Opinió

“Lapönia”, el film. Va d’educació dels infants

S’ha estrenat el film Lapönia. Conxita Casanovas, la comunicadora de cinema, Va de cine, de Ràdio 4 la va situar molt bé pel tema d’educació dels fills i no he dubtat a anar a la sala Florida-Renoir tot seguit. Confirmo que ho va situar molt bé, doncs jo, pel títol, l’hagués deixat passar.

Lapönia, Rovaniemi, país gèlid del Pare Noel / Santa Claus / Sant Nicolau, és l’escenari on viu un matrimoni amb la filla i conviden família, un matrimoni amb un infant que viu a Espanya. Les mares són germanes i celebraran tots junts el Nadal. El guió correspon a l’obra de teatre i tot es desenvolupa a la casa, una magnífica estança de fusta i grans vidrieres, però ben climatitzada. L’escena inicial situa molt bé el tema. Davant del Pare Noel rebent els infants, el nen de set anys està encantat, emocionat, i la cosina de quatre anys li xiula a l’orella que és un home disfressat. El nen, decebut, enrabiat s’abalança sobre el Pare Noel i li arranca la barba postissa. L’escàndol és total i arribats a casa és inevitable la confrontació.

Clara confrontació sobre màgia, il·lusió, fantasia, engany o mentida. Amb aquestes tradicions, Pare Noel, Ratolí Pérez, Angelets, Mags d’Orient, s’enganya els infants? Se’ls educa amb la mentida? Se’ls ha de dir la veritat…? La discussió, les expressions facials, els canvis de to, estan ben trobats i molt ben interpretats. Hi ha espurnes d’humor per paradoxa que ens fan riure. Comèdia sí, però seriosa, d’interès educatiu. Però el film, el teatre, no hi entren. Sols s’expressen opinions i sentiments. Posicions: científica de no induir l’error, respectar diferents tradicions, mantenir la il·lusió dels infants, reviure la nostra emoció d’infants, els nens han d’agrair els regals a qui els els fan, no mentir-los mai…

Els Mags d’Orient són un bon test d’intel·ligència popular, ningú li hauria de descobrir a l’infant i ell hi hauria d’arribar amb observació i processant les dades

S’encara el tema de la mort, dels avis per exemple, i com se’ls ha d’explicar. Si viuran al cel, si es descompondran a la terra, si es convertiran en una papallona o en un estel, si els tornarem a veure… La confrontació es complica quan el pare finès sap que a l’escola del nebot a Espanya s’ha explicat la inseminació artificial i es va il·lustrar amb la fotografia del seu matrimoni. El pare, ell, no podia fecundar i la nena va ser resultat de la inseminació artificial. Ara, la preocupació és que el nen ho hagi explicat a la nena, que el pare no és el seu pare biològic. S’ha d’explicar la veritat? La nena ha de saber-ho? Es pot corregir dient que no és cert el que ha explicat el nen? Una altra mentida…?

Elaboració pedagògica. Cal distingir bé el significat de les paraules: error, engany, mentida i contrastar-ho amb mite, fantasia, imaginació, relat, metàfora, símbol, creença. Cal partir de les etapes d’evolució de l’intel·lecte infantil. Cal considerar així mateix l’ambient social cultural on es viu i l’orientació de l’escola. Amb tot això cal veure quins marges d’orientació educativa familiar, la concepció del món i el sentit de la vida de pare i mare que han de ser coincidents. Queda clar que no és senzill. En una societat autoritària era fàcil; en una societat democràtica és possible, però exigeix responsabilitat i acord social.

Fins a l’edat de set anys la comprensió dels infants és simbòlica i caldran moltes explicacions mítiques, relats simbòlics, faules per a tot allò que no és directament observable Cal aprendre pas a pas a partir de realitats: s’ha mort el hàmster o el canari… Ho expressem amb ritual, la vida és un gran valor fràgil a conservar. Si mor l’àvia o avi en condicions normals, el fillol hi ha de ser, ben abraçat a la mare o el pare, aprèn el valor de la vida. També se l’ha de dur a veure un nadó, avui que ja no se’ls oculta amb que els nens venen de París o els duu la cigonya. Han de saber que la vida és un miracle i no és un engany encara que tinguem explicació científica de la biologia fins a la inseminació artificial i altres beneficis mèdics.

En benefici dels infants, hem d’encarar amb fermesa la instrumentalització comercial de tradicions i costums

 El Caga-tió fins als cinc anys solament s’ha de fer un cop i en família, no a l’escola ni al carrer; ens hem excedit anant a cercar-lo al bosc. La caiguda de dents es pot celebrar com a ritual de creixement i salut però sense màgies, sota el coixí; un petit regal de butxaca, col·leccionable, per cada dent (Els Barrufets, les Tres Bessones, Pinotxo/Geppeto:/Gina, Mowgli/Baloo/Bagheera). Els Mags d’Orient són un bon test d’intel·ligència popular, ningú li hauria de descobrir a l’infant i ell hi hauria d’arribar amb observació i processant les dades. La confirmació dels adults és un ritual de creixement i de pas. A partir d’aquí, l’infant ha de ser còmplice per mantenir l’encanteri dels més petits i col·laborar amb els adults. A partir dels vuit anys es redueix la comprensió simbòlica i creix la sincrètica, reduint-ho tot a polaritats: bo-dolent, amic-enemic, bell-lleig. I any rere any es va balancejant el criteri moral i estètic de base emocional amb raonament incremental en diàleg amb els adults. Els relats audiovisuals i sèries infantils vistes conjuntament permeten un diàleg: -Ho ha fet bé? -Què havia d’haver fet? -Sí, hi ha gent dolenta, pocs, però cal veure’ls venir. -Com l’haguessis ajudat, tu? Als dotze anys s’entra en el realisme objectivista, operacions formals, però no s’ha de descurar el sentit poètic i la imaginació sense reduir-la als estereotips fabricats per la comunicació de masses.

En benefici dels infants, hem d’encarar amb fermesa la instrumentalització comercial de tradicions i costums. No es pot celebrar tot: Pare Noel, Arbre de Nadal, Mags d’Orient. Tanmateix genera indigestió mental i pèrdua d’il·lusió. La mentida és enganyar intencionadament i per interès. Amb els infants hem de mesurar el pes de la realitat i no els ho podem explicar tot. Quan han oït i pregunten també els podem dir: -Això no ho pots entendre com no et deixo agafar el ganivet de tallar pernil perquè et podries fer mal. – Mira, hi ha coses que pesen molt, els grans les hem d’aguantar però tu no podràs; li fem parar les mans i li anem carregant volums de llibres enciclopèdics. Pots aguantar…? Dos, tres, quatre, cinc… -Uf, no puc. – Quan siguis més gran podràs aguantar més.