Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Quan la intel·ligència artificial entra a l’aula, el debat que l’acompanya sovint es construeix a partir de dues posicions oposades: l’entusiasme desmesurat i el catastrofisme. Però aquesta dicotomia és, en si mateixa, un efecte del relat. No és només que hi hagi visions contraposades, sinó que el marc des del qual s’explica la tecnologia ja condiciona què es pot pensar i què queda fora de camp.
Un debat mal plantejat
Entendre la intel·ligència artificial en educació no és només analitzar què pot fer dins l’aula, sinó observar com se n’està construint el significat. En aquest sentit, el problema no és l’existència de discursos diferents, sinó la seva simplificació: quan el debat es redueix a una tensió entre promesa i alarma, es perd la capacitat de lectura crítica.
“La qüestió no és si la intel·ligència artificial és bona o dolenta, sinó com s’està construint el seu relat i qui en defineix els límits”
El relat com a límit del pensament
Des de la pràctica docent i l’anàlisi aplicada, es fa evident que la tecnologia no és neutral, però tampoc ho és el discurs que la presenta. Cada relat emergeix des d’una posició concreta: amb uns interessos, unes experiències i unes formes de legitimar determinades preguntes mentre se n’exclouen d’altres.
Això no és un detall menor. Quan determinats actors concentren la capacitat de definir què és rellevant, també delimiten què es considera aprenentatge vàlid, quines habilitats es prioritzen i quines formes de pensament queden fora. I en aquest desplaçament, sovint, el que desapareix no és anecdòtic, sinó estructural.
Per això, parlar d’intel·ligència artificial en educació no és només parlar de tecnologia. És parlar de com es distribueix el poder per interpretar què vol dir aprendre.
“El debat sobre la IA no és només tecnològic, és també una qüestió de poder: qui pot explicar-la, des d’on i amb quina finalitat”
Què implica això a l’aula?
A l’aula, aquesta dinàmica es fa especialment visible. No tant en el que s’afirma, sinó en el que no es qüestiona. Els relats dominants tendeixen a fixar unes coordenades que es donen per descomptades: què és útil, què és innovador, què és eficient. I, sovint, aquestes categories s’incorporen sense una anàlisi suficient del seu impacte pedagògic i social.
Això genera una paradoxa: una tecnologia amb capacitat de transformació profunda explicada a través de marcs simplificats que, alhora, condicionen com s’introdueix en el sistema educatiu. No és només una qüestió de falta d’informació, sinó de com s’organitza aquesta informació i amb quins criteris es prioritza.
Recuperar el pensament crític
En aquest context, es fa necessari incorporar mirades que no estiguin condicionades ni per la necessitat de promocionar la tecnologia ni per la lògica de l’alarma. Mirades capaces de situar-se en la complexitat, d’introduir matís i, sobretot, de qüestionar el marc des del qual es construeix el debat educatiu.
Perquè potser el problema no és que hi hagi massa discursos, sinó que n’hi ha massa pocs que escapin dels mateixos eixos.
Recuperar un espai de debat honest implica, precisament, això: desplaçar la mirada. No per negar el potencial de la tecnologia ni per amplificar els seus riscos, sinó per entendre com aquests s’articulen dins d’un context educatiu concret.
Al capdavall, el futur de la intel·ligència artificial a l’educació no dependrà només del que la tecnologia pugui fer, sinó de qui en defineixi el sentit, què es considera aprendre i quines formes de pensament es decideix preservar. I aquesta és una qüestió que no es resol amb més prediccions, sinó amb més capacitat crítica.
Júlia Rosell Saldaña
