Opinió

Sobre el finançament de l’escola bressol pública

El Govern de la Generalitat va aprovar el passat mes de juliol de 2025 un decret llei que inclou l’increment del finançament de les places d’escola bressol fins als 1.800 euros. En els acords amb les entitats municipalistes que es van signar l’any 2022 preveia un mòdul de 1.600 euros per plaça, estable fins al curs 2026. Segons declaracions del Govern de la Generalitat, s’ha decidit actualitzar l’import tenint en compte el creixement dels costos de servei, l’increment de la demanda i el context de pròrroga pressupostària, ja que mantenir els 1.600 euros actuals podria comprometre la viabilitat de la gratuïtat de l’I2.

En aquest article pretenem fer una pinzellada sobre l’anàlisi del finançament de l’escola bressol pública i de les polítiques que s’haurien d’endegar per tal que el Govern es responsabilitzi de forma efectiva de la gestió de les escoles bressol de Catalunya, el primer cicle de l’educació i de l’etapa de l’Educació Infantil. El finançament del cicle de 0 a 3 anys no ha d’estar vinculat en cap cas a l’aprovació dels pressupostos, perquè corre perill d’anar més enrere.

Els aspectes relatius a finançament públic són sempre complexos i atesa aquesta multiplicitat, per elaborar aquest estudi ens hem adreçat a diversos autors que han realitzat recerques i propostes de com s’han de legislar el finançament i les polítiques relatives de l’escola bressol.

El correcte funcionament d’aquests serveis depèn, necessàriament, del suport legislatiu i econòmic que la Generalitat proporciona als ajuntaments d’arreu del País, amb la perspectiva de dret fonamental. Els serveis d’aquest tipus són desenvolupats majoritàriament per l’administració local per tal de donar cobertura a les necessitats de les famílies i dels infants, essent l’administració local qui assumeix serveis que hauria de prestar la Generalitat de Catalunya, afegint a les dificultats financeres pròpies una legislació municipalista molt complexa, la LRSAL (Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local), que té una filosofia economicista i s’oblida del ciutadà o ciutadana, cosa que fa més feixuga i restrictiva la gestió d’un servei educatiu que hauria de ser gestionat directament pel Govern sempre en estreta col·laboració municipal i amb molt més suport efectiu.

Els ajuntaments es fan càrrec d’una part important de les despeses d’aquests serveis, fet que suposa una consignació elevada en el conjunt dels pressupostos municipals. En canvi, l’aportació de la Generalitat de Catalunya mai no ha respost al nivell de la responsabilitat que hauria de tenir en aquest tipus de serveis. Cal recordar la inadmissible actuació de la Generalitat en aquests darrers anys, retallant la seva aportació a partir del curs 2010-2011 i fins i tot fent-la desaparèixer en el 2019. A més, cal tenir present que en molts casos la creació d’escoles bressol ha estat fruit de reivindicacions populars assumides pels ajuntaments i que avui dia es reclama que sigui la Generalitat de Catalunya la responsable. És una constatació en jurisprudència quan es va recordar que la llei 5/2020 (que va modificar la llei 5/04 de creació de les llars d’infants o escoles bressol i la llei 12/09), deixen ben clar que la Generalitat és la responsable de finançar les escoles bressol.

El Govern de la Generalitat ha de garantir places públiques i gratuïtes suficients per als infants de 0 a 3 anys arreu del territori i en especial pel que fa a l’escola bressol rural

L’acord del 14 de febrer del 2005, signat entre el Departament d’Educació i les entitats municipalistes, es fixava una subvenció de 1.800 euros per a cada infant i curs escolar i un finançament de 5.000 euros per la creació de nova plaça pública. Els acords del mes d’abril de 2022 del Govern de la Generalitat anunciant la gratuïtat del I2 per a totes les famílies, es va comprometre a pagar 1.600 euros per plaça d’infant i curs escolar. Amb aquesta aportació, inferior a la pactada després l’any 2008 la Generalitat fa gala d’una de les seves mesura estrella sense explicar la veritat: més de 20 anys després el Govern de la Generalitat ha pagat 1.600 euros per plaça en lloc dels 1.800 que es van pactar i pagar del curs 2008 al 2010. És evident que 20 anys després els costos de cada plaça d’escola bressol han augmentat molt, i el fet que la Generalitat aporti menys diners que el 2008 provoca que aquest increment de les despeses l’hagin d’assumir els propis ajuntaments augmentant la seva aportació a les escoles bressol. Ara, s’ha compromès a un finançament del mateix import que el 2008 i argumenta uns costos per infant amb un càlcul poc clar i molt per sota del real. No es té en compte el finançament de nova plaça o les especificitats necessàries, les característiques de qualitat educativa i el reconeixement laboral de les i les mestres.

Aquesta deixadesa i improvisació financera també ha afectat els fons Next Generation per a la creació de noves places d’escola bressol a Catalunya que en un 90% han quedat sense ser utilitzats. “Només s’han invertit 5,4 milions d’euros dels 50 milions disponibles per al 2025, una xifra alarmant que es suma a la baixa execució ja detectada el 2024”, segons una interpel·lació al Govern. Només els ajuntaments de Cardedeu i Tortosa han pogut fer els tràmits, a correcuita. Un exemple paradigmàtic és el que ha passat recentment en dos ajuntaments molt propers: Sant Pere de Vilamajor i Cardedeu. Mentre l’un ha externalitzat el servei de l’escola bressol de qualitat, l’altre ha creat una de nova, amb els fons Next Generation. No anem bé…

El que no s’ha explicat en realitat és que assumirà la Generalitat és només la despesa d’escolarització i que, a més, s’ha comptabilitzat que el preu per plaça i curs és de 3.200 euros, quan, de fet, el preu mitjà a les ciutats més poblades de l’àrea metropolitana es calcula sobre 6.000 euros, segons xifres de la Diputació de Barcelona. Més enllà del cost d’escolarització, hi ha serveis complementaris com el menjador, els recursos per a la inclusió o la permanència. Tanmateix, a les despeses associades per plaça s’han d’incloure el sosteniment d’equipaments, el consum o les despeses corrents de la gestió administrativa de funcionament de l’escola. Els càlculs són complexos, però evidencien un desajust molt important. Un exemple, en xifres del 2022 i només com indicadors, a Sant Coloma de Gramanet el cost se situa entre 5.600 i 6.000. En el cas de la ciutat de Barcelona, que compta amb una xarxa de 105 escoles bressol, el cost per plaça és al voltant de 8.000 euros i de 6.400 euros si es resta el servei de menjador. Al Prat de Llobregat, la despesa és de 4.417 euros. La quota màxima que paguen les famílies a les quatre llars d’infants públiques que hi ha a la ciutat és de 295 euros i Barcelona, 395 euros, amb el servei de menjador. Pel que fa a les Llars d’Infants de la Generalitat de Catalunya, com veurem més endavant, les quotes d’escolaritat i menjador poden arribar a 260 euros, sense tarifació social.

El Departament d’Educació, més enllà de la regulació dels centres i el model de finançament (força vegades criticat per les entitats municipalistes que consideren que encara té molts defectes i llacunes per resoldre), no ha arribat a constituir una unitat responsable ni un grup d’especialistes en aquesta etapa (als serveis centrals, territorials o a la inspecció educativa) amb capacitat per assumir un lideratge relacional d’aquesta etapa conjuntament amb els ajuntaments. D’això s’ha derivat un conjunt de subsistemes i una constel·lació de municipis i escoles bressol que en queden al marge i que funcionen aïllats de qualsevol cosa que s’assembli a un sistema educatiu.

La Generalitat ha imposat un finançament restrictiu quant a la xarxa pública d’escoles bressol en detriment dels municipis

Aquesta i d’altres iniciatives de política educativa i financera per l’escola bressol, per bé que molt influents, no han acabat de reeixir en l’estructuració d’un sistema educatiu integrat de l’etapa de 0 a 6 anys, l’Escola Infantil. D’una banda, l’aplicació de la Llei 5/2004 va tenir un clar efecte expansiu en la creació de nous centres, però la distribució territorial d’escoles bressol que es va acabar generant no reflectia tant els criteris de planificació originals (que, d’altra banda, no estaven gaire argumentats sobre una diagnosi de necessitats, segons informe del Síndic de Greuges) com un procés reactiu d’assignació de recursos segons les demandes de les administracions locals que eren, a la fi, les que havien de crear i gestionar els centres. Les desigualtats territorials esmentades responen a molts factors: diferències en les prioritats, voluntarisme o menysteniment, iniciativa i capacitat de cofinançament entre administracions locals i força disparitats dels serveis educatius per a la primera infància.

La Generalitat ha imposat un finançament restrictiu quant a la xarxa pública d’escoles bressol en detriment dels municipis, regulant, amb molts defectes (decret 282/2006), els atributs bàsics del servei, però no ha conduït la governança de la xarxa d’escoles bressol i ha propiciat la fragmentació en diversos subsistemes. En alguns casos, aquests subsistemes són d’àmbit molt localista, especialment quan els municipis són prou grans per disposar de diverses escoles bressol i tècnics municipals dedicats a la gestió de la xarxa, com és el cas de l’Hospitalet de Llobregat i Sabadell. Un capítol a part mereix, en aquest sentit, la ciutat de Barcelona, amb 105 escoles bressol i un sistema d’actors i agenda política propis que sovint generen conflictes amb professionals i famílies. També la Diputació de Barcelona o els Consells Comarcals, per exemple, exerceixen un lideratge o suport relacional especialment en l’àmbit del finançament o de la gestió del servei, mitjançant els serveis de suport a la gestió. Aquesta és la multiplicitat de serveis que genera desigualtats i manca d’equitat.

El Síndic de Greuges, en el seu informe sobre el finançament del cicle 0-3 anys, detecta i informa sobre les fortes disparitats socials i territorials en l’accés de les famílies catalanes al primer cicle de l’educació infantil. La dispersió del creixement de les places d’educació infantil, sense pautes clares de planificació educativa encaminades a garantir la igualtat d’oportunitats d’accés, explica que es mantinguin importants desigualtats entre grups socials i territoris a l’hora de poder gaudir d’aquest servei educatiu. L’equitat i igualtat social i territorial és, doncs, un principi bàsic –un Dret inqüestionable- que s’hauria de preservar i utilitzar de guia en l’acció política quant a la prestació dels serveis educatius bàsics, cosa que hauria d’implicar l’establiment dels mecanismes necessaris per corregir les situacions de greu desequilibri.

L’equitat i igualtat social i territorial és, doncs, un principi bàsic –un Dret inqüestionable- que s’hauria de preservar

La reacció dels ajuntaments a la manca finançament de la Generalitat ha estat, generalment, de mantenir el servei i reduir la despesa (per exemple, rebaixant les condicions dels plecs en els nous concursos per a les escoles bressol, fomentar la gestió externalitzada o bé l’aplicació de restriccions laborals i de qualitat educativa) i alhora, d’internalitzar la majoria del sobrecost amb recursos propis i revertir-ne una altra part a les famílies, en forma d’increment de les quotes. En alguns casos, això s’ha compensat amb la introducció o l’ampliació dels sistemes de beques, bonificacions o tarifació social per intentar evitar l’exclusió de les famílies amb rendes baixes, cosa que no ha solucionat el problema real. Moltíssimes famílies amb necessitats socials i personals d’arreu de Catalunya no tenen accés a una escola bressol pública, de qualitat i gratuïta. Per això, cal demanar i és indispensable que es faci públic el nombre total i per municipis de famílies sense plaça d’escola bressol.

El desconcert de tot plegat impacta també sobre les famílies que any rere any reclamen explicacions per saber com s’implementaran més places i la gratuïtat total a tots els nivells perquè ni a les escoles ni als municipis tampoc saben com s’aplicarà la creació la noves places. El cicle de 0-3 anys s’ha d’universalitzar, però s’ha d’universalitzar bé, garantint-ne la qualitat. Cal que l’aportació que es faci per a cada plaça sigui a nivell de qualitat i costos reals i que, per tant, la gratuïtat hagi d’anar de la mà de la universalitat i de la creació de serveis complementaris per a la petita infància i per les famílies que ho vulguin i necessitin. Tampoc és una solució finançar la plaça en una escola privada, (tal com s’ha inclòs en els acords), a les famílies que es quedin sense plaça pública perquè hi ha diferència de qualitat en el servei.

El sistema d’educació i la cura a la primera infància que n’ha resultat, arribats avui dia, presenta un desequilibri en la distribució territorial del servei d’escola bressol, amb municipis que malden per aconseguir matricular el mínim d’infants que faci viable el servei, com les escoles bressol rurals i altres, especialment els metropolitans, que no poden atendre tota la demanda. En aquests darrers municipis, hi ha una tensió entre qualitat i quantitat, ja que s’ofereix un servei de qualitat als afortunats en el sorteig i res a la resta, la qual cosa sembla incompatible amb la premissa que l’objectiu de les polítiques i recursos de primera infància han de ser per a tots els infants de 0 a 3 anys d’un municipi, d’una comarca o del País. Parlem d’un fet bàsic com és dret a la universalitat.

Cal que l’aportació que es faci per a cada plaça sigui a nivell de qualitat i costos reals

Per no recaure i augmentar en l’actual situació d’injustícia, manca d’equitat i desigualtat referent a les polítiques de l’escola bressol caldria establir diverses mesures a curt i mitjà termini. La mesura fonamental és l’establiment dels costos reals en funció de la qualitat educativa, el sector social, indret i entorn, necessitats educatives o bé la gestió pròpia del servei públic, sense externalitzacions ni plecs de condicions econòmiques que fan menysprear la professionalitat i la necessitat de docents. El càlcul que actualment es fa servir per acotar el preu d’infant i establir la subvenció és totalment obsolet, com hem evidenciat, i no té en compte les necessitats específiques educatives i socials dels infants i les famílies.

Per això mateix cal dotar l’escola bressol de la qualitat educativa necessària en el marc d’una llei de qualitat i creació d’escoles per a tothom i establir un principi d’equitat educativa i social que corregeixi les situacions de desequilibri actuals. I no ens hem d’oblidar de fer esment i reivindicar la necessitat de baixar les ràtios en el primer cicle de l’Educació Infanti… Però preferim abordar aquesta temàtica en un altre article perquè aquesta i d’altres aspectes es mereixen un estudi profund. Però ja ho diem clar i alt: la dicotomia entre crear centres i places públiques i abaixar les ràtios és una fal·làcia.

Per tot això, proposem diverses mesures urgents:

• Assegurar la cobertura dels infants i famílies vulnerables.
• Per una escola inclusiva, cal augmentar els serveis educatius d’atenció a la infància amb necessitats educatives.
• Absorció del personal de suport i de tots els serveis que intervinguin en la petita infància.
• Establir un finançament equitatiu arreu de Catalunya, en especial per a l’escola bressol rural.

El Govern de la Generalitat ha d’establir la calendarització d’un pla d’internalització del sistema públic d’ensenyament de totes les escoles bressol municipals, assumint-ne la titularitat i el finançament complet la Generalitat de Catalunya, per tal de garantir la gratuïtat de l’escolarització de I0 a I2.

Cal tenir en compte que 42 Llars d’infants són de titularitat de la Generalitat (un nombre d’escoles que en dècades no ha variat), podria ser el futur model de xarxa pública d’escola bressol. Les Llars d’Infants de la Generalitat tenen la gestió autònoma de centre: el Departament d’Educació paga el capítol 1 (personal docent, cuina, neteja i conserge) i l’aportació del Departament també es destina a edificis i al seu manteniment, mentre que les famílies, amb l’aportació de la quota d’escolaritat (sense tenir accés a la tarifació social ni beques salvat de situacions específiques) és destinada a activitats, material o el mobiliari i la quota de menjador és destinada al pressupost del servei de menjador i monitoratge,. És evident que aquest és model de centres obsolet. La gestió pública que defensem és la que posa al centre de tota acció a l’infant i la família.

El Govern de la Generalitat ha de garantir places públiques i gratuïtes suficients per als infants de 0 a 3 anys arreu del territori i en especial pel que fa a l’escola bressol rural. També cal que des del Departament s’actuï amb previsió calculant el nombre d’infants sense plaça i planificar amb antelació per tal de crear noves escoles i places si fos necessari. Així mateix, és necessari establir una llei que promulgui un estudi de les necessitats a través d’un mapa escolar. També tenint en compte la necessitat de serveis a la primera infància i els recursos interconnectats (salut i servei socials) per establir una atenció educativa i social correctes.

El Govern de la Generalitat ha de garantir places públiques i gratuïtes suficients per als infants de 0 a 3 anys arreu del territori i en especial pel que fa a l’escola bressol rural

Per tot això, manifestem el rebuig contra un sistema de finançament de les subvencions inviable per a les escoles bressol des del curs 2022-2023 i fins al 2026 portada a terme pel Govern català. Cal que el marc de política eductiva i de gestió sigui el mateix que el segon cicle d’educació infantil i així ser una veritable etapa dins el sistema educatiu de Catalunya.

Davant els pressupostos, cal exigir al Govern de la Generalitat que augmenti fins al 6% del PIB la despesa del Departament d’Educació, per complir la Llei d’Educació de Catalunya. També, entre d’altres mesures, cal canviar tota normativa que afecti l’escola bressol com per exemple, la LEC, ensenyaments obligatoris i ensenyaments declarats gratuïts que també inclogui el primer cicle de l’educació infantil, el 0-3). I acomplint el referent a la LEC Capítol II article 198. Finançament del primer cicle d’educació infantil. El passat mes de maig de 2025 el Parlament de Catalunya va aprovar una moció instant el Govern a fer política efectiva i real quant a l’escola bressol, cosa que hauria d’acomplir de forma ràpida i diligent. Hi ha d’altra normativa, com el decret 282/2006 que cal modificar i canviar amb l’objectiu de millorar la gestió i les condicions. Però el que és més necessari és que hi hagi la voluntat suficient i forta per establir un marc de referència que canviï aquest tarannà legislatiu de desori i desconcert que han sofert l’escola bressol, les famílies i la societat. És indispensable establir mesures educatives i financeres públiques d’abast real, efectiu i determinant.

Entenem que per poder abastar totes aquestes premisses s’hauria de crear en el Parlament de Catalunya una comissió de treball per tal de fer política educativa de finançament i d’ordenació educativa en el marc de l’etapa de 0 a 6 anys que sigui vinculant per establir els canvis i les millores necessàries. Cal donar un gir de 360 graus que doni impuls a una escola bressol adequada a les necessitats educatives dels infants i les famílies. Una política que caldrà fer-la en perspectiva de canvi ferm i constant i en objectius assolibles a curt i mitjà termini, sota el consens polític i social.

Diverses entitats, col·lectius, moviments i sindicats han constituït en el mes de març de 2025 la Plataforma 0-3 de Catalunya: un col·lectiu de persones amb una mirada compromesa i profunda envers la petita infància. En la presentació el mes de setembre van manifestar la defensa del cicle de 0-3 anys com una etapa essencial en la vida de qualsevol infant: una etapa rica, plena de significat, que uneix educació i cura, i que té un impacte directe en el benestar dels infants i de les seves famílies. L’objectiu i la creació del manifest de La Plataforma 0-3 Catalunya és posar el cicle de 0-3 al centre i està composta per sindicats, entitats, associacions i col·lectius que fa anys que lluitem per fer visible aquesta etapa, sovint ignorada o menystinguda. Junts i juntes alcen la veu per reclamar el que és just: garantir drets, condicions dignes i reconeixement social i institucional per a una etapa clau en el desenvolupament humà.