Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Existeix un consens considerable al voltant del reconeixement dels riscos, però també de les oportunitats, que implica l’ús dels mitjans digitals. Internet, la Intel·ligència Artificial, els telèfons mòbils. Moltes vegades se’ns imposen discursos polaritzats, bé en una línia de veneració de les transformacions tecnològiques, en clau d’avenç (“tecnofília”), bé en una línia contrària de temors, desconfiança i recel (“tecnofòbia”). Probablement, ambdues visions siguin necessàries. No obstant, no ens permeten, al nostre entendre, copsar suficientment la complexitat de les seves implicacions. De fet, gran part dels debats conclouen amb la generosa afirmació segons la qual, posem per cas les “xarxes socials”, no són bones ni dolentes, sinó que depèn de l’ús que se’n faci d’elles. Per descomptat, sembla una conclusió irrefutable, però insuficient.
Posar l’accent en l’ús que fem dels instruments culturals suposa, per a nosaltres, assumir-ne la seva complexitat, contradicció, ambivalència. La paraula ‘ambivalència’ fou difosa a les acaballes de la primera dècada del segle XX pel psiquiatre suís Eugen Bleuler en el marc dels seus treballs pioners al voltant de l’esquizofrènia. Ho definia com la presència simultània de sentiments oposats, per exemple alegria i tristesa, davant d’una mateixa persona, objecte o situació. De fet, la seva etimologia ens remet al prefix llatí “ambi-” que significa “ambdós”, “doble”, i “valentia”, que vol dir “força”, “capacitat”, “valor”, “poder”, d’aquí la paraula “valent” i “valentia” en tant que fortalesa. En qualsevol cas, “ambivalència” suposaria la coexistència de dues forces oposades.
Dèiem, però, que resoldre el debat al voltant dels riscos i les oportunitats de les tecnologies digitals emergents en la seva utilització no és definitiva, o com a mínim, ens resulta insuficient. Reconèixer que el que és important és l’ús que fem dels mòbils, per exemple, ens obliga a conèixer quina és la seva ambivalència, per tant, la seva inherent contradicció. Més específicament, i en el sentit que li donava Marshall McLuhan, necessitem comprendre l’impacte dels mitjans no tant pels contingut que s’hi generen, que també (allò que apareix a la tele, a internet, als mòbils intel·ligents), sinó pels efectes i conseqüències psicològiques, socials i culturals que acaba produint (“el mitjà és el missatge”). Una bombeta ens permet llegir a la nit. I aquests efectes són ambivalents, és a dir, suposen potencials beneficis a la nostra vida, i també limitacions. Dit això, quines ambivalències (contradiccions, tensions, efectes) genera l’ús de xarxes socials? De les múltiples que podríem identificar, en destacarem aquí tres.
Personalització algorítmica
Una de les característiques principals de les plataformes digitals és el seu funcionament basat en un conjunt de regles i procediments automatitzats que determinen què veiem, com i quan, a partir del registre dels nostres interessos i conductes prèvies. Això permet maximitzar la nostra atenció i retenció en el dispositiu, així com mostrar contingut personalitzat segons el nostre comportament, gustos i preferències. Ens encanta que l’algoritme ens filtri el contingut i ens mostri la música que més ens agrada. No obstant, el mateix algoritme ens porta a una reiteració de continguts (gats que fan coses estranyes perquè un dia vam veure un vídeo divertit d’això) essent víctimes de les mateixes veus i girant, com els hàmsters dins la gàbia, de manera viciosa en una roda constant. Per altra banda, què passa quan aquestes dades es posen en mans de corporacions comercials o de partits polítics? O quan arriba un moment en què desapareix la línia que separa els poders polítics i econòmics? Tal com adverteix Shosana Shuboff, darrere d’aquesta personalització que ens sembla innocent i convenient es troba el capitalisme de vigilància en el qual estem immersos. L’arquitectura informàtica que conformen els dispositius intel·ligents connectats a internet conforma un nou poder basat a conèixer el comportament humà a partir de la recollida i l’anàlisi de dades personals i l’orientació d’aquest comportament, mitjançant l’ús de plataformes i algoritmes. Ens trobem de nou en la cova del mite de la caverna de Plató, de manera que les bombolles de filtres de les xarxes socials que utilitzem actuen com parets que no ens permeten veure més enllà del que nosaltres ja pensem i sabem. Però no només això, malgrat saber i afirmar constantment que ens preocupa que “ens escoltin”, ens costa acceptar el projecte mercantil que hi ha darrere i renunciar a certes comoditats per veure què hi ha més enllà de la caverna.
Individualisme en xarxa
En una trilogia ja clàssica, a propòsit de “l’Era Digital”, Manuel Castells proposava la noció d’individualisme en xarxa. Una nova forma de relació social on l’acció individual, i de fet la nostra identitat, està profundament mediatitzada, doncs s’expressa i es construeix, a través de les xarxes socials. Novament, això té una doble vessant. Per una banda, podem ser actius, crear productes culturals i compartir-los a través de les xarxes. Si a la “Societat TV-Cèntrica” consumíem passivament continguts asseguts al sofà, a la “Societat Mòbil-Cèntrica” podem crear i compartir experiències en una espècie d’intel·ligència col·lectiva i global que és internet. Aquest efecte social i cultural dels mitjans, Henri Jenkins l’anomena “cultura participativa” i es caracteritza pel suport mutu entre participants, la creació col·laborativa de coneixement, la circulació lliure de continguts, així com la universalització de la creació, distribució i reconfiguració de continguts. De consumidors a prosumidors. No obstant, adverteix Umberto Eco, el coneixement es pot fàcilment banalitzar posant al mateix nivell l’opinió d’un expert amb el d’una persona amb poc coneixement sobre el tema en discussió.
Per altra banda, la circulació de desinformació i fake news, o la pròpia sobreexplotació de continguts, soroll, pot ocasionar fàcilment saturació i silenci. Segons Eco, es tracta de la invasió dels imbècils (“è l’invasione degli imbecilli”). Opinions fal·laces que abans es desacreditaven i no danyaven a la comunitat, ni perjudicaven la vida en comú, i que ara es confonen i barregen a les xarxes socials conjuntament amb l’opinió d’un Premi Nobel. Per altra banda, en aquesta xarxa d’opinions i punts de vista, es tendeix a parlar molt i escoltar poc. Heràclit deia que la naturalesa ens havia concedit dues orelles i una sola boca per escoltar el doble del que parlem. No obstant, el propi mitjà dificulta el diàleg, l’intercanvi, la discussió, en polaritzacions molt brusques, breus i superficials, així com el foment d’una mena de narcisisme del segle XXI caracteritzat per la mostra compulsiva d’un mateix, i la cerca del ressò de les pròpies accions, ja sigui en publicacions exhibicionistes i reiterades del jo, com en la importància dels seguidors, les visualitzacions i els agradaments rebuts. En definitiva, una mostra ansiosa d’un individu convertit, segons el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han, en “empresari de si mateix” explotat i auto-explotat sota l’aparença d’agència i llibertat. Una contradicció radical en buscar l’afecte i complicitat dels altres, la relació-xarxa, en una connexió buida i superficial. O, dit d’una altra manera, una paradoxa on la connectivitat i relació ens socialitza i ens aïlla al mateix temps. Vivim en una societat “hiperconnectada”, amb un sol clic podem superar els sis graus de separació descrits inicialment per l’escriptor hongarès Frigyes Karinthy (qualsevol persona pot estar connectada a qualsevol altra persona a través d’una cadena de coneguts de no més de cinc intermediaris). Tanmateix, aquesta aparent proximitat contrasta amb el fenomen de l’“alone together” (junts però sols) descrit per Sherry Turkle. Com es pot explicar que, tot i acumular desenes o milers de contactes a les xarxes, ens sentim sols? Aquest escenari accentua l’individualisme i la soledat, i alhora erosiona i transforma la profunditat i la qualitat dels nostres vincles interpersonals.
Falsedat autèntica
Una de les grans virtuts de les plataformes digitals, en general, i les xarxes socials, en particular, és la capacitat d’accedir al pòsit compartit de sabers de la humanitat, així com als nostres contactes, amistats, en qualsevol moment, i sota qualsevol circumstància. Més enllà de les limitacions tradicionals d’espai i temps. No obstant, sovint no tenim certesa si allò que s’ha accedit és autèntic i veraç o una manipulació, un simulacre. Segons Jean Baudrillard, els mitjans permeten representar una realitat d’una manera tan definitiva que l’acaben substituint. El mapa s’acaba convertint en el territori. De manera que no sabem si el bombardeig d’un vaixell de Veneçuela per part dels Estats Units és producte de la intel·ligència artificial. Es tracta d’una realitat més real que la realitat mateixa, una hiperrealitat, segons el filòsof francès, una “falsedat autèntica”: una foto filtrada on apareix un rostre més bonic que el rostre a la vida real. Tot això enllaça amb un dels altres grans reptes de l’alfabetització crítica dels mitjans que és la capacitat de destriar i construir coneixement en un context de saturació i desinformació. Malgra quet ja existeixen algunes eines que permeten a l’usuari contrastar la veracitat de les dades a les quals arriba (per exemple, la plataforma de fact-checking de Catalunya “Verificat”), no hem de perdre de vista la importància de dotar d’eines a la ciutadania per desenvolupar el pensament crític que els permeti fer un ús responsable de les informacions que circulen lliurement a través de les xarxes socials.
L’educació digital crítica com a dret i com a deure
Davant aquest escenari, quin és el paper de l’educació? És suficient prohibir els mòbils a les aules o limitar el temps d’ús dels infants a la llar? Quina responsabilitat recau sobre les universitats i la recerca acadèmica? I sobre les famílies? Com podem fer front a l’ambivalència de les plataformes digitals i les xarxes socials de forma col·lectiva?
En primer lloc, pensem que és necessari fer efectiva l’alfabetització crítica reivindicada constantment però amb poca concreció. Estar alfabetitzat vol dir conèixer el funcionament de l’instrument, l’artefacte cultural. Saber, per exemple, per què en un cercador particular una pàgina apareix davant d’una altra, o per què un perfil té una etiqueta blava al costat. Però també saber qui són els propietaris de les plataformes que utilitzem, què succeeix amb les nostres dades personals i com funcionen els algoritmes que permeten veure una informació i n’amaguen una altra. Conèixer com funciona el mitjà, l’instrument, és indispensable per a ser més competent en el seu funcionament. Per això dèiem que afirmar que el bon ús, per exemple dels mòbils, és allò que s’ha de prevaldre és insuficient. Volem dir amb això, que allò necessari és conèixer les característiques, efectes i ambivalències (riscos i oportunitats) per tal de donar contingut al “bon ús”, o l’anomenada “alfabetització crítica” dels mitjans digitals. Aquesta és una responsabilitat que per a nosaltres tenen les universitats, instituts i escoles, en els diferents nivells i responsabilitats. Per exemple, conèixer, en l’àmbit de la recerca, les implicacions socials, culturals, econòmiques i polítiques de les xarxes socials, per poder-ne difondre els seus coneixements i usos, tant a la universitat com a l’escola i a l’institut.
En segon lloc, el que cal evitar no és jugar a la videoconsola, o fer ús de les xarxes socials i dels telèfons intel·ligents, sinó restringir la “dieta cultural i educativa” a una sobre-utilització exclusiva d’aquests instruments de manera que colonitzi tot l’espai d’activitats socioculturals. En aquest sentit, cal combinar els usos i la cultura juxtaposada, curiosa, fragmentada, immediata i superficial dels mòbils i les xarxes socials amb la mirada perllongada, profunda, lenta que ens invita la lectura, l’escola, el teatre o les arts.
Finalment, s’han de crear les condicions per garantir el dret a una educació digital crítica, que a la vegada és un deure com a ciutadans del segle XXI. Com a dret, vol dir facilitar l’accés equitatiu a competències que permetin comprendre, analitzar i qüestionar els impactes socials, econòmics i culturals de la digitalització, garantint la inclusió de col·lectius amb risc d’exclusió per les bretxes digitals. Com a deure, suposa un compromís actiu amb l’ús responsable i ètic de les tecnologies, la lluita contra la desinformació i la participació en espais digitals democràtics. Tot això sense caure en el parany de creure que el deure recau únicament en la responsabilitat individual, invisibilitzant factors macrosocials com el paper de les grans corporacions, governs i organitzacions. Per tant, el dret a l’educació digital crítica també passa per reclamar un posicionament crític i una regulació coherent per part dels creadors de polítiques públiques respecte a l’ús de plataformes, a la nostra vida privada, però especialment, a les escoles.
Per concloure, estem convençuts que cal construir una educació digital emancipadora, que no es limiti a ensenyar a fer servir eines, sinó que capaciti per qüestionar, transformar i crear espais digitals més justos i inclusius. Per això cal coneixement al voltant de la gramàtica, usos i efectes de les plataformes digitals, tot un repte en l’àmbit acadèmic. Però també cal afavorir l’aprenentatge al voltant del seu funcionament, el compromís de l’escola encarregada de vetllar per l’apropiació o qüestionament dels instruments psicològics i culturals (com la lectoescriptura, les arts o el llenguatge matemàtic) que ens han de permetre desenvolupar projectes de vida satisfactoris, a nivell personal i col·lectiu.
