels 6 als 12 anys; i Educació Secundària Obligatòria, dels 12 als 16 anys) necessitarà suport educatiu. Amb el poder que al discurs públic tenen les dades quantitatives (mai neutres ni discursivament autònomes, però, no ens enganyem), això ha donat peu a tot tipus de reflexions sobre la canalla que puja, sobre la complexitat del món que vivim, sobre com ara semblaria (exagero) que només podem distingir entre dos tipus d’infants: els que tenen un diagnòstic i els que el tindran aviat. Costa, però, trobar cap anàlisi positiva d’aquesta dada, per una banda; i, per una altra, resulta encara més difícil que les anàlisis pessimistes que parteixen d’ella s’encarrilin pel camí que tocaria.
En relació amb la primera qüestió, és difícil no situar-la en relació amb el clàssic biaix del supervivent, i les metàfores amb què s’explica. Durant la primera guerra mundial, per exemple, la introducció a partir de 1915 del casc Brodie com a element de protecció generalitzat per a la milícia va fer saltar les alarmes de tots els hospitals de campanya, que de cop havien d’atendre molts més ferits que abans que els soldats el fessin servir. En un primer moment, semblaria que un nombre més gran d’hospitalitzacions havia de ser l’evidència que la nova mesura de protecció era contraproduent. Una anàlisi més calmada, segurament, portaria a pensar que la introducció del casc efectivament havia fet incrementar l’arribada de ferits als hospitals de campanya; però que aquesta arribada, paradoxalment, era l’evidència del funcionament del casc com a mesura de protecció, perquè feia arribar com a ferits als hospitals molts soldats que, sense ell, haguessin restat morts al camp de batalla. Sistematitzat, el biaix del supervivent va tenir una aplicació real de la mà d’Abraham Wald, al servei de l’exèrcit nord-americà. En plantejar-se com la recerca estadística podia ajudar la indústria a reforçar els avions militars, va plantejar una anàlisi de quins eren els punts en què els avions que tornaven de la batalla no tenien cap destrossa. Semblaria que havia de ser a l’inrevés, però si els avions tenien impactes de tot tipus i podien tornar a la base, allò era l’evidència que aquells impactes els resistien; ben al contrari, l’anàlisi de les parts intactes en els avions retornats apuntava a impactes que altres avions, caiguts i no tornats, no havien pogut resistir, i assenyalava quins punts s’havien d’enfortir.
Un sistema educatiu inclusiu ha de tenir les portes obertes i ha de poder oferir atenció educativa de qualitat per a tothom
De tornada al sistema educatiu, aquests indicadors de necessitats de suport es poden entendre de moltes maneres, especialment des d’una perspectiva històrica. Però a aquestes alçades del segle XXI, i en clau d’educació inclusiva, més aviat ens haurien de fer pensar en supervivents que, gràcies a les mesures de diagnòstic i de suport educatiu, continuen dintre d’una escola que, dècades enrere, els hagués expulsat de facto del sistema, sense cap alternativa. Un sistema educatiu inclusiu, com el que dibuixa el Decret 150/2017 (conegut com a Decret d’inclusió), ha de tenir les portes obertes i ha de poder oferir atenció educativa de qualitat per a tothom. Aquesta detecció, doncs, vindria a ser el casc Brodie que salva molts infants de morir en la batalla educativa en primera instància i que suposa un punt d’inflexió cap a una atenció educativa millor.
Ara bé, quina és la part no tan feliç de la notícia? Estirant la metàfora d’abans, ens hauríem de plantejar si els hospitals de campanya podien atendre bé un nombre de pacients tan sensiblement superior, dimensionats com estaven per a una població supervivent molt menor. Aquí tenim el repte, doncs: dotar l’escola d’equips educatius proporcionats perquè puguin oferir el suport que tota la població necessita i que també preveu el Decret d’inclusió: equips docents suficients perquè els suports universals arribin a tothom (reducció de ràtios, temps per al professorat fora de l’aula per programar de manera sòlida i en clau de disseny universal d’aprenentatge, etc.) i equips educatius de suport addicional i intensiu suficients per a aquella part de l’alumnat que ho requereixi. I no ens enganyem, res de tot això està de la mà ni de l’alumnat ni del professorat que està al peu del canó, sinó que és quelcom que hem d’exigir als dirigents polítics.
El crònic infrafinançament del sistema educatiu (molt per sota del que la pròpia esdevé una condemna total a un sistema educatiu pretesament inclusiu
Tenir un sistema i una cultura de diagnòstic educatiu no és el problema. Exigir de l’escola que arribi a atendre tota la població de manera individualitzada tampoc ho és. Finalment, el punt 1 de l’article 27 de la Constitució reconeix el dret de tothom a l’educació; i, més enllà d’aquesta generalitat, que no és poc, el punt 1 de l’article 21 de l’Estatut de Catalunya concreta que “totes les persones tenen dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat”. Els drets, però, no són res si no s’exerceixen i es garanteixen; i les lleis, fins i tot les de rang més alt, esdevenen paper mullat si els polítics no en garanteixen el compliment.
En aquest cas concret, el crònic infrafinançament del sistema educatiu (molt per sota del que la pròpia Llei d’Educació de Catalunya exigia el 2009 per poder-se desplegar a la disposició final segona) esdevé una condemna total a un sistema educatiu pretesament inclusiu: condemna els infants amb necessitats de suport educatiu a no rebre’l com els correspondria, condemna moltes famílies a haver-se de buscar alternatives costoses, condemna el professorat a heroïcitats impossibles amb els recursos de què disposa, condemna l’imaginari col·lectiu a considerar que els infants que requereixen suport distorsionen l’escola (cosa que, evidentment, no és així); condemna la societat a abraçar, malauradament, postures reaccionàries que qüestionen la inclusió, i a abandonar la idea que només l’escola universal i de qualitat per a tothom és democràcia.
El triangle virtuós de la inclusió requereix pràctiques inclusives per part dels agents educatius, una cultura realment inclusiva per part de tothom i polítiques educatives que emmarquin, emparin i garanteixin la inclusió. Però les darreres en són condició sine qua non; i no només calen lleis, cal també desplegar-les fins al final, perquè aquest terç d’infants que requereix suport educatiu no sigui el problema, sinó l’evidència de la solució.
