Harmonitzar l’operativa d’un centre educatiu perquè el projecte pedagògic tingui sentit i sigui viscut amb coherència per tota la comunitat requereix molt més que una bona planificació. Requereix una estratègia capaç d’inspirar, empoderar i generar aliances al voltant d’un propòsit compartit.

En certa manera, una escola s’assembla a la poesia. Cal cuidar la forma perquè el fons pugui emergir. La mètrica, el ritme, la puntuació i els silencis permeten que el missatge arribi. De la mateixa manera, l’arquitectura interna d’un centre educatiu — els seus processos, les seves relacions i la seva cultura — condiciona l’impacte educatiu que és capaç de generar.

En un context en què els recursos semblen sempre insuficients, però en què els educadors continuen sostenint diàriament les institucions amb compromís i creativitat, comparteixo deu reptes que poden servir d’inspiració per als centres que es plantegen repensar el seu projecte educatiu.

1. L’emancipació

Paulo Freire (1970) advertia que l’alfabetització és el primer pas cap a l’alliberament. Avui, aquest repte continua plenament vigent. La lectura, l’escriptura i la comprensió profunda del llenguatge són la base sobre la qual es construeixen la resta d’aprenentatges.

Durant anys hem associat innovació amb transformació educativa, però sovint hem descuidat aspectes essencials com la comprensió lectora o l’expressió escrita. cal recuperar la rigorositat en l’aprenentatge de la descodificació i la comprensió lingüística.

Al mateix temps, la irrupció de les tecnologies digitals fa imprescindible una nova alfabetització: la digital. Eliminar els dispositius i la seva educació de l’escola representa un gran perill. Aprendre a distingir informació fiable de la manipulació, desenvolupar el pensament crític i gestionar l’atenció són competències bàsiques per exercir una ciutadania lliure i responsable.

2. La cooperació

Transformar una escola implica transformar la seva cultura. Massa sovint l’educació ha reproduït dinàmiques de competició, classificació i etiquetatge.

La cooperació no és només una metodologia; és una manera d’entendre la convivència i l’aprenentatge. Johnson, Johnson i Holubec han mostrat àmpliament que l’aprenentatge cooperatiu millora tant els resultats acadèmics com les relacions interpersonals.

L’escola té l’oportunitat de construir comunitats on la diversitat sigui considerada una riquesa i no un problema. Aprendre amb els altres i per als altres prepara els infants i joves per a una societat que necessita més interdependència i menys individualisme.

Un fi en ment pot ser desenvolupar cooperativament projectes solidaris en els entorns més desfavorits amb alumnat, famílies i educadors.

3. Més art

Humanitzar l’horari escolar implica reconèixer el valor de l’art com a llenguatge universal. L’art ens ajuda a interpretar el món, a expressar emocions i a desenvolupar la sensibilitat.

Només quan les experiències artístiques deixin de ser considerades complementàries i passin a formar part del nucli de l’experiència educativa podrem afirmar que eduquem persones completes i no únicament estudiants.

Necessitem que en l’imaginari docent, l’art, tingui el mateix valor que les altres àrees i matèries.

4. Internacionalització

L’escola del segle XXI no pot viure d’esquena al món. La internacionalització va molt més enllà dels idiomes o dels intercanvis escolars. És una oportunitat per desenvolupar competències interculturals, entendre altres realitats i aprendre a conviure en societats diverses.

Formar ciutadans globals implica ajudar-los a comprendre el patrimoni cultural compartit, valorar les diferències i participar activament en la construcció d’una societat democràtica.

En l’actualitat, establir un projecte d’intercanvi virtual o real amb altres escoles de l’estranger per alumnes i educadors a partir de la comunitat de centres educatius d’Europa anomenada eTwinning i el programa de la UE, Erasmus +, poden esdevenir palanca de canvi com a oportunitat educativa.

5. Comunicació

Cap projecte educatiu no es consolida sense una comunicació coherent i transparent. Les escoles necessiten explicar què fan, per què ho fan i quins principis orienten les seves decisions.

La comunicació no consisteix únicament a informar; consisteix a generar conversa. Crear espais de diàleg entre alumnat, famílies, educadors i entorn és una condició indispensable per construir confiança i sentit de pertinença.

6. Mentoria

La principal funció d’un educador no és transmetre coneixement, sinó acompanyar processos de creixement.

Com recorda Jaume Funes, els adolescents no necessiten tant experts que els expliquin la vida com adults significatius que estiguin presents, escoltin, orientin i ajudin a interpretar allò que viuen. Educar implica construir relacions de confiança des de les quals sigui possible acompanyar preguntes, dubtes, errors i descobriments. També ho defensa Rita Pierson en la seva coneguda conferència Every Child Needs a Champion, els infants aprenen millor quan hi ha una relació significativa amb un adult que creu en el seu potencial.

Però la mentoria no hauria d’adreçar-se només als estudiants. També és essencial per als docents que s’incorporen a una organització coordinar i equilibrar les seves expectatives amb les expectatives que té el centre educatiu sobre la manera com s’hi adaptarà i el treball que hi farà. Acollir, orientar i acompanyar els professionals novells contribueix a construir una cultura compartida i sostenible.

7. Lideratges

Les escoles no necessiten més control, sinó més lideratge distribuït.

Stephen Covey (1989) defensava que les persones disposem de quatre dons exclusivament humans: l’autoconsciència, la imaginació, la consciència ètica i la voluntat independent (capacitat d’actuar amb autonomia). Educar en el lideratge implica precisament ajudar cada alumne i cada educador a desenvolupar aquests dons i posar-los al servei del bé comú.

Desenvolupar un lideratge personal vinculat a la comunitat educativa comporta educar en el caràcter perquè les persones puguin contribuir al propòsit compartit.

8. Democràcia

L’educació democràtica no consisteix únicament a parlar de democràcia, sinó a viure-la.

La cultura escolar autoritària ja és passat. Una cultura democràtica requereix del coratge de transformar cinc pilars fonamentals en el si del centre educatiu. Lideratge distribuït en les mateixes condicions d’igualtat i llibertat en la presa de decisions. Presència com una de les tres p de l’educació inclusiva (conjuntament amb p de participació i p de progrés) que contribueixi a un millor benestar. Del “Me” al “We” fent possible que totes les persones siguin valorades i respectades. Conductes que contemplen aspectes propis del lideratge distribuÏt, presència i alteritat (Del “Me” al “We”) com ara el respecte a la llibertat, el compromís, la defensa de la justícia, tolerància i solidaritat entre d’altres. Per últim, metodologies que transformin l’aprenentatge a una experiència memorable, participativa i significativa.

Les escoles que eduquen per a la democràcia són aquelles que converteixen l’aprenentatge en una experiència significativa i participativa.

9. Escola verda

La sostenibilitat no hauria de ser una activitat puntual, sinó una manera d’habitar l’escola.

Educar per a la sostenibilitat implica comprendre la interdependència entre les persones, la societat i el planeta. També significa oferir experiències que ajudin l’alumnat a passar de la consciència ecològica a l’acció transformadora. Aquest repte està plenament alineat amb les orientacions europees sobre ciutadania responsable i desenvolupament sostenible.

Sortir de les parets de l’escola per proporcionar escenaris d’aprenentatge on la via ecològica sigui el fil conductor, permetrà integrar la natura com a part essencial dels aprenents.

10. Convivència

La convivència no es construeix només gestionant conflictes, sinó generant contextos de confiança.

El marc europeu LifeComp (Sala et al., 2020) identifica competències com l’autoregulació, l’empatia, la comunicació, la col·laboració, el pensament crític i la mentalitat de creixement com a elements essencials per afrontar els reptes personals i socials del segle XXI. Quan una persona se sent valorada, escoltada i respectada en totes les seves dimensions, augmenta el seu compromís amb la comunitat.

És aleshores quan la convivència deixa de ser una norma i es converteix en una cultura compartida.

Potser, al capdavall, democratitzar una escola s’assembla molt a escriure un poema. No es tracta només d’ordenar paraules, processos o recursos. Es tracta d’aconseguir que cada element trobi el seu lloc perquè emergeixi alguna cosa més gran que la suma de les parts: una comunitat que aprèn, creix i transforma el món.

Bibliografia

• Consell de la Unió Europea (2018). Recomanació relativa a les competències clau per a l’aprenentatge permanent.
• Covey, S. (1989). Els 7 hàbits de la gent altament efectiva.
• European Commission (2020). LifeComp: The European Framework for Personal, Social and Learning to Learn.
• Freire, P. (1970). Pedagogia de l’oprimit.
• Johnson, D. W., Johnson, R. T., & Holubec, E. J. (1999). El aprendizaje cooperativo en el aula. Paidós.
• Pierson, R. (2013). Every Child Needs a Champion.