Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Soc docent , i amb molt d’orgull.
Soc docent de l’educació pública, que em va obrir les portes quan, després d’acabar la carrera, no trobava feina enlloc i vaig sentir dir: “Si no tens contactes, estudia oposicions”.
Em va costar molta feina i constància… però no vaig necessitar contactes, sinó únicament el meu esforç i vàlua personal.
I vaig trobar al món de la docència un espai ampli, obert, generós i amable.
La sensació que a la pública hi cabem tots l’he sentida des del principi.
Sense menysprear l’educació concertada o la privada, que des de la meva funció pública he hagut d’atendre amb freqüència en el passat, i que m’ha permès conèixer en força mesura, però per mi la pública és la que sempre hi és; en les situacions més complexes, en els entorns més mancats, en els casos més difícils… La pública és la mare que sempre queda, quan els altres se’n van.
Per a molts, moltíssims nens i nenes, i nenes, l’escola infantil, l’escola i l’institut després, són entorns segurs, on sentir-se atesos, on poder jugar, on aprendre, lliures de pantalles, lliures de situacions d’abús o violència familiar, social o estructural… En què poder menjar.
El que aprendran els nens a l’escola serà la base del que duran a terme a la seva edat adulta.
Si se’ls facilitessin espais segurs, còmodes, lliures de calors asfixiants, de freds insofribles, en lloc de patis que s’hi neguen cada vegada que plou, de classes on s’amunteguen i on gairebé és més fàcil saltar les taules que envoltar-les…
Si es trobessin amb un nombre lògic de docents que els poguessin escoltar, ensenyar, motivar, en classes on es pogués treballar per no estar sobrecarregades…
Si a les aules d’infantil una educadora els pogués cantar mentre una altra consola al plor qui ho necessiti, en un lloc càlid, cuidat, i adequat a les necessitats que atenen…
Si es facilitessin moments suficients perquè família i escola es poguessin conèixer…
Si es disposés als centres escolars d’orientadores i PTSC (professors tècnics de serveis a la comunitat) suficients per atendre i cuidar les famílies… de tècnics en integració social, de tècnics d’educació, de mestres i mestres de suport de pedagogia terapèutica i d’audició i llenguatge…
Si els nens disposessin de sales de treball, per no haver de rebre suports en passadissos o en sales compartides…
Si els docents veiessin reconegut el seu prestigi i el seu treball, amb un salari digne, un respecte de les institucions, i per tant un respecte social… Si se’ls dotés del valor que mereixen, perquè estan “bressolant el bressol” en què es balanceja el futur de la societat…
Si se’ls formés com es mereixen, i se’ls oferissin espais per intercanviar i continuar creixent, i se’ls alleugerís de tasques mecàniques i rutinàries, d’emplenats de papers que els ofeguen i els impedeixen pensar…
Si se’ls permetessin les mateixes -compte, les mateixes- mesures de seguretat laboral que la resta de treballadors i treballadores de la comunitat, en instal·lacions climatològicament i estructuralment dignes…
Si això succeís, l’educació seria de qualitat.
I relativitzaríem mesures propagandístiques com el bilingüisme, les excel·lències i els informes PISA, perquè comptaríem amb espais on s’atendrien totes i cadascuna de les necessitats que apareixen en el dia a dia en uns centres educatius cada cop més variats i diversos.
Si entre tots cuidem l’educació pública de qualitat, de tots i totes per a tothom, des del primer cicle d’infantil fins a la universitat, passant per l’atenció a la diversitat, l’educació especial, la formació professional… aleshores podrem un país en progrés. Fins aleshores no serem res més que grollers imitadors d’altres realitats.
