Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En els darrers temps, assistim a un desplaçament progressiu del focus educatiu cap a plantejaments que prioritzen el control per damunt de la pedagogia. La proposta d’introduir policies de paisà als instituts, impulsada en el marc del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya en coordinació amb el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, n’és un exemple paradigmàtic. Davant d’aquesta iniciativa, cal formular una pregunta essencial: quin model d’educació volem construir i quin tipus de ciutadania estem contribuint a formar?
L’escola no pot ser concebuda com un espai sospitós que requereix vigilància encoberta. L’escola és, o hauria de ser, un espai de confiança, de relació, de construcció col·lectiva i de desenvolupament personal i social. Quan es decideix incorporar figures policials, i més encara de manera invisible, s’està transmetent un missatge implícit molt potent, que el problema és l’alumnat i que la resposta ha de ser el control. Aquest gir simbòlic no és menor ja que transforma la naturalesa de la institució educativa.
Aquesta mirada no només simplifica una realitat complexa, sinó que desplaça la responsabilitat de les polítiques educatives. Els conflictes als centres no emergeixen del no-res; són el reflex de desigualtats socials, de processos d’exclusió, de tensions culturals i, també, de mancances estructurals del propi sistema educatiu: ràtios elevades, precarietat de recursos, currículums sovint desconnectats de la realitat de l’alumnat i una insuficient formació i acompanyament del professorat en la gestió de la convivència i la diversitat.
Introduir policies de paisà no resol aquestes causes. Al contrari, pot generar desconfiança, trencar vincles i erosionar la convivència que es diu voler protegir. La convivència no es construeix des de la sospita, sinó des del reconeixement, el diàleg i la participació. Quan l’alumnat percep que pot ser observat o jutjat de manera invisible, es debilita el sentit de pertinença i es reforcen dinàmiques de resistència o desafecció.
Des d’una perspectiva pedagògica, resulta preocupant aquesta deriva cap a la “securitització” de l’educació. No és la primera vegada que, davant situacions complexes, es recorre a solucions aparentment ràpides que, en realitat, amaguen la manca d’una aposta decidida per polítiques educatives profundes i transformadores. És més fàcil introduir mecanismes de control que revisar a fons el sistema.
Ara bé, si rebutgem aquesta via, cal també ser prepositius. Quines alternatives tenim?
En primer lloc, cal reforçar els equips humans dels centres. La presència d’educadors i educadores socials, orientadors i orientadores, i professionals de suport a la convivència no és un luxe, sinó una necessitat. Aquests perfils permeten abordar els conflictes des d’una mirada educativa, preventiva i restaurativa, no punitiva.
La presència d’educadors i educadores socials, orientadors i orientadores, i professionals de suport a la convivència no és un luxe, sinó una necessitat
En segon lloc, és imprescindible apostar per la formació del professorat en competències socioemocionals, mediació i gestió de conflictes. La convivència no es pot delegar, forma part del nucli de la tasca docent. Però per exercir-la amb qualitat, cal temps, recursos i formació continuada.
En tercer lloc, cal repensar l’organització dels centres. Espais de participació real de l’alumnat, projectes educatius significatius, metodologies actives i contextualitzades, que contribueixen a generar implicació i sentit, factors clau per prevenir conflictes. Quan l’alumnat se sent reconegut i partícip, disminueixen les conductes disruptives.
En quart lloc, és necessari enfortir el vincle amb les famílies i amb l’entorn comunitari. La convivència no és només una qüestió interna del centre; és una construcció social que requereix aliances amb els serveis socials, les entitats del territori i altres agents educatius. Les respostes a problemes complexos han de ser, necessàriament, compartides.
I cal una aposta política clara per l’equitat. No es pot parlar de convivència sense abordar les desigualtats que travessen el sistema educatiu. Les polítiques de compensació, la reducció de ràtios en contextos vulnerables i una distribució més equilibrada de l’alumnat són condicions imprescindibles per construir entorns educatius més justos i cohesionats.
Convertir els instituts en espais vigilats, encara que sigui de manera subtil, suposa un retrocés en la concepció democràtica de l’educació. És renunciar a la idea que l’educació pot i ha de ser un instrument de transformació social. És substituir la confiança per la sospita, i la pedagogia pel control.
No es tracta de negar els problemes, sinó d’afrontar-los des de la seva complexitat. I això exigeix més educació, no més policia. Exigeix coratge polític, compromís professional i una mirada llarga que vagi més enllà de les urgències immediates.
Perquè quan una societat decideix respondre als reptes educatius amb mesures de vigilància, el que està posant en qüestió no és només el sistema educatiu, sinó el seu propi projecte de convivència democràtica.
