Anàlisi

Memòria gràfica d’un supervivent de la Lleva del Biberó

Federica Montseny (1905-1994) va ser ministra de Sanitat durant la Segona República, i es va convertir en la primera dona a ocupar un càrrec ministerial a Espanya i una de les primeres a Europa. Tot just va estar sis mesos al capdavant del Ministeri, entre el 4 de novembre de 1936 i el 17 de maig de 1937, tot i que se la recorda per la seva ambició en els projectes impulsats, d’acord amb el seu activisme anarcosindicalista des que es va afiliar a la CNT el 1931. L’esdevenir de la guerra, juntament amb els seus escrits i posicionament polític, la va portar a un inevitable exili a França. A ella se li atribueix la frase: «Disset anys? Però si encara han de prendre el biberó», quan va veure l’aspecte de les lleves de la primavera del 1938 al territori que encara controlava l’Espanya republicana.

Després dels sagnants enfrontaments interns del bàndol republicà a Barcelona (coneguts com «els Fets de Maig de 1937»), el govern del socialista Francisco Largo Caballero va caure i Juan Negrín va assumir la direcció del Govern, fet que va deixar els ministres anarquistes fora del gabinet. Un any després, l’abril del 1938, la República es trobava amenaçada per les tropes de Franco, que havien aconseguit partir en dos el territori republicà en arribar al Mediterrani. Negrín va prendre una mesura desesperada: mobilitzar la Lleva de 1941. Eren nois nascuts el 1920 i 1921 als quals legalment els faltaven tres anys per fer el servei militar; a la pràctica, eren nens de disset i divuit anys als quals la infància se’ls va acabar de cop.

S’estima que van ser cridats a files més de 30.000 adolescents. La crònica popular explica que la històrica líder anarquista Federica Montseny, en veure les fileres de soldats imberbes, prims i espantats concentrats a Barcelona, va exclamar, trencada per la pena, aquesta cèlebre frase que va acabar batejant-los per sempre com «la Lleva del Biberó». El sobrenom, agredolç i tràgic, va arrelar d’immediat al carrer i a les trinxeres, per bé que la propaganda oficial preferís anomenar-los falsament «els braus i heroics nois». Gairebé sense temps per aprendre a disparar o assimilar la disciplina militar, aquests joves van ser enviats directament al front.

La Batalla de l’Ebre no va ser un combat més de la Guerra Civil; va ser l’autèntic punt d’inflexió del conflicte. Entre juliol i novembre de 1938, el curs baix del riu es va convertir en un escenari de malson que va abastar des de la Terra Alta, a l’oest de Tarragona, fins a Mequinensa, a Saragossa. Per entendre’n la magnitud, només cal mirar les dades: va ser, de bon tros, la batalla que més soldats va mobilitzar, la que més temps va durar i una de les més salvatges i sagnants dels tres anys de guerra. Tots dos bàndols sabien la importància del conflicte i el que suposaria una derrota, fet que va deixar un balanç esfereïdor de més de 20.000 morts i prop de 60.000 ferits en total. Per a la República va ser un cop dur, en perdre-hi els seus millors homes i gairebé tot el seu material bèl·lic, deixant així indefens el territori.

El que es va decidir a l’Ebre durant aquells quatre mesos d’infern va ser, ni més ni menys, el final de la mateixa Guerra Civil. Només dos mesos després, el gener del 1939, les tropes franquistes entraven a Barcelona gairebé sense resistència. El destí de la guerra estava segellat. Aquest camí pràcticament lliure per a l’exèrcit revoltat s’havia aconseguit gràcies als bombardejos diaris que van suportar els republicans, amb una aclaparadora superioritat aèria que al final va ser decisiva. La Lleva del Biberó no lluitava per ideologia; la immensa majoria hi anava per obligació legal. La seva resistència va ser titànica, però el cost humà va resultar devastador: milers d’ells no van tornar mai a casa, i els que hi van sobreviure es van enfrontar als camps de concentració francesos o a les presons del franquisme. Els més afortunats van haver de fer un servei militar durant quatre anys un cop acabada la contesa.

Aquest va ser el destí de Gabriel León Honrubia (1920-2021), supervivent de la Batalla de l’Ebre i de la mítica lleva, el qual és el protagonista absolut d’un curt, d’un documental i de la novel·la gràfica Aquí donde estoy (2025), amb guió de María Castro Hernández i dibuix de Tyto Alba, publicada per Astiberri Ediciones. L’obra acaba de ser reconeguda amb el Premi Memòria Històrica Splash 2026 atorgat per l’Ajuntament de Sagunt, un guardó que es lliurarà en la XIII edició del Festival de Còmic que se celebrarà en aquest municipi, del divendres 20 fins al diumenge 22 de novembre.

El títol en les tres obres citades fa referència a la frase que feien servir els soldats en les seves cartes per amagar la seva posició real al front: «… Aquí donde estoy…», com es documenta a més en algunes de les cinquanta-quatre cartes que guardaven en Gabriel i la seva família, les quals van intercanviar durant el seu intens allistament, i que ara constitueixen un testimoni de gran valor històric. L’origen d’aquest destacat projecte de divulgació de la memòria històrica sorgeix el 2019 quan l’escriptora María Castro descobreix que el besoncle d’una amiga seva va ser «biberó» i que encara era viu.

Després de concertar una entrevista amb la família, sense gaire esperança a causa de la seva avançada edat, descobreix afortunadament una persona molt vital i amb un gran sentit de l’humor, una memòria prodigiosa i ganes d’explicar la seva experiència personal. I no només això: en Gabriel també es va apuntar a les visites als indrets on va tenir lloc la Batalla de l’Ebre, procés recollit als documentals i a la novel·la gràfica. En aquesta darrera hi apareix un coprotagonista inesperat que fa de contrapunt a la figura clau del relat. Castro va preguntar al seu fill adolescent, estudiant de batxillerat, si volia acompanyar-la a conèixer en Gabriel, i ell va acceptar encantat. Al còmic, el lector assistirà perplex a una escena que mostra com s’explica la Guerra Civil a les aules en l’actualitat i l’actitud burlesca d’alguns dels estudiants del grup davant la història que van viure els seus avis.

El jove tenia en aquell instant l’edat d’en Gabriel quan va ser cridat a files. Les xerrades de tots dos, recollides a la novel·la gràfica, ens presenten un ancià assenyat, no venjatiu —encara que parli dels fatxes sense amargor—, però sí amb un missatge clar i fort: el missatge que les guerres no serveixen per a res. Aquesta personalitat resilient i moral s’aprecia també en algunes de les anècdotes que explica, com quan va veure un dels seus amics de la infància fugint d’ell per tractar-se del fill d’un capità franquista, i va haver de perseguir-lo perquè, en atrapar-lo, li pogués dir que es tranquil·litzés, que ell no el mataria. No es podia imaginar en aquell moment que es capgirarien les tornes poc després.

Es calcula que el 40 % dels seus companys van morir en aquells mesos. Com a mostra de la poca preparació o de les condicions en què lluitaven, en Gabriel explica les morts per foc amic provocat per la foscor o per les decisions improvisades dels comandaments, tot i que destaca per damunt de tot la mort d’un jove que va treure l’anella de la granada i no la va llançar perquè es va donar l’alto el foc; es va allitar amb ella a la mà i aquesta va esclatar al cap de pocs minuts, potser en descurar-se. Tot això és dibuixat per Tyto Alba de manera respectuosa, enfocant les vinyetes en els veritables protagonistes de la contesa, que no eren més que aquells joves que cridaven la seva mare a crits quan eren tocats al mig de la batalla. L’atmosfera opressiva per la tensió, el fred o la manca de visió es mostra de forma magistral, alternant els escenaris amb l’actualitat i humanitzant en Gabriel amb les seves petites mostres de sentit de l’humor.

La guionista María Castro comenta a les entrevistes que potser aquesta determinació i aquest sentit de l’humor van ser els que el van mantenir viu durant la batalla i en silenci després de la guerra, emulant la idea que l’home ha de buscar un sentit que el tregui del trauma. Aquesta és una de les conclusions a què va arribar el psiquiatre austríac Viktor Frankl (1905-1997) i que va exposar en el seu reconegut assaig El hombre en busca de sentido (Ein Psycholog erlebt das Konzentrationslager, 1946), disponible en castellà gràcies a l’Editorial Herder, que va traduir directament el títol de la versió anglesa amb què s’ha popularitzat a escala internacional (Man’s Search for Meaning), allunyat de la traducció literal de l’alemany que significa Un psicòleg al camp de concentració.

Frankl va estar presoner entre 1942 i 1945 en un total de quatre camps de concentració (Theresienstadt, Auschwitz, Kaufering i Türkheim). Durant aquest temps, el seu rol va combinar el sofriment de qualsevol altre presoner amb la seva vocació mèdica i psiquiàtrica. Com la resta, va haver de fer treballs forçats i va patir desnutrició. Tot i això, va poder donar atenció psiquiàtrica de manera clandestina als seus companys presoners. En aquestes condicions extremes de deshumanització, va observar un fet fascinant i tràgic: els presoners que tenien més probabilitats de sobreviure no eren necessàriament els més forts físicament, sinó aquells que tenien un motiu, un lligam amb el futur (un sentit) per continuar vius. Frankl explicava que, encara que els nazis podien treure-li tot a un home (la seva roba, el seu cabell, la seva identitat, el seu menjar), hi havia una sola cosa que ningú no li podia arrabassar: la llibertat d’escollir la seva pròpia actitud davant les circumstàncies.

Gabriel León Honrubia és un bon exemple d’aquesta actitud que l’ha mantingut actiu durant un segle, i ara el seu testimoni queda recollit amb un valor inqüestionable, no només per les seves paraules, sinó també per aquestes cartes que apareixen seleccionades a la novel·la gràfica i que esdevenen un veritable tresor documental. Tot i que, per a la guionista, va resultar amarg un comentari d’en Gabriel quan es va adonar de l’abast que pot tenir tot el que li estaven gravant: «I tot això sortirà? A veure si vindran els fatxes a matar-me», donant per fet que encara queden persones que serien capaces de fer-ho.

Aquí donde estoy. Un joven en la batalla del Ebro
María Castro Hernández y Tyto Alba
Astiberri, 2025