L’assetjament escolar pot deixar ferides que van més enllà de l’etapa educativa, per a Elena De Juan García, l’escriptura es va convertir en una manera d’afrontar el dolor i transformar les experiències viscudes en reflexions que poguessin ajudar altres persones. El resultat és Sin rencor (Diëresis), un llibre que parteix de la seva experiència personal per abordar qüestions com la solitud, la culpa, el rancor i les relacions humanes.

En quin moment vas començar a sentir que necessitaves escriure sobre l’experiència de l’assetjament escolar que havies viscut?

L’escriptura sempre ha estat una eina en la qual he trobat refugi. Sempre he escrit una mica de tot, no només per explicar què m’ha passat durant el dia, sinó també per expressar les inquietuds i les reflexions que em sorgeixen.

Durant l’etapa que vaig viure a l’institut, que va ser molt dura, vaig començar a escriure sobre el que em passava i com em sentia. Cada dia era entrar al col·legi i sentir que estava entrant en una presó. Al principi, els textos eren com un diari personal per desfogar-me. Però, a mesura que els rellegia, vaig començar a modificar-los. Va arribar un moment en què ja no em reconeixia en allò que havia escrit inicialment, perquè havia canviat la manera d’entendre el que havia viscut.

Com va passar aquell diari personal a convertir-se en el llibre Sin rencor?

Mai vaig pensar inicialment a convertir-ho en un llibre. Va ser un procés i una evolució. El manuscrit que havia començat escrivint per a mi mateixa va anar prenent forma fins que les persones amb qui compartia els meus textos em van animar a publicar-lo.

Em vaig adonar que podia anar més enllà d’explicar la meva història i compartir les reflexions que n’havia extret. Potser podia ajudar altres persones, encara que només fos fent-les plantejar qüestions en què no havien pensat mai.

L’assetjament escolar és el punt de partida del llibre, però no n’és el tema central. Volia entendre quines lliçons de vida m’havia deixat aquella experiència i compartir-les amb els lectors, potser així podria ajudar a altres persones a no sentir-se soles i a trobar una llum en el que pot semblar un túnel molt fosc. Com deia el meu professor de filosofia, que també prologa el llibre.

Què et va permetre expressar l’escriptura que potser no havies pogut expressar d’una altra manera?

Crec que l’escriptura també és una forma d’art. No estic dient art al meu llibre, ni molt menys, però considero que la paraula té un caràcter molt limitador.

Per això, malgrat que l’escriptura utilitza paraules, penso que tothom pot ser bon escriptor sempre que escrigui des del cor i sigui genuí. Suposo que, com que no sóc cantant, escultora ni artista de cap altre tipus, era la meva manera de transmetre totes les reflexions a les quals m’havien portat aquelles experiències i, sobretot, de poder ajudar a algú.

Si algú es reconeix entre les seves pàgines o troba en el llibre una espècie de far o suport, per a mi ja haurà complert el seu propòsit.

Al llarg del llibre parles del procés de deixar de culpabilitzar-te pel que et va passar i d’arribar a comprendre les persones que et van fer mal sense justificar-ne les accions. Com ha evolucionat la teva manera d’entendre aquella experiència i què t’ha permès arribar a aquesta mirada?

Al principi em preguntava per què m’estava passant allò, però sempre mirant cap a mi mateixa i sentint-me culpable. Era com si acabés analitzant més la diana que no pas els arquers.

Ningú no mereix que l’assetgin. Quan aconsegueixes superar aquesta culpabilitat que t’atribueixes inconscientment, pots començar a comprendre que potser el problema no ets tu, sinó les persones que et fan mal.

Em va costar molt entendre que no havia fet res per merèixer aquell tracte

Per a mi va ser fonamental entendre que el comportament d’aquelles persones podia tenir a veure amb les seves pròpies mancances, buits o ferides no sanades. Però comprendre-ho no significa justificar el que van fer.  No havia de buscar els meus defectes per trobar una justificació al que em feien.

També vaig entendre que mantenir el rancor durant molt de temps pot acabar convertint-se en una presó per a un mateix. Per això, perdonar no significa justificar les accions dels altres, sinó deixar de permetre que allò que et van fer continuï condicionant la teva vida.

Una cosa és escriure per a una mateixa i una altra decidir publicar un llibre i compartir una experiència personal amb persones desconegudes. Què va significar per a tu fer aquest pas?

Em va costar moltíssim, la veritat. Senzillament, vaig tenir moltíssim suport i afecte, tant per part de la meva família i els meus amics, que sempre m’han donat suport, com per part de l’editorial Dièresi, que va rebre el llibre amb els braços oberts.

Mai vaig pensar a convertir-ho en un llibre. Va ser un procés i una evolució en la qual un manuscrit, un diari que tenia per a mi mateixa, va acabar prenent forma fins al punt que les persones amb les quals compartia els meus escrits van començar a animar-me a publicar-lo.

Potser em vaig adonar que, si seguia aquest consell, podia ajudar a altres persones. No es tractava simplement de contar la meva història, sinó de compartir les reflexions que havia extret d’ella. Volia que el llibre pogués ajudar a altres persones a no sentir-se soles, a trobar un far o una llum en un moment difícil i, senzillament, a reflexionar i pensar.

Ara que el llibre ha arribat als lectors, què t’agradaria que entenguessin de tu o de la teva història que potser no es veu a primera vista?

La idea amb la qual m’agradaria que es quedessin els lectors és precisament aquesta: la reflexió o la lliçó de vida amb la qual acaba cada capítol. Vull que el llibre sigui un sentiment d’acompanyament per a qui estigui passant per una situació difícil i un espai de reflexió per a qui simplement el llegeixi per oci o per voler pensar una mica més enllà.

Què t’agradaria que trobés un adolescent que llegís Sin rencor? Hi ha alguna pregunta o reflexió que t’agradaria que es plantegés després de llegir-lo?

M’agradaria que trobés un espai d’acompanyament i reflexió. Que pogués reconèixer algunes de les situacions o emocions que apareixen en el llibre i que entengués que no està sol. Encara que el llibre no està dirigit exclusivament a persones que hagin sofert assetjament escolar, crec que pot ajudar a qualsevol persona que estigui passant per una situació difícil.

Mantenir el rancor durant molt de temps pot acabar convertint-se en una presó per a un mateix

També m’agradaria que els lectors es plantegessin qüestions sobre el comportament humà, les relacions personals, la solitud, l’enveja, el rancor o la manera en què tractem als altres. Sobretot, m’agradaria que cada capítol els deixés una reflexió o una lliçó de vida que poguessin traslladar a la seva pròpia realitat.

Creus que la literatura pot ajudar els adolescents a qüestionar comportaments que tenen normalitzats o a mirar d’una altra manera les relacions amb els altres?

Crec que la lectura és una gran eina per a expandir la ment, créixer i reflexionar. Vivim en una societat en la qual rebem milions d’estímuls constantment, especialment a través de les tecnologies i les xarxes socials. L’assetjament escolar és un tema del qual encara no es parla prou. Ha existit tota la vida, encara que abans ni tan sols s’utilitzaven termes com a assetjament escolar o bullying per a identificar-ho.

A vegades s’està perdent una mica aquest espai per a pensar i reflexionar

Ara, a més, ha adoptat formes més perverses. Abans potser era una mica més físic i es quedava dins dels murs de l’escola, però actualment, amb els telèfons mòbils i les xarxes socials, els adolescents poden arribar a casa i no trobar tranquil·litat ni tan sols a la seva habitació, perquè continuen rebent crides i missatges. Molts casos d’assetjament escolar estan vinculats avui al ciberassetjament. Crec que la literatura pot ajudar a identificar aquestes situacions, qüestionar comportaments que s’han normalitzat i obrir espais de reflexió.

T’has plantejat que Sin rencor es pugui llegir i treballar a les aules? T’agradaria visitar centres educatius i conversar amb els alumnes sobre el llibre?

Sí, seria meravellós. Crec que el llibre podria ser una bona eina per als alumnes de secundària, perquè planteja qüestions que conviden a reflexionar. Vivim en una societat amb molts estímuls, especialment a través de les tecnologies i les xarxes socials, i a vegades es perd aquest espai per pensar. La lectura, en canvi, és una eina que ens permet créixer i ampliar la nostra mirada.

L’assetjament escolar és un tema del qual encara cal parlar molt més, i no només en dates assenyalades, sinó de manera continuada. Crec que el llibre pot plantejar qüestions interessants i oferir un espai per a convidar a pensar als alumnes de secundària. Si algun centre decidís incorporar-lo a les seves lectures, estaria encantadíssima de participar i conversar amb els estudiants.

Des de la teva experiència, què t’hauria agradat que entenguessin els adults que t’envoltaven quan eres adolescent?

Vaig tenir la sort de comptar amb una família meravellosa que em va donar molt de suport. En canvi, no vaig sentir el mateix acompanyament per part del centre escolar, tot i que els centres tenen un paper fonamental davant l’assetjament.

Crec que, sovint, els protocols existeixen sobre el paper, però no s’apliquen prou a la pràctica. Per això, és essencial treballar la conscienciació i parlar d’aquestes situacions de manera continuada, sense minimitzar-les ni tractar-les com si fossin simplement «coses de nens». L’assetjament és una conducta voluntària i no s’ha de normalitzar. La seguretat i el benestar dels alumnes s’han de garantir, i per fer-ho cal escoltar, prevenir i intervenir.

Què li diries a una persona jove que està vivint una situació difícil i que encara no troba la manera de parlar-ne?

A qualsevol persona jove que estigui vivint una situació d’assetjament li diria que és molt més forta del que creu. En aquests moments és fàcil sentir-se vulnerable, acabar creient-se els insults que rep i pensar que hi ha alguna raó per la qual l’estan tractant així. Però no ha de permetre que el que està patint la defineixi.

És important no sentir-se sol i buscar suport en les persones que t’estimen. Recomanaria parlar-ne amb la família i amb el centre educatiu, encara que de vegades no trobem el suport que esperem. Si no parlem de les coses, no es poden solucionar. El meu missatge és d’esperança: que confiïn en ells mateixos i recordin que les ferides cicatritzen, que no sagnen per sempre.