Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“El setge” d’Auda Gascón ens endinsa en un recorregut emocional pels carrers de Tarragona, un recorregut fet de memòria i de ferides (algunes avui camuflades sota l’aspecte de monuments). La novel·la ens guia per un entramat de carrers amb noms vigents i d’altres ja perduts, com si cada cantonada fos una pista del temps viscut. Aquesta mirada, gairebé arqueològica, converteix la ciutat en un personatge viu, on cada espai guarda un record del setge i de la por que el va acompanyar.
La trama avança amb una sensibilitat especial cap als diferents nivells de la ciutat històrica. No només veiem la ciutat monumental, sinó també la subterrània, la de les aigües amagades, l’emmurallada, la dels baluards i els passatges invisibles que permeten la supervivència quan tot sembla condemnat. Aquest món soterrat esdevé metàfora d’una societat que lluita per mantenir-se dempeus mentre la guerra ho sacseja tot; ho fa malbé tot.
Entre aquestes tensions apareixen figures històriques que donen profunditat al relat i el fan auditable bibliogràficament: el governador González, atrapat entre la responsabilitat civil i la pressió militar, és un retrat humà del poder, o l’aparença, en temps de crisi; el savi Antoni de Martí i Franquès, símbol d’una Tarragona il·lustrada que, fins i tot enmig del caos, continua pensant i observant el món i fa de puntal del protagonista; personatges com els Cortina completen aquest mosaic de veus i interessos que reflecteixen la complexitat de la ciutat; i els altres citats mig de passada.
El setge és també psicològic i la nostra autora ens el fa, introspectivament, present: la por, la ràbia, la incomprensió, etc. són sentiments que fereixen com les bales de l’enemic. Cada decisió esdevé transcendental, i cada silenci, carregat de significat. El ritme narratiu és contingut però ferm, amb una progressió que accentua la claustrofòbia i el desgast emocional. Els personatges muden emocionalment com ho fa la capacitat defensiva de la ciutat.
La novel·la, un punt negra, no amaga la part més fosca del setge: les traïcions entre aliats, els silencis sospitosos i les decisions desesperades. En aquest clima de desconfiança, els símbols de la ciutat prenen un valor gairebé sagrat. El braç de Santa Tecla, relíquia estimada pels tarragonins, apareix com una presència espiritual que recorda la fragilitat i alhora la resistència de la comunitat. Igualment colpidor és l’esforç per amagar el patrimoni catedralici, un gest que parla de la necessitat de protegir la memòria col·lectiva, fins i tot, quan tot sembla a punt de desaparèixer.
El que més commou de la novel·la és aquesta combinació entre història i emoció. No és només el relat d’un setge militar; és la història d’una ciutat que lluita per preservar la seva identitat, els seus carrers i portals, els seus símbols i la seva dignitat. En acabar el llibre, el lector té la sensació d’haver caminat per la Tarragona de 1811, d’haver sentit l’eco dels seus carrers i d’haver compartit la por i l’esperança d’aquells que hi van viure.
