Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’altre dia em va trucar una família de l’escola ben amoïnada perquè, al seu fill de tres anys, ja li havien recomanat que el portessin al CEDIAP ( entres de desenvolupament infantil i atenció precoç), li comentaven que era rebel i es movia molt. Volien presentar-me el nen per conèixer la meva opinió.
Al nen el vaig veure rialler, simpàtic, espontani i bellugava, és clar. Quan estava jugant al parc i li deien que havien de marxar, feia veure que no ho sentia, és clar. Quan s’enfada, alguna vegada llença les joguines enlaire, és clar. És un nen sa i actiu i té tres anys.
Una amiga em truca perquè al seu nebot, en època d’adaptació a l’escola bressol, li han insinuat que hi ha alguna cosa estranya, que llença les joguines, que no juga amb els altres, que va d’un espai a un altre… La mare ja tremola, té por que li diagnostiquin autisme! Sembla molt eixerit, té dos anys i acaba d’entrar a l’escola bressol! No hi havia estat mai i segurament no havia vist mai tantes joguines juntes! Ni tants nens!
Se l’ha de mirar la psicopedagoga, una psicòloga, després el neuròleg. Una mestra li diu que és un encant i l’altra que està amoïnada. La família passa tot el curs angoixada, patint i observant l’infant: que potser repeteix paraules, que no controla les emocions, que li costa acceptar el “no”, que té fixació per jugar amb cotxets. Té dos anys!
Tot plegat, poden semblar bestieses si t’ho mires desapassionadament, però per a la família pot ser molt dolorós i angoixant patir tants dubtes i incerteses tot el curs, anar d’un especialista a un altre per saber si el nen té alguna cosa. Ho tenen en compte les mestres abans de fer aquesta mena d’observacions?
Les famílies, en general, fan el que ara fa gairebé tothom: recórrer a les informacions de les xarxes socials i segurament encara s’atabalen més.
Un altre comença I3 i ja li diuen que segurament té altes capacitats. Als 3 anys?
Cal posar-los etiqueta? Són infants sense problemes greus. Juguen, es mouen, parlen, es barallen, riuen, ploren, proven. Un és belluguet, l’altre observador, l’altre tímid…
Coneixia una nena, que ara fa temps que no veig. La recordo expressiva, espontània, m’ho passava bé amb ella a l’aula. Feia uns dibuixos tan expressius i preciosos! Era divertida i espavilada, molt riallera. Quan pregunto per ella em diuen que li han diagnosticat TDA i que la mediquen. Ara té cinc anys!!! A l’aula jugava a tot, feia teatre, ballava, dibuixava, escoltava, feia molt bones reflexions, es responsabilitzava d’allò que se li encomanava… Dèficit d’atenció?
Tot plegat m’horroritza. Quina escola s’està creant? Es busquen infants obedients, callats i quiets? Fa por, fa pensar.
Diuen que una certa “culpa” és dels CEDIAP. Es veu que cal derivar-hi els infants abans que facin quatre anys perquè sinó ja no els accepten, i les famílies aleshores han d’acudir a centres privats o a altres saturats on l’atenció és menys freqüent. Per això, les psicopedagogues de les escoles apressen les mestres perquè observin qualsevol «comportament sospitós».
Abans, si un infant s’expressava amb dificultats a educació infantil, la psicopedagoga ens deia que esperéssim al final de cinc anys, que els deixéssim temps per evolucionar. Ara si a tres anys no pronuncien bé, ja han d’anar al logopeda?
Si qualsevol infant belluguet, introvertit, que mossega, que li costa anar al lavabo, que no fa cas, que està patint divorci dels pares… Ha d’anar al CEDIAP, no m’estranya que tinguin llistes d’espera i que els centres estiguin saturats!
Tots els infants tenen el dret d’anar a l’escola, de ser-hi ben atesos, i allà s’ha de procurar que desenvolupin al màxim les seves capacitats. Tant se val si són belluguets, ensopits, imaginatius, tímids o tastaolletes…
Ens omplim la boca que tots som diferents, que cal respectar la diversitat i els ritmes de cadascú i després a la mínima que algun infant s’allunya de la norma, apa cap al CEDIAP!
Ens ajuda posar-li una etiqueta? L’ajuda posar-li una etiqueta? De tota manera, haurem de procurar el millor per a ell i per al seu desenvolupament, tant si belluga com si xerra, si diuen que té TDA o TEA o immaduresa.
Evidentment, no em refereixo a casos extrems que ens poden preocupar, desconcertar, amb els quals necessitem ajuda per saber com contribuir al desenvolupament de l’infant. Per experiència, però, de vegades en aquestes ocasions els mestres (i evidentment l’infant i la seva família) necessitem ajuda i pautes que triguen massa a arribar.
Trobo molt trist medicar infants petits perquè es diu que tenen TDA! Sempre hi ha hagut nens tranquils, nens inquiets, nens que es concentren, nens que prefereixen córrer i tots convivíem a l’escola sense etiquetes ni pastilles.
Ara, fins i tot a molts adults també se’ls diagnostica TDA i així justifiquen tota la seva vida: que no els agradava llegir, que els costava concentrar-se en més d’una activitat… Però han fet una vida plena i tan “normal” com la de qualsevol altra persona. És una nova tendència?
Recordo que un dia la psicopedagoga de l’escola ens va fer una xerrada sobre trastorns. Quin reguitzell de possibles trastorns: de parla, dislèxia, discalcúlia, trastorns de conducta o de relació, TDA, TDAH, espectre autista… I a sobre, els que tenien problemes econòmics, els nouvinguts, els fills de pares separats, els que tenien problemes d’aprenentatge…
Jo no entenia gaire l’objectiu d’aquella exposició. Però encara recordo que, després de parlar de tot això i de les mesures que es poden prendre en cada cas, ens va passar un petit vídeo que em va encantar.
Malgrat les etiquetes, tots són nens i poden esdevenir grans adults. Pensem bé per què hi ha aquesta necessitat d’etiquetar, de medicar, de classificar… Com en tot, cal ser crític i fer-se preguntes.
La nostra obligació com a mestres és que tots creixin i es desenvolupin, hem de creure en les possibilitats de tots ells, buscar contextos ben diferents perquè tots s’hi puguin engrescar d’alguna manera, fugir de la uniformitat de les aules.
Quantes històries hem conegut de gent que ha fracassat a l’escola i després han trobat el seu camí i fins i tot han esdevingut personatges ben destacats?
Llegia aquest article sobre Enric Auquer que reafirmava una vegada més tot això.
Durante mucho tiempo, su motor en la vida fue “la venganza”. Contra familiares que no siempre lo entendieron, contra una escuela que no atendió a sus necesidades, contra quienes creyeron que nunca llegaría a nada. “Era un liante, no quería estudiar, tenía dislexia y TDAH (…) voy a demostrar que sí que puedo.” (1)
Un mestre
Quan Mario Lodi estava a punt de jubilar-se, el setembre de 1973, al principi del seu últim curs, va enviar aquesta carta a les famílies dels seus alumnes: «Després de passar una setmana amb aquestes criatures, puc testificar que tots ells tenen una intel·ligència normal, malgrat les diferències inevitables de caràcter i de maduresa, en gran part degudes a l’entorn en què ha crescut cadascun. Tots els alumnes, doncs, són promoguts des d’ara mateix a sisè curs, llevat d’algun factor greu imprevisible, amb la garantia que assoliran els mínims que requereix el currículum escolar. Si això no fos així en algun cas, la responsabilitat serà del mestre i de l’escola per no haver posat en marxa les tècniques educatives per desenvolupar al màxim el potencial i la intel·ligència inherents a cada criatura». (2)
L’escola no està fent la seva funció si no dona oportunitats a tothom.
Bibliografia:
El TDAH, els medicaments i les diferències – El Diari de l’Educació
D’etiquetes i diagnòstics – El Diari de l’Educació
(1) El País semanal: 11 maig 25/ Enric Auquer, actuar desde abajo. Escrit per Àlex Vicente. Pag 59
(2) Tonucci, Francesco: Per una educació de l’escolta. Infància a Europa avui. Rehumanitzar l’educació. Num 7
