Opinió

Prohibir les xarxes als menors és permetre’ls la vida

El govern espanyol va anunciar fa uns dies la seva voluntat de prohibir l’ús de les xarxes socials als menors de 16 anys i el debat està servit. Era d’esperar que espècimens com Musk o Trump es llancessin sobre Pedro Sánchez i el titllessin de tirà i de traïdor. La proposta també ha rebut crítiques per part de Pavel Durov, un dels cofundadors de Telegram, que ha vist la mesura com una amenaça a la llibertat d’expressió. Potser Durov hauria de parlar amb aquells adolescents dels anys cinquanta, que no tenien telèfons mòbils, i preguntar-los què és el que veritablement limitava la seva llibertat d’expressar-se. Però, més enllà de les seves opinions, que més val deixar-les al calaix dels papers perduts, quin és l’abast d’aquesta mesura per als qui realment els afecta, és a dir, els adolescents?

Durant els darrers anys he estat treballant com a professora d’alumnes de secundària, des de primer d’ESO –és a dir, onze anys– fins a quart d’ESO, és a dir, setze. Les xarxes socials formaven part de les seves vides, és evident, i no només en formaven part, sinó que les dirigien. En primer lloc, tots ells eren usuaris d’Instagram, i a més, hi tenien més d’un compte. Al compte públic, com ells l’anomenaven, no hi tenien cap fotografia, simplement els servia per observar el que feia la resta i, sobretot, per tenir els pares contents. Que bé, el meu fill no penja res a les xarxes. Però la realitat no era aquesta; al compte privat, “a la privada” com en parlaven ells, hi tenien allò que els definia, les fotografies amb els seus amics i el seu dia a dia. Vídeos i imatges de tota mena. Allà era on publicaven la realitat de les seves vides que amagaven expressament per por a les represàlies, als prejudicis i als comentaris externs. Això ho feien els de setze, però també els d’onze.

Aquest breu exemple, que no és res més que una petita part de tot el que passa, seria suficient per justificar la perillositat de l’ús de les xarxes. Evidentment, n’hi ha de molt més greus: muntatges fotogràfics amb companyes de classe, l’expulsió deliberada de grups de WhatsApp per excloure a algú de les quedades, stickers fora de lloc, comptes anònims per fer-se passar per admiradors secrets, intercanvis econòmics a canvi de fotografies sense saber qui n’era el receptor, i molts d’altres…  I no només això. Les xarxes són la font de la veritat per ells, allà on es nodreixen de la seva manera de veure el món, sense contrastos i abraçant les fake news. És l’espai on accedeixen sense límit a contingut de tota mena i, en molts casos, no són conscients que allò que consumeixen diàriament no és la realitat, que de vegades, els sorprèn de la manera més cruel. Però més enllà del que passa online, cal recordar també el que passa in situ, és a dir, allò que passa mentre, en comptes de viure la vida, estan utilitzant els mòbils.

Marxar de colònies amb el telèfon permès és una experiència trista i desoladora si la compares a fer-ho amb els telèfons requisats. Amb els mòbils, la vida desapareix i es genera un quadre surrealista de deu adolescents asseguts en fila, jugant a un joc de compravenda de jugadors de futbol mentre un altre grup es dedica a aprendre’s balls coreografiats per penjar a Tik Tok i d’altres es fan una fotografia perquè l’aplicació BeReal els ha enviat un avís. Tot en silenci. Sense els mòbils, la vida torna i un grup es troba per jugar a futbol, un altre marxa a investigar el bosc, un altre s’asseu en rotllana per parlar del noi o la noia que els agrada, i d’altres demanen una guitarra per escriure una cançó sobre els dies que han passat junts. Tornen les converses, les abraçades, les mirades, els jocs i els riures compartits.

És a dir, prohibir les xarxes és permetre a aquests adolescents que recuperin la seva vida, que no es perdin el temps compartit, un temps que al créixer, t’adones que trobes a faltar. En un vídeo recent, la Juliana Canet comentava com havíem deixat de crear records amb els amics per limitar-nos a compartir sopars planificats amb un mes d’antelació que només servien per a posar-nos al dia. Resulta, que fer-nos grans implica haver de passar de puntetes per la vida dels nostres amics. I aquesta perspectiva la té la Juliana i la tenim tots els que en algun moment de la vida sí que vam tenir temps per crear records. De fet, és aquest el temps que evoquem quan rondem els trenta. El temps on érem adolescents i podíem veure’ns cada dia i no repassar el camí, sinó compartir-lo. Al final, la vida va d’això.

Així que la mesura que es proposa per part del govern, i que la rebel·lia característica dels adolescents els provocarà ben segur una bona estona de mal humor i una discussió assegurada amb els pares, és realment un regal. Allunyar-se de les xarxes, i potser és una reflexió que no només haurien de fer els més joves, és retornar-los la vida i permetre’ls que quan en tinguin trenta i quedin aquell primer divendres de mes amb els amics, a més d’explicar-se la setmana estressant que han viscut, puguin retornar a aquelles colònies on van fer-se el primer petó, van jugar a fet i amagar, van caminar junts i van dir-se que s’estimaven. Cara a cara, on tot ha de passar.