Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Mauro Jarquín, professor de la Facultat de Filosofia i lletres de la Universitat Autònoma de Mèxic, ha escrit un llibre que ens pot ajudar molt a reflexionar sobre com les noves tecnologies, i en especial la IA, poden influenciar i canviar l’educació, tal com la coneixíem fins ara. Jarquín ens dóna una gran quantitat d’informació, reflexió i propostes entorn l’educació que s’està implementat en els centres educatius a partir de les Noves Tecnologies.

Introdueix el debat teòric i polític a partir de la hipòtesi que l’immens complex de l’anomenada Intel·ligència Artificial (IA), liderat per corporacions conegudes com les Big Tech, configura una diferència específica en el procés d’expropiació i explotació del treball. Fins ara, cap altra innovació tecnològica havia aconseguit arribar a escala global. Hi ha més de 8.300 milions de telèfons mòbils, dels quals el 70 per cent tenen connexió activa a Internet, més de 5.800 milions de persones romanen connectades, de mitjana, 3 hores i 45 minuts al dia.
El problema de fons és la sobirania de la nostra educació, i amb això, el present i el futur de les nostres societats. La tecnologia digital actual (com les plataformes educatives) i els sistemes intel·ligents (com els models d’IA generativa) no són simples “eines”, sinó que constitueixen una nova infraestructura educativa, a través i mitjançant la qual s’organitza el treball en els centres educatius, es desenvolupen processos cognitius i es produeixen i es distribueixen els nous coneixements. Es tracta, doncs, d’un ecosistema educatiu aliè, a partir del qual resulta difícil pensar la construcció d’un futur propi en termes d’un projecte educatiu nacional.
Si bé la incorporació de la tecnologia digital a l’educació sovint es percep com un avantatge, que soluciona problemes i fa més fàcil la vida dels docents, l’alumnat i les famílies, la institucionalització i generalització d’aquestes plataformes en el sector educatiu també comporta conseqüències per a la pràctica docent, la governança d’aquests àmbits, el currículum i el sentit mateix de l’educació.
Les pròpies funcions dels docents i de les persones especialitzades en educació i en administració de centres escolars, sovint han estat desplaçades paulatinament per nous perfils professionals, enginyers, programadors o desenvolupadors de programari.
A més, les tecnologies digitals, i especialment la IA, afecten també l’alumnat, ja que poden reconfigurar profundament els microcircuits neuronals, impedir mediacions simbòliques complexes, així com afectar els mecanismes d’atenció i les formes de creativitat, comprometent de manera sistèmica l’educació de gran part de la població.
L’extrema dreta i algunes expressions neofeixistes busquen posicionar-se en el centre del debat sobre educació
Malgrat l’absència d’estudis sistemàtics clars, i d’evidències concloents respecte del benefici d’aquestes mercaderies digitals en espais escolars, l’opció per la personalització de l’aprenentatge s’ha convertit en un lloc comú en sectors corporatius i tecno-optimistes quan es tracta de discutir la millor educació per als temps que corren, encara que realment l’interès per construir una educació que respongui a les necessitats, interessos i capacitats dels estudiants és una cosa que històricament forma part de la pròpia activitat docent.

D’altra banda, també sabem que tant els processos de producció de coneixement com aquells de naturalesa política, mitjançant els quals els estudiants prenen consciència i posició respecte del món, impliquen una insubstituïble dimensió col·lectiva, en la qual es comparteixen coneixements i sabers, i que això sovint resulta ser un procés complex, heterogeni i, a voltes, conflictiu.
Cal també tenir en compte que la generalització de la IA en temps d’auge de l’extrema dreta, ha aconseguit generar un correlat en el sector educatiu. I això significa un moviment estratègic de reacció global buscant institucionalitzar el retrocés polític en els espais de reproducció cultural, amb la finalitat d’avançar en la seva automatització a mesura que les eines digitals educatives es converteixen en una nova via d’entrada de narratives conservadores i/o reaccionàries. A tot el món veiem com l’extrema dreta i algunes expressions neofeixistes busquen posicionar-se en el centre del debat sobre educació.
En aquest sentit és que l’EdTech dominant és, abans de res, una qüestió sociotècnica. És a dir, no es tracta únicament d’un conjunt d’eines digitals que poden “assistir” un procés pedagògic, sinó que es constitueixen com un entramat de dispositius que operen en un entorn específic, sobre el qual generen també efectes particulars, i tant el seu disseny com la seva posada en pràctica, comporten potencials conseqüències a nivell polític, és a dir, respecte de l’exercici del poder.
Davant de tot això, i amb la finalitat de consolidar un sistema educatiu que respongui els interessos de les nostres comunitats, cal combatre políticament i pedagògicament la dependència educativa originada en la dependència tecnològica, i caminar cap a la construcció d’una sobirania educativa digital que permeti el control democràtic sobre els fins, els mitjans i la infraestructura tecnològica que habilita la diversitat de processos formatius.
Finalment, us informo que el proper dijous, 19 de novembre, a les 18,30 tindrem ocasió d’escoltar el propi Mauro Jarquín, autor del llibre. Serà en versió digital, organitzat pel SIEC (Seminari Ítaca d’Educació Crítica). És obert a tothom. Només cal inscriure’s a: seminarieducaciocritica@gmail.com


