Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les recents vagues en l’àmbit educatiu han estat presentades sovint com una reivindicació salarial. Tanmateix, aquesta interpretació és incompleta i amaga una realitat molt més profunda. El problema és molt més ampli i s’ha anat acumulant més enllà dels últims vint anys. Les darreres recents a l’educació no han estat un gest corporatiu per a una millora salarial, sinó la resposta lògica a desenes de greuges laborals que ha perpetrat un govern en contra de la professió docent. És a dir, el malestar docent, i tot i haver perdut més d’un 20% del seu nivell adquisitiu i un deute pendent en els seus sexennis, no és només un assumpte econòmic.
El més preocupant és que moltes d’aquestes problemàtiques han estat denunciades reiteradament durant anys per entitats ben diferents com la Plataforma para una Educación de Calidad, el magazín Educational Evidence, el Observatorio Crítico de la Realidad Educativa (OCRE), la Fundació Episteme, la Asociación de Profesores de Enseñanza Secundaria (ASPES), la plataforma de docents Colectivo larevoluciondelatiza, el Congreso de Expertos Docentes para un Análisis Crítico de la Educación (CEDADE ), la societat científica SIGMADOT, el sindicat Professors de Secundària o el propi col·legi COLGEOCAT o la facultat de Ciències de la Terra (UB) en molts dels seus escrits. Per tant, no ha estat una qüestió de falta d’avisos, sinó d’una manca de voluntat política per escoltar-los i que, ans al contrari, i durant dècades, el govern ha continuat imposant als docents més i més greuges fins que aquests no han pogut més.
La política, i els seus assessors, han impulsat un total desprestigi social per a un col·lectiu
Exemples d’aquestes càrregues i més càrregues han estat les següents: una escola inclusiva on els docents, que no són metges, han d’atendre alumnes amb greus neurodivergències; unes aules amb ràtios plenes de soroll i diversitat impossible d’atendre; una disciplina oblidada on els docents no poden ser autoritat pública; una administració que no protegeix els docents en cas d’agressions; un currículum tan rebaixat que l’escola s’ha convertit en un parc d’atraccions; un total menyspreu pels coneixements docents a transmetre amb l’obligació d’aprovar els alumnes per la cara; una abolició de la llibertat de càtedra en continguts i mètodes pedagògics on la cultura de l’esforç escolar ha estat esborrada; un poder dels claustres castrat per llei i on s’impedeix que votin decisions de centre; la imposició a Catalunya d’uns treballs de recerca a batxillerat que donen més feina que pau; la impossibilitat entre els docents d’ascendir en funció pública a nivell de càtedres i meritocràcia; i finalment una gegantina burocràcia on costa més justificar a l’alumne que suspèn que a qui fa bé la feina.
En resum, la política, i els seus assessors, han impulsat un total desprestigi social per a un col·lectiu, que fent de metge a les aules, no ostenta ni una mil·lèsima del prestigi que tenen aquests facultatius. El més flagrant és que per a solucionar tots els greuges anteriors el govern ha comès tres pecats socials. El primer, que fa dècades que se l’havia avisat de tots ells; el segon, que no era un tema de més diners sinó d’una ideologia equivocada i no demostrada científicament, i el tercer, que el govern, i fa més de vint anys, sempre ha mirat cap a una altra banda.
El resultat ara és un col·lectiu profundament desgastat i socialment desprestigiat. Malgrat que aquest assumeix funcions que van molt més enllà de l’ensenyament, el reconeixement rebut és nul o escàs. Si els responsables polítics haguessin afrontat aquests problemes amb serietat i anticipació, probablement s’haurien evitat moltes mobilitzacions, conflictes i costos econòmics. Les vagues actuals són, en gran part, la conseqüència d’anys de desatenció a les demandes d’un col·lectiu essencial per al futur de la societat. En definitiva, i si durant les últimes dues dècades el govern hagués fet els deures, s’hagués estalviat tantes vagues, talls de carretera i diners. Potser és que en aquest món les decisions mediocres surten molt cares.
