Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa cinquanta anys que el dictador Francisco Franco va morir, posant fi a una dictadura que es va estendre des del 1939 fins al 1975. Aquella dictadura va deixar profundes cicatrius en la societat espanyola i en les seves institucions: milions de persones van ser empresonades, exiliades o silenciades; la llibertat de premsa i d’expressió va ser abolida; l’educació es va convertir en un instrument d’adoctrinament; i la participació política es va restringir dràsticament. Les dones van ser relegades a rols tradicionals, els sindicats van ser prohibits i qualsevol forma de dissens es castigava amb duresa. La por es va convertir en un mecanisme quotidià, i l’obediència, en norma social.
Avui, mig segle després, resulta sorprenent i preocupant que un segment significatiu de joves idealitzi allò que mai no van viure. Segons enquestes recents, gairebé un 20% dels joves mostra simpatia per règims autoritaris, i alguns fins i tot expressen nostàlgia per una suposada “Espanya ordenada” sota Franco. Aquest fenomen evidencia que la memòria històrica no ha estat suficient per transmetre les lliçons d’aquell passat. Quan la història es coneix només de manera superficial, sense context, anàlisi crítica ni testimonis directes, pot convertir-se en un relat simplificat i fins i tot seductor, ignorant la por, la repressió i la pèrdua de drets que realment va significar.
Els exemples concrets del franquisme són clars i esgarrifosos. La Llei de Responsabilitats Polítiques de 1939 va permetre castigar milers de persones per la seva vinculació amb la Segona República; els judicis sumaríssims i els treballs forçats van afectar generacions senceres; la censura va silenciar qualsevol debat públic sobre justícia, política o drets; i l’educació, lluny de formar ciutadans crítics, va servir per inculcar obediència i conformitat. Sense conèixer aquestes experiències, és comprensible que alguns joves puguin caure en la trampa d’idealitzar la dictadura com un període d’ordre” o estabilitat, ignorant la violència sistèmica que sostenia aquesta aparent tranquil·litat.
Quan la història es coneix només de manera superficial, sense context, anàlisi crítica ni testimonis directes, pot convertir-se en un relat simplificat
En aquest context, la filosofia d’Hannah Arendt, que també va morir el mateix any, resulta fonamental. Arendt va analitzar el totalitarisme des d’una perspectiva que combina història, ètica i psicologia social. En obres com Els orígens del totalitarisme, subratlla que els horrors d’un règim no depenen únicament de líders cruels, sinó de la passivitat de persones comunes que deixen de pensar críticament i accepten l’autoritat sense qüestionar-la. El seu concepte de la “banalitat del mal”, desenvolupat en estudiar el judici a Adolf Eichmann, mostra com individus ordinaris poden cometre actes terribles simplement seguint ordres i abandonant la reflexió ètica.
La lectura d’Arendt permet comprendre que la nostàlgia per la dictadura no és un caprici inofensiu, sinó un risc real derivat de la ignorància i la manca de pensament crític: idealitzar un règim que va suprimir llibertats i va destruir vides reflecteix que la història no ha estat interioritzada ni discutida amb profunditat.
L’educació té un paper central en aquesta reflexió. Ensenyar història no pot limitar-se a dates i fets. És necessari incorporar testimonis, anàlisi crítica i reflexió ètica sobre les conseqüències humanes de la dictadura. Mostrar com la repressió va afectar la vida quotidiana de milions de persones, com la por va convertir la societat en còmplice i com la censura va eliminar qualsevol possibilitat de debat públic, permet als joves dimensionar el preu real de l’obediència acrítica. A més, l’educació crítica no només protegeix contra la nostàlgia autoritària, sinó que forma ciutadans capaços de pensar per si mateixos, qüestionar narratives simplistes i valorar la llibertat.
La nostàlgia per la dictadura no és un caprici inofensiu, sinó un risc real derivat de la ignorància i la manca de pensament crític: idealitzar un règim que va suprimir llibertats
A les escoles i universitats, els programes d’història podrien incloure relats de víctimes de la repressió, anàlisi de la propaganda franquista i estudis de cas sobre la resistència ciutadana. Els portals digitals de memòria històrica, els documentals i la literatura testimonial són eines imprescindibles per connectar les noves generacions amb l’experiència humana d’aquell temps. De la mateixa manera, integrar la lectura d’Arendt i d’altres pensadors sobre totalitarisme i democràcia permet vincular la història amb l’ètica, la política i la reflexió sobre la pròpia conducta com a ciutadans.
A més, aquest enfocament educatiu té rellevància més enllà de la història d’Espanya. Els riscos de l’obediència acrítica i la banalitat del mal s’observen a qualsevol societat quan el pensament crític es debilita. Ensenyar als joves a analitzar críticament el poder, a qüestionar la informació i a reflexionar sobre les conseqüències de les seves decisions reforça la democràcia i prevén errors històrics. I ara això és molt important.
50 anys després de la mort de Franco, la nostàlgia per la dictadura evidencia la urgència de reforçar l’educació, la memòria històrica i el pensament crític. I fa també 50 anys que va morir Hannah Arendt. Conèixer la història en profunditat, analitzar-la des de la filosofia d’Arendt i reflexionar sobre les seves lliçons ètiques és l’única manera de garantir que els errors del passat no es repeteixin en noves generacions. L’educació no només transmet coneixements, sinó que forma ciutadans capaços de resistir la seducció de l’autoritarisme i valorar la llibertat com un bé irrenunciable. Hem d’actuar ara per evitar que els joves caiguin en la fascinació per règims que mai haurien d’idealitzar i assegurar que comprenguin plenament el preu de l’obediència cega i la pèrdua de drets.

