Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Quan vaig llegir la notícia el 2 de juliol, vaig tenir un atac d’ansietat, perquè no deixes d’haver-ne format part. Hauré facilitat jo que això passi?”. Ho explica en Juan (nom fictici) al telèfon. Durant molts anys, va participar de l’estructura de recerca i treball del CREA, encara que sempre amb un peu fora.
És la realitat de desenes de persones durant els últims 30 anys. Moltes no han volgut parlar i d’altres comenten que les últimes denunciants estan passant mesos complicats després de la denúncia de l’estiu passat.
Des dels primers anys del 2000, el degoteig d’abandonaments de la xarxa de recerca no ha parat. Tot i que l’estructura sempre sembla capaç d’atreure noves investigadores i investigadors.
Aquest periodista ha intentat demanar la versió de Ramón Flecha, Marta Soler i Lidia Puigvert sense èxit.
Al·licients per entrar
Les persones consultades per a aquest reportatge van tenir una presència diferent dins del CREA. Algunes, més o menys perifèrica, d’altres van estar anys i anys treballant incansablement. Totes descriuen dinàmiques molt semblants.
Gent molt jove que inicia la carrera investigadora sota la promesa de poder publicar en revistes d’impacte gairebé des del primer moment, que podran obtenir beques o tenir estades a l’estranger gràcies al treball en grup.
Maria (nom fictici) ho tenia clar. La carrera investigadora és solitària i dura, de manera que comptar amb un grup sobre el qual recolzar-te i que tira de tu cap amunt és interessant. Però no només. A això s’hi afegeix creure que el que es fa genera un impacte social gran.
L’ideal de la transformació ens ha fastiguejat a tots molt
“S’ajunten la fam amb les ganes de menjar, explica Maria. Hi ha creixement professional, alhora que s’aconsegueix que els nens promocionin, aprenguin, que es redueixi l’assetjament. Com desaprofitaré el meu temps a dormir a les nits si la meva feina millora la vida de nenes i nens?”, comenta. “L’ideal de la transformació ens ha fastiguejat a tots molt”, conclou aquesta investigadora.
La Miriam (de nou un nom fictici) explica: Em van vendre el CREA com una cosa meravellosa, que podria anar a Harvard, però eren elles (les investigadores que feia més temps que hi eren) les que publicaven”. Ella va estar involucrada en diversos projectes, però no tenia les mateixes oportunitats que aquelles, explica. “Has de ser d’una certa manera, has de tenir un cert perfil”.
Totes destaquen l’amabilitat del grup, l’acolliment, l’ajuda per organitzar el treball o les estades a centres de recerca de primer ordre mundial.
La Maria mai no va pertànyer al grup, però va col·laborar durant un temps amb el nucli de Barcelona i va tenir la possibilitat de veure algunes de les dinàmiques internes de prop, però amb més distància que els membres del grup.
Treballar “fins a les tantes”
Algunes companyes del CREA es prestaven a allotjar-la a Barcelona tant a ella com a d’altres. “Entens el modus operandi ”, explica. S’aixecaven molt aviat per anar a la facultat; després de treballar-hi tota la jornada, era habitual tenir activitats relacionades amb el grup i les comunitats d’aprenentatge, com participar en tertúlies dialògiques, fer visites a les escoles d’adults o tenir reunions grupals. Després, seguien treballant a casa, fàcilment, fins ben entrada la matinada. A més, sortien juntes en el seu temps llibre per anar al cinema, fer una passejada, prendre alguna cosa, sortir a sopar o fer alguna excursió.
En Joan descriu un ambient similar durant el seu temps com a becari, abans d’aconseguir la plaça fixa. Encara que va estar sempre una mica al marge, comenta que va arribar a anar a una casa que tenia un dels membres més destacats de CREA a la platja durant un cap de setmana. Al lloc hi havia més gent i durant aquells dies no es va parar de treballar.
L’objectiu era publicar com si fóssim un laboratori farmacèutic
També parla de com, durant una setmana, va col·laborar en la redacció d’un projecte Horizon, de la UE. En aquell temps, van estar treballant “fins a les tantes” al pis d’una altra integrant de la xarxa. “Això era habitual”, comenta.
I amb la pandèmia tot va semblar accelerar-se. Amb fer una ullada al nombre de publicacions dels seus membres a partir del 2020 és suficient. “L’objectiu era publicar com si fóssim un laboratori farmacèutic”, explica en Juan.
“Confirmo l’existència d’aquestes jornades de treball maratonianes”, explica la Patricia (nom fictici). Aquesta investigadora va estar anys a la xarxa. Explica que aquestes jornades es dedicaven a “escriure articles per publicar a revistes, redactar nous projectes de recerca, elaborar informes, preparar reunions internacionals de projectes, organitzar de jornades i congressos, etc.”.
Pressió i més pressió
La llista és llarga. Durant els darrers 30 anys, el CREA ha estat una màquina de treball ben greixada. Desenes i desenes de projectes de recerca europeus, nacionals o autonòmics, que han obligat a publicar centenars d’articles.
Sempre estan pressionant i dient-te què s’espera de tu perquè treballis
A això s’hi afegeix la direcció o avaluació d’aproximadament un centenar de tesis doctorals. La redacció i edició de textos per, almenys, tres portals web amb forma de diaris digitals on no han parat de publicar.
“Sempre estan pressionant i dient-te el que s’espera de tu perquè treballis”, explica la Maria.
Per aconseguir les millors oportunitats de treball i promoció dins del grup cal tractar els temes del grup: violència de gènere a la universitat, comunitats d’aprenentatge, les actuacions educatives d’èxit, educació d’adults… Investigar més enllà et deixarà al marge.
Miriam comenta que ella, per exemple, tenia altres interessos diferents i que, a més, no participava, com d’altres, a compartir la seva vida privada amb la resta del grup.
A més, cal anar a com més activitats millor. Això vol dir, reunions amb altres persones de CREA, ser voluntària a les comunitats d’aprenentatge, participar a l’organització de congressos, o a l’elaboració de les revistes d’Hipatia Press.
La Maria, a més, explica com el temps lliure, almenys a Barcelona, estava intervingut pel grup. Al punt que es treballaven algunes hores al matí dels dissabtes i, a les tardes, quedaven per, per exemple, anar al cine i a sopar. Per després tornar a treballar. També explica que quan ella va estar connectada al CREA, “ningú no tenia tele a casa per no distreure’s. Era una política consensuada”.
Si no ets voluntària a les comunitats d’aprenentatge, et veuran malament
Voluntariat obligatori
Totes les activitats en què les i els membres participaven eren i són voluntàries. Ningú obliga ningú. Però tothom comenta que com més participaves, millors oportunitats tenies de promoció al grup.
“Si no ets voluntària a les comunitats d’aprenentatge, et veuran malament, no tindràs accés a tantes beques”, explica la Miriam.
“Com més vas a aquestes coses, més et premien. Ho he viscut”. Parla del treball voluntari, de les reunions per treure publicacions endavant a preu fet. Els seminaris de lectura “Amb el llibre a la mà” quinzenals, reunions diàries per veure com anaven les publicacions pendents, etc. “Si no hi anaves, se’t retreia”.
Treballar a i per al grup
“Vaig estar escrivint un text sencer per a elles. No vaig fer la part de recerca, però vaig estar tres mesos treballant en el text, en anglès. Les correccions vaig pensar que les farien les signants, però les vaig fer jo. Elles me les manaven, però qui les ficava era jo. A la firma s’hi unia gent que havia treballat poc” a la redacció, comenta la Miriam.
No et donava explicacions, ho acceptaves per por de preguntar
Explica com Ramón Flecha “em va endossar una altra persona en un congrés. No et donava explicacions, ho acceptaves per por de preguntar”. “Et segresten el cervell”, explica.
Aquesta investigadora afirma que es “creava un clima estrany, en què perds el teu lliure albir”. “Es parlava d’igualtat i de violència de gènere, però apareixia Flecha, et feia tres crits, deia què s’havia de fer i donava directrius de manera agressiva”.
Per al Juan, “Ramón Flecha era el pensador del grup. Et fan creure que ha de ser així, que és molt brillant i que pensa el millor per al grup“, assenyala.
Aquesta por de preguntar acabava barrejada, comenta la Miriam, amb el fet que tothom repeteixi sempre els mateixos mantres sobre l’impacte del que fan. “És psicològic, no pot ser que no sigui cert. Hi ha un clima de conformitat, he de ser jo qui té el problema”, argumenta aquesta antiga membre.
A més, la capacitat d’impacte es multiplica de manera exponencial si se segueixen les directrius del grup. Segons explica Maria, per exemple, es feia un seguiment important de qui feia què per veure a qui calia promocionar més.
“Tenen la capacitat d’arribar molt més lluny, de publicar 200 articles a l’any amb una mateixa idea: grups interactius, socialització preventiva, etc. Se’n fa molts i treballant a preu fet. Jo sola puc escriure uns quants articles a l’any, com a molt. No tinc la capacitat del grup”.
En qualsevol cas, “els projectes havien de tirar-se endavant. Hi havia gent als comitès organitzant el Congrés Català de Sociologia, o l’Europeu, eren voluntaris a les CdA, es preparaven les reunions dialògiques… Hi havia molta feina extra, molta“.
“He vist explotació. Mai vaig pensar que en Ramon (Fletxa) es fixés en mi per res personal, sinó perquè era treballadora i tenia desitjos de millorar l’educació”, explica la Maria.
Aquesta mateixa acadèmica explica una altra part del procés de treball. Quan algú tenia prou mèrits, se la posava a buscar finançament per elaborar nous projectes de recerca. Aleshores se’ls buscava un grup de persones que poguessin tirar endavant el projecte i les tasques quotidianes: treball burocràtic, de recerca i de redacció i edició dels articles, entre altres coses. Explica que els IP (investigadors principals) sempre eren les mateixes persones que necessitaven “gent curranta per treure els projectes endavant”.
Tenir un peu fora
Tres de les persones contactades tenen un perfil particular. Una no vivia a Barcelona, una altra va decidir desvincular-se durant el doctorat i una altra, després d’anys de col·laboració més aviat als marges, es mou en una altra direcció.
“S’han donat una sèrie de circumstàncies”, reflexiona en Joan, “que m’han protegit” de l’estructura. Assegura que no és qüestió que ell fos més fort que altres persones, sinó que va desenvolupar part de la seva carrera professional en altres llocs i amb altres responsabilitats que li van permetre mantenir sempre certa distància.
“Jo era una visitant ocasional”, comenta la Maria. Com en Joan, no va viure, ni va patir res relacionat amb les acusacions d’abús sexual, però sí que va tenir prou distància per veure com moltes persones treballaven en unes condicions estakhanovistes.
També va seguir certa intuïció i pensament crític, i va apostar més pels temes d’investigació que els propis del CREA. “No em vaig deixar ensarronar”, sentencia.
La vida dins de la xarxa, tenint en compte els testimonis recollits, no és fàcil. Moltes hores de feina, més enllà de la jornada laboral que es justifiquen per la possibilitat de fer carrera a l’acadèmia aixecada pel grup i, alhora, generant un presumpte impacte social gràcies als resultats de les actuacions educatives d’èxit que promouen des dels anys 80.
La UB ha deixat Marta Soler i Lidia Puigvert sense responsabilitats a la Universitat fins que la justícia aclareixi el seu paper a les denúncies d’explotació laboral. La Fiscalia investiga aquestes mateixes denúncies, així com les relatives a abús sexual contra Ramón Flecha.
Mentrestant, la por i el silenci cauen sobre desenes de persones que han estat molt a prop dels protagonistes d’aquesta complicada història de 30 anys de presumpta explotació laboral que es recolza, no tant a les espatlles de gegants com solen repetir des del CREA, sinó a les de persones treballadores amb ganes de canviar el món.
