Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
De vegades la dislèxia es veu com un error, com si llegir de manera diferent fos una incapacitat. Aquesta visió destaca la importància d’enfocar-se a la rapidesa en comptes de la comprensió. Una ensopegada es veu com un fracàs -omissions, inversions, substitucions- i afecta negativament la manera com una persona es veu a si mateixa com a lectora. S’invisibilitza la complexitat del procés cognitiu i les diverses maneres en què el cervell pot construir un significat. I si els millors lectors no són sempre els que llegeixen més ràpid, sinó els que van aprendre a llegir malgrat les dificultats? Potser hem barrejat la rapidesa amb la intel·ligència i aquesta “lentitud” que intentem canviar, és en realitat una manera més profunda d’entendre el món.
La dislèxia acostuma a associar-se amb dificultat per llegir, com una història de limitacions: frases que confonen i lletres que es mouen. La creença que existeix de les persones amb dislèxia és que mostren una lectura lenta, pobra fluïdesa, errors freqüents com a substitucions de lletres, omissions, inversions i dificultats en l’ortografia i comprensió lectora.
Tot i això, aprendre a llegir amb dislèxia no és automàtic. Requereix un entrenament de paciència, creativitat i resistència. Cada paraula conquerida representa una victòria, cosa que demostra que la lectura pot ser apresa per altres camins.
La dislèxia no és sinònim d’incapacitat sinó d’una organització diferent del processament fonològic i l’automatització lectora. Així, erròniament, la narrativa moltes vegades se centra en la carència i invisibilitza les múltiples formes en què el cervell pot processar el llenguatge escrit. Quan ho comprenem, l’error deixa de ser un fracàs i es transforma en una part essencial del procés cognitiu que requereix suports específics i temps diferenciats.
Al camp psicopedagògic, la dislèxia és un trastorn de l’aprenentatge que afecta específicament la lectoescriptura, la codificació i descodificació de la informació. Tot i això, no afecta el nivell d’intel·ligència general de la persona. Molts dislèxics aprenen a llegir amb dificultat, descobreixen la lectura des de l’emoció. No llegeixen ràpid, però sí amb profunditat. Les lletres no les memoritzen, ells interpreten sentits. És un procés lent, però valent; on les lletres que abans van ser murs es transformen en ponts.
Des de la mirada de l’educació inclusiva, es pretenen desmuntar prejudicis a les pràctiques escolars i qüestionar l’associació entre rendiment lector i capacitat intel·lectual. Quan el context escolar etiqueta, limita; però quan comprèn, intensifica. La diferència no rau en l’estudiant sinó en la mirada que l’acompanya.
Des d’una mirada educativa i social
Durant el procés lector de la infància, la lectura s’instal·la progressivament com una habilitat que es torna fluida amb la pràctica. No obstant això, a la dislèxia, aquest procés requereix intervenció primerenca i amb acompanyament constant. Cada paraula desxifrada és un èxit que requereix atenció sostinguda, regulació emocional i memòria de treball. Per a les persones amb dislèxia, aprendre a llegir implica esforç conscient, però el cansament cognitiu és més gran i la frustració pot sorgir de manera habitual. Tot i això, també la perseverança.
La intervenció sistemàtica, explícita i multisensorial afavoreix de manera significativa el desenvolupament lector en els estudiants amb dislèxia. Quan hi ha programes estructurats que integren consciència fonològica, que marquen la correspondència entre grafema-fonema i incita la pràctica guiada; permeten consolidar alternatives per al reconeixement de paraules. No cal confondre aquesta intervenció com a privilegi, sinó que és un dret educatiu. Detectar de manera oportuna evita anys de patiment silenciós als estudiants i prevé la construcció d’una identitat acadèmica basada en el “no puc”.
La lectura no es tracta només de descodificar sinó d’integrar processos: semàntics, fonològics, sintàctics i metacognitius. Tanmateix, davant la dificultat d’algun d’aquests elements, el sistema cognitiu cerca desenvolupar estratègies i alternatives que us puguin ajudar en el vostre procés.
La identitat acadèmica d’una persona amb dislèxia, és una de les situacions amb menys visibilitat. La lectura en veu alta es cronometra i els errors es comptabilitzen i genera inseguretat i incapacitat per llegir correctament. D’aquesta manera, la participació a l’aula es redueix i la por a l’error limita l’esforç. Tot i això, la psicopedagogia demostra que l’autoconcepte lector influeix directament en l’exercici de l’alumne.
És per això que quan l’acompanyament retroalimenta de manera constructiva, respectuosa i valora el procés de l’estudiant, aquest pot reconstruir la relació amb les paraules. No té a veure només amb la intervenció tècnica, sinó des de la mirada pedagògica que la sosté. A la psicologia educativa, s’assenyala que l’emoció modula la memòria i l’atenció, és a dir, un estudiant ansiós difícilment consolida aprenentatges duradors. Quan s’exhibeix l’error, la lectura s’associa amb vergonya; quan s’hi acompanya, es vincula amb creixement.
L’escola i l’obsessió per la velocitat
En molts contextos educatius, la fluïdesa i l’exactitud regeixen la lectura. Es considera que l’estudiant que acaba primer “ho fa correctament”, mentre es corregeix públicament el que ensopega. Llegir es redueix a mètriques quantificables, però invisibilitza processos com la interpretació, l’anàlisi crítica, la inferència i la connexió emocional amb el contingut.
Formar lectors crítics demana temps per preguntar, dialogar sobre el text i analitzar. La lectura no s’ha de mesurar únicament en paraules per minut sinó en la capacitat de transformar informació en coneixement i criteri.
Quan el sistema educatiu amplia la perspectiva de competència lectora, la dislèxia passa de ser un dèficit a una diversitat cognitiva. Això no implica, però, disminuir expectatives, sinó valorar la comprensió sobre la velocitat, on les decisions pedagògiques enforteixen l’equitat i es promouen pràctiques de lectura que eviten exposar l’estudiant. Així, la identificació primerenca de la dislèxia, l’ensenyament explícit i l’acompanyament emocional esdevenen pilars en la intervenció pedagògica.
Quan la debilitat es transforma en fortalesa
Les persones amb dislèxia no estan exemptes de la possibilitat d’estimar la lectura. El que fan és transformar la relació amb les paraules. Recorren camins alternatius cap al llenguatge escrit, on es construeix una relació amb més consciència amb les lletres. Potser els grans lectors no són només aquells que llegeixen amb fluïdesa des de ben petita, sinó els que van aprendre que una oració requereix esforç i no van abandonar el procés lector.
De vegades, els grans lectors neixen del desafiament, o de la facilitat. Quan el sistema educatiu valora el sentit i no la velocitat, descobreix que la diversitat cognitiva no és un factor que afebleixi l’aula, sinó que l’enriqueix. Cal esmentar que el procés lector és dels esdeveniments més significatius en la vida acadèmica i personal dels estudiants, ja que en aquell moment neix la relació profunda entre el subjecte i el text. Les paraules deixen de ser signes estranys i esdevenen possibilitat de descriure mons, qüestionar, analitzar i construir una identitat.
Evoco amb gratitud les paraules de la meva psicopedagoga de la infància, la Dra. Umbelina González: ”sóc orgullosament dislèxica”. La força d’aquesta frase rau a no negar la dificultat. Si no, resignifiqueu que l’aprenentatge no sempre és lineal ni uniforme; prenent l’error com un punt de partida. Que la diversitat cognitiva no és una amenaça de la qualitat educativa, l’enriqueix. Potser el veritable indicador d’èxit per a un lector no són les paraules per minut que llegeix, però sí la profunditat amb què es comprèn un text i la llibertat amb què es pensa.
