Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Feia temps que no veia en Ramon. Ni la Rita, la seva companya amb qui vaig treballar a l’escola Jara, de la Mina. I fa uns dies em va arribar la notícia que en Ramon havia mort i no sé si deu ser perquè em faig vell, però aquestes morts m’afecten cada vegada més.
No sé des de quan conec en Ramon, però des de fa molts anys. I si voleu una imatge d’ell la tinc ben clara: ajupit intentant trobar endolls pels ordinadors, perquè en Ramon va ser un pioner del món informàtic a l’escola. Abans, un bon mestre. I més endavant, la dèria dels ordinadors. Era un expert quan tots estàvem a les beceroles. A Rosa Sensat va organitzar l’aula d’informàtica i sempre que teníem algun problema dèiem: quan arribi en Ramon ens ho soluciona. L’any 1986, va rebre el premi Rosa Sensat de Pedagogia pel llibre “Fem servir els ordinadors”.
I va fer una bona pila de cursos, d’assessoraments, seminaris, articles… sempre amb santa paciència i amb bon humor, perquè en Ramon tenia aquell humor intel·ligent, aquella ironia que no feria i que et feia somriure o riure sense aturador.
Era senyal del seu caràcter l’afabilitat i aquella bonhomia dels que saben que estan al servei de les necessitats dels altres, fossin alumnes petits o grans o mestres-alumnes que miràvem d’orientar-nos i de reflexionar tots junts sobre què significava l‘entrada dels ordinadors a les escoles.
Ell ens orientava amb generositat, amb molta generositat.
Vaig escriure un breu comentari al meu Facebook i vaig tenir unes quantes respostes. Totes remarquen el mateix: reconeixement a la seva expertesa, paciència, agraïment, admiració, estima… en remarco dues de més extenses. La primera és de la Margarida Muset. Diu més o menys això: gran persona, bon mestre i en tenen un lluminós record els alumnes de la Font d’en Fargues. I la d’en Màrius Massallé que després d’un “ostres” ben expressiu, recorda el primer ordinador portàtil del món: el seu dins d’una caixa de fusta amb una nansa, com una maleta. Era un crac!
Sort en té aquest petit país de cracs com en Ramon, persones que mostren i ensenyen els seus sabers i les seves competències i tot plegat ho posen al servei de tothom.
Quin greu, Ramon, no haver-te pogut donar una última abraçada. I molts petons a la Rita, perquè Ramon i Rita, Rita i Ramon eren un tàndem.
Si des del cel dels mestres rebem un missatge als nostres ordinadors segur que serà d’en Ramon que ja deu estar preparant un aula plena d’ordinadors.
1 comentari
M’hi afegeixo per deure i convicció. Vaig conèixer Ramon Cemeli a l’Escola d’Estiu de 1969, El seu pare era fuster d’ofici i feia les maletes matemàtiques que inventava en Cemeli. Tenia idees per a menuts i per a grans. Vam xercir de mestres a Font d’en Fargas (1974 i s.) amb els mateixos alumnes de 11-14 anys, ell matempatiques i ciències, jo c.socials i llengua. Havia introduït les calculadores mecàniques que examinaven, va introduir les calculadores electroniques científiques amb memòria. Analitzava el protocol dels primers jocs en pantalla de televisió (tennis de taula). Als alumnes desperts els encarregava feines de resoldre, d’inventar i construir al espai seminari “Xiri” (perquè ell havia tingut de professor de biologia i matemàtiques L.M. Xirinacs). I, a partir d’aquí, com diu en Cela, va ser sempre un pioner de la informàtica, ideant per als alumnes i formant els mestres.
Però era mestre a totes. Dinamitzava els seus alumnes: tallers de linòleum fent calendaris, sortides escolars amb pernocta, la primera castanyada a Font d’en Fargas i, a falta de panellets, pa torrat amb mel. Matinal de dissabte de cançó folk amb participació de pares. Va introduir les assemblees de classe (Hi ha un enregistrament de l’ICE-UB).
El juliol de 2024 Ramon i Rita van celebrar els 50 anys de casats a Sant Magí de Brufaganya. Vam acompanyar-los amb alguns alumnes ‘preferits’ (ja de 60 anys) que havien tocat i cantat al seu casament a Santa Maria de Rubió (1974). Tots els alumnes parlaven bé del professor Ramon i tots sabien que era un professor exigent, que a vegades s’enfadava però que mai castigava. Hem d’agrair la seva dedicació total als alumnes i a les matemàtiques operatives, amb exigència i amabilitat sense contradicció i suscitant la seva participació.