Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Darrerament, la política educativa del govern català no va gaire a l’hora. Les espifiades gairebé se solapen les unes amb les altres. Parlem de les tres més recents.
Per ordre cronològic, la primera fou el pla per introduir mossos d’esquadra de paisà als centres educatius, un projecte que la comunitat educativa, de manera molt majoritària, va rebutjar contundentment. És cert que, per afrontar la diversitat i la conflictivitat creixents a escoles i instituts, calen més recursos humans. Però hom pensava, no pas en policies, sinó en educadors socials, orientadors, psicòlegs i més professorat per reduir les ràtios. Aquesta mesura de portar la policia a les escoles faria les delícies dels vells teòrics del marxisme estructuralista: els aparells repressius i els aparells ideològics d’Estat no només serien complementaris en la seva funció reproductora del sistema capitalista, sinó que ara serien ben bé el mateix i actuarien ben juntets i agermanats.
El segon despropòsit també ha estat relacionat amb la conselleria d’Interior: la infiltració de mossos d’esquadra en reunions sindicals de professorat. Les primeres justificacions van consistir a defensar la mesura, adduint que infiltrar-se formava part de la feina policial. Més tard, veient que aquesta explicació no convencia ningú, la consellera d’Interior va reconèixer que aquell intent d’infiltració havia estat una mena d’error operatiu: una “maniobra benintencionada, però desafortunada i mal plantejada”, segons les seves pròpies paraules. Al meu parer, aquestes paraules encara ho espatllen més: la intenció era bona (espiar el professorat), però ho van fer fatal (van descobrir les mosses infiltrades molt fàcilment). Preguntes: si no les haguessin descobert, tot hauria estat correcte?; va ser un fet puntual o és una pràctica habitual espiar què diuen els sindicats de mestres?; es considera el professorat un col·lectiu potencialment perillós?; on queda el respecte als drets de reunió i d’assemblea? Sigui com sigui, malament. Tant els fets com els intents maldestres de justificar-los expressen, o bé una incompetència flagrant, o bé una concepció de la democràcia certament inquietant; potser totes dues coses alhora.
Un govern que es diu d’esquerres no pot governar amb el professorat majoritàriament en contra i, a més a més, emprenyat
La tercera espifiada del govern català són els acords assolits únicament amb dos sindicats minoritaris en l’àmbit educatiu, però afins al govern. Les dues espifiades anteriors són emblemàtiques de la idea que té el govern sobre els centres educatius i la seva gestió, però aquesta tercera és, probablement, la més greu des d’un punt de vista estratègic. I ho és perquè ha aconseguit incrementar, de manera absolutament gratuïta i arbitrària, el malestar ja prou justificat de mestres i professors: pèrdua de poder adquisitiu, precarietat laboral, manca de recursos, sobrecàrrega de feina, burocràcia inútil… Com podia esperar el govern que el gruix del professorat es conformaria amb uns acords molt de mínims adoptats, a més, d’esquena als sindicats majoritaris? El volum i el to, justificadament indignat, de les mobilitzacions d’aquests dies no fan sinó confirmar aquest malestar.
Davant d’aquesta situació, el govern, ara per ara, només ha ofert bones paraules i cap proposta realment plausible. La consellera d’Educació va afirmar que assistia a una reunió amb els sindicats “amb la mà estesa”. Cal suposar que aquesta mà estesa era només per rebre l’acatament incondicional dels sindicats majoritaris als acords signats amb els minoritaris. O sigui, “sostenella y no enmendalla”.
He parlat d’“espifiades” per no emprar paraules més dures. Però amb aquestes actuacions l’actual govern del PSC ha demostrat, si més no, dues coses: un desconeixement considerable de la realitat dels nostres centres educatius i una gran manca de sensibilitat envers les reivindicacions del tot legítimes de mestres i professors. Un govern que es diu d’esquerres no pot governar amb el professorat majoritàriament en contra i, a més a més, emprenyat.
