Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest article pretén mostrar els fets que indiquen que hi ha actors claus de la societat que no tenen interès en un pacte educatiu, a fer de l’educació un bé comú.
A Espanya, els partits polítics no volen arribar a un pacte polític per l’educació, ben al contrari, usen l’educació per diferenciar les seves postures. Quan governen, garantir l’anomenada “pau social” és un axioma, i això vol dir no fer coses que incomodin els sindicats. Per exemple, als sindicats no els agrada cap versió de carrera professional, bàsicament per la seva postura corporativa i, per tant, cap govern l’ha implantada.
Subvertir aquest fet requereix d’una aliança molt transversal i poderosa de diferents entitats de la societat entorn d’una proposta integradora. Això és el que va passar a les Illes Balears entre els anys 2014 i 2015. Es va aconseguir fer convergir quasi tots els agents claus del sistema educatiu, a més d’una bona part de la societat civil, el tercer sector i el sector productiu. S’anomenà Illes per un Pacte.
El nucli de la mobilització estava format, com és normal, per entitats del món educatiu: per part de l’educació pública, Menorca Edu21, l’Associació Professional de Docents d’Eivissa i l’Assemblea de Docents a Mallorca, COAPA Balears i la FAPA de cada illa, les associacions de directors de les tres illes i la UIB; per la banda de l’educació concertada, Escola Catòlica de les IB (ECIB), les Cooperatives d’Ensenyament, USO, FSIE i també CECE.
A aquest grup nuclear d’entitats cal afegir el Cercle d’Economia de Mallorca, motor crucial per aconseguir una implicació d’entitats de la societat civil. El Cercle, una entitat exemplar en la seva aposta constructiva per a la millora de la societat, liderava la Plataforma Cívica pel finançament de les Balears”, integrada per més de trenta entitats, la qual cosa va facilitar la seva tasca aglutinadora.
En cap cas pensin que fou fàcil aconseguir un acord al voltant d’un document comú. Érem a la legislatura on governava José Ramón Bauzà. La seva aposta per un trilingüisme “exprés” a costa del català, va motivar la manifestació del setembre de 2013 a Palma, amb més de 100.000 persones. Acordar un model lingüístic fou motiu de polèmica.
La presència activa i compromesa d’Escola Catòlica en el nucli líder de les entitats educatives, no va evitar profunds debats en el si del Cercle d’Economia de Mallorca. Entre els seus socis habituals cal destacar el Col·legi Oficial d’Arquitectes com un actor implicat a fer visible el seu suport, així com la PIMEM, però una entitat clau com la Cambra de Comerç no va voler sumar-se al document de Pacte.
Altres entitats importants eren la Federación Empresarial Hotelera de Mallorca o la Confederación de Asociaciones Empresariales de Baleares (CAEB). Jo mateix, a través de contactes, m’havia d’encarregar dels hotelers, amb els quals no vaig aconseguir cap cita i me varen denegar la seva adhesió per telèfon. Assolir l’adhesió de la CAEB era feina dels companys d’ECIB. S’hi afanyaren i hi donaven molta importància, però no s’hi van afegir.
D’altra banda, la Xarxa per la Inclusió Social (EAPN-Illes Balears) s’hi va implicar de manera activa des dels inicis i va ajudar a organitzar un cicle de quatre trobades anomenat “Parlem d’educació amb la societat”.
La resta és sabut. Mentrestant, la plataforma Illes per un Pacte rebia el premi Ramon Llull, es negociava amb els sindicats de la pública (que havien votat en contra del document de pacte al CEIB) la redacció d’una llei buida de les principals propostes de canvi per a la millora del sistema educatiu, especialment tot allò que tendia a una major professionalització de docents i directius i a una major autonomia dels centres educatius.
Un procés tan llarg, una negociació tan exigent i un resultat tan pobre, semblen haver deixat les organitzacions desactivades i deslligades. La sintonia entre les entitats educatives del sector públic i concertat fa tot l’efecte que s’ha debilitat i els debats i polèmiques han deixat ferides en el si de les entitats, com ara el Cercle d’Economia de Mallorca, on el tema de l’educació és cosa del passat.
L’esperança és un estat d’ànim, no depèn de com valorem les situacions, és una orientació per a l’esperit. L’esperança és pròpia dels professionals de l’educació. Qui no espera allò inesperat, mai ho trobarà. No ens deixin sols davant l’aspiració de fer de l’educació un bé comú.
