Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les històries reals, de vegades tenen com a objecte
la falsedat.
Carlo Ginzburg, in memoriam.
El llenguatge no és neutral, pot arribar a ser una olla de grills, varia segons es narren els inconvenients, segons la mirada construïda amb les informacions rebudes.
Les opinions són molt diverses: tolerades, interessants; difícils d’acceptar, equivocades, inadmissibles… Però sempre es fa més complicat explicar que no pas opinar. El virus de la ignorància s’allunya quan hi ha voluntat de diàleg per tractar el malestar, fixant els termes des dels quals la realitat s’interpreta: poder distingir la veritat de la mentida perquè la indignació no sigui més productiva que la serenitat. Per això, el lideratge és fonamental, tenir-ne cura, no deixar-lo sense empara, també és ajudar a controlar (les emocions sense posar-hi seny necessiten habilitats per orientar el sentit ètic); no és adient mantenir la bajanada bíblica de què tot allò que passa és culpa nostra.
De veritat som responsables del que passa; qui construeix els relats i per quines raons es fa? Del repartiment desigual de la credibilitat brolla la fragilitat de les paraules. Els ulls veuen de manera diferent segons el seu esquema de cerca, utilitza determinats estímuls per emetre judicis.
La gestió del debat compta amb la fórmula fraternal de la cooperació positiva (i millor si s’arriba al consens), el contrari és el monòleg, el míting. Promocionar la xerrada, introduir el matís (el comerç ha estat un bon invent però el d’esclaus és un fet cruent), exceptuant (moltes males herbes no són tan dolentes, ans al contrari). El canvi dels temps reclama intervencions més intel·ligents, com ara l’ús de la llengua, aquest invent de les coses que ens fa moure o retrocedir, anar més enllà, ampliar els límits, contrastar, alliberar-nos de prejudicis per comprendre millor el que passa, tenir en compte allò que s’observa. Les societats poden arribar a pervertir-se, necessitem exercir més la capacitat crítica.
Permeteu-me un simbolisme incòmode, una ironia tossuda, l’ús del terme discriminar (polisèmic, homònim), s’acompanya de significats com a exclusió, segregació, rebuig… Però també d’altres: discerniment, distinció, diferenciació, caracterització, delimitació. A diferència del primer, que es fa de manera precipitada, el segon planteja el rigor de l’anàlisi, valida el coneixement: separa, classifica, evidencia, introdueix la lògica, aplica el mètode… Sembla una paradoxa, el lèxic no és estàtic ni rígid, evoluciona constantment per adaptar-se a les necessitats del context. Paronímies, enantiosemàntics, homofonies, homografies que manifesten contradicció. Necessitem paràmetres per mesurar millor i proposar flexibilitat. El pacifisme ha patit sempre els seus antònims, ha estat acusat de fer el joc al poder amb neutralitat sospitosa, estigmatitzat per sectors fanàtics de postures extremes i ideologies bel·ligerants, suporta assetjaments dels que prioritzen la defensa armada (va passar amb l’objecció de consciència). El debat sobre l’efectivitat de la no-violència continua sent motiu de controvèrsia, però l’avenç en les causes laborals, el sufragi femení, el descobriment de les minories i més tard les aportacions de l’ecologia vers el respecte imprescindible als éssers vius, no han arribat rere d’una revolució violenta sinó gràcies a la pressió exercida pels moviments socials i la diplomàcia internacional. Complir els desitjos de la carta de drets humans (1948) consolidada de forma global amb la creació institucional de les Nacions Unides potser serà un bon motiu, i encara que els entrebancs es continuen arreglant a còpia de cops, toca esgotar més possibilitats, fins i tot capgirar-les (la drogoaddicció no es resol només amb teràpies).
La generositat d’un intercanvi reeixit requereix ensenyar i aprendre a reconvertir els conflictes en problemes per prevenir autoritarismes. Idear novetat amb concepcions inèdites, inventar processos i procediments perquè discuteixin les propostes i no les persones. La manera d’interactuar rau en elevar la dignitat a una exigència compartida, fer possible allò impossible és una actitud i un deure col·lectiu (tenint cura dels ritmes). Per comprendre el que passa no n’hi ha prou amb un sol diagnòstic, s’escauen arguments sense presses. La veritable revolució és fer bones preguntes per arribar a una reflexió intel·ligent.


