Opinió

Recursos retallats i inexistents per a joves: l’analfabetisme polític institucional

El 25 de desembre vaig assistir a un acte de denúncia i de comiat, convocat per l’Espai Antiracista Salt-Girona i Girona Acull,  davant de la Delegació del Govern de la Generalitat a Girona per la mort del jove de 19 anys Hamza Iouazgui, un exmenor estranger no acompanyat que es va suïcidar. Havia nascut a Tànger i creuat amb pastera l’estret de Gibraltar. Durant l’acte es va llegir el manifest on es posa en evidència que el sistema d’acollida de la Direcció General de la Infància i l’Adolescència de la Generalitat (DGAIA) segueix destrossant vides, abocant joves al carrer, fent-los perdre l’esperança després de fer un viatge molt perillós per la seva vida; a en Hamza l’ha portat fins a la mort.

El cas d’en Hamza no és l’únic, però és extrem, i per això posa més en evidència un sistema de protecció que molt sovint no protegeix. Molts joves han de fer un llarg recorregut per centres de menors; els informes sobre en Hamza coincidien que requeria un recurs habitacional, amb un seguiment educatiu i tractament mèdic. Patia ansietat i va quedar expulsat al carrer i havent-se de buscar la vida cercant protecció, que li prestaven amics i amigues i persones solidàries, fins que això ha estat insuficient de manera irreversible. I com es va visualitzar en l’acte, en les pancartes dutes pels i les joves “Hamza, no t’oblidarem”.

Aquest fet denunciable em trasllada a dues reflexions entrellaçades, el centre de les quals són la part de joves més desafavorits: la primera, com en Hamza i molts altres joves majors de 16 anys que estan al carrer han quedat orfes de recursos socials, educatius i laborals. I la segona parteix d’un petit paràgraf de l’article d’en Xavier Besalú  La força del coneixement (Diari de l’Educació 8/12/2020), sobre el llibre La força del conexixment. Crònica de 40 anys de l’educació d’adults a les comarques gironines, de Mai Garcia Breton i Sebas Parra. Entomant paraules de Paulo Freire, escriu Besalú: “L’alfabetització política és un acte de coneixement crític, de desocultació d’una realitat que, en la superfície, es presenta sempre emmascarada; serveix no només per analitzar i desmitificar la realitat a la llum de les vivències personals i col·lectives i de la ciència, sinó també per passar a l’acció conscient i organitzada per tal de poder transformar-la”. Anem a desenvolupar-les.

No penso que amb l’educació es pugui canviar tot, però sí que penso que l’educació no es pot desvincular mai dels àmbits de la política o l’economia, ni de la necessitat d’organitzar-nos socialment. Durant la Segona República es va donar una forta empenta cap al model coeducatiu, i l’educació, impulsada per les institucions, va conèixer una perspectiva innovadora arreu del país amb la integració d’alguns dels aspectes impulsats anteriorment per pedagogies renovadores com l’Escola Nova o l’Escola Moderna. Després del juliol del 1936 i fins als anys 70, el franquisme havia deixat un panorama desolador pel que fa a l’àmbit socioeducatiu. Ara bé, no em resigno a què, després dels anys 70, amb perspectives il·lusionants i transformadores, l’analfabetisme polític institucional imperi fins a l’actualitat per no saber abordar i impulsar projectes socioeducatius integrals per a joves majors de 16 anys exclosos de l’ensenyament reglat o provinents de la immigració sense papers.

Un d’aquests recursos van ser les escoles tallers, creades des de les institucions locals i nacionals, però posteriorment suprimides per aquestes mateixes institucions. L’Escola Taller de Girona*, i segurament també altres escoles tallers, intentava relligar tres àmbits o necessitats de la realitat social: la formació professional dels i les  joves en situació d’atur, la rehabilitació del patrimoni de la ciutat tot treballant en obres i projectes d’interès comunitari, i la inserció d’aquests joves en el mercat laboral. En Cisco Miró i l’Antoni Ruiz, exdirectors i impulsors de l’Escola Taller Municipal de Girona ho resumien molt bé dient que “l’Escola Taller és un projecte educatiu inclusiu, pedagògicament i socialment innovador, generador de l’autoestima i la implicació d’alumnat i professorat, centrat en les necessitats de les persones i del seu entorn, de la seva ciutat, del seu barri i de la seva comunitat”.

Si hi afegeixo el que afirmava el pedagog brasiler Paulo Freire (“les persones no es fan en el silenci, sinó en la paraula, en el treball, en l’acció i en la reflexió”) tenim el còctel ideal per vèncer l’opressió a què molts joves han estat i estan sotmesos; no accediran a l’alliberament per casualitat sinó per la praxi –acció i reflexió– de la seva recerca; pel coneixement i el reconeixement de la necessitat de lluitar per aconseguir-lo. Sols la pedagogia alliberadora que practicava l’Escola Taller de Girona era l’eina útil per construir una alternativa socialitzadora per tots aquests joves perquè intentava transformar la realitat opressora de la societat mercantilista, i perquè defensava una posició on subjectivitat i objectivitat estaven en permanent diàleg; i això és bàsic en el procés de transformació del més immediat i per inserir-se críticament en la realitat.

Us recomano una lectura que ens ofereix Paulo Freire a la Pedagogia de l’oprimit i en concret el que fa  referència  a la pedagogia de la precarietat, fent èmfasi en què s’ha de reprendre el sentit polític de l’educació, la seva consideració com a pràctica de llibertat, i no com una mera adaptació a les dinàmiques de la precarietat dictades per l’estatus quo. El model d’escola participativa, solidària i al servei del poble va ser el motor de la motivació del conjunt dels treballadors i treballadores, alumnat i professorat de l’Escola Taller, i va fer possible que un nombre important de joves de Girona, Salt, Sarrià i altres pobles s’incorporessin a la vida social i professional en igualtat de condicions, accedint a un treball i una vida dignes.

L’any 2008 la Generalitat de Catalunya va suspendre el programa de l’Escola Taller per raons pressupostàries, i així, reitero, va desaparèixer una eina provada i eficient de lluita contra l’atur i les seves causes, un instrument de la igualtat i de la solidaritat, al servei dels i les joves més marginats i desafavorits. Han passat 12 anys d’aquest fet i l’analfabetisme polític institucional continua, prenent paraules de Freire, “predisposat a la recepció passiva del saber, a l’adaptació submisa a l’estat de coses vigent, a les concepcions abstractes, generalitzadores, subjectives, ingènues, inamovibles… que no provoquen sinó paràlisi i acomodació”. No s’adonen que cal construir perspectives i  projectes vitals que humanitzin els i les joves, els i les docents i els i les educadores per no caure en la resignació. Es fa evident que cal revaloritzar de bell nou aquests joves com a subjectes del seu present i el seu futur, i no sols com a futura mercaderia d’un mercat laboral que cal transformar si volem avançar en termes de dignitat.

En definitiva, ens trobem davant d’una fallida generalitzada d’un sistema educatiu i del sistema d’acollida orientat a facilitar la inserció laboral dels joves i les joves en un mercat que sobretot, i en qualsevol cas, presenta tremendes incerteses sobre el futur laboral i sobre les vides dels joves. La realitat és que ens trobem amb casos, i n’hi ha molts, com el d’en Hamza: s’expulsa els i les joves dels seus centres d’acollida o dels centres educatius sense cap perspectiva de vida, se’ls aboca al carrer sense tenir les eines necessàries adequades per la seva autonomia i molts d’ells es troben amb la dificultat d’un context racista i xenòfob com el que s’està vivint.

Somnio que algun dia sorgeixin més projectes alliberadors com les escoles tallers i no siguin notícia més morts de joves expulsats dels sistemes d’acollida. I que l’analfabetisme polític institucional es predisposi a la recepció activa del que posaven de manifest els i les joves a la concentració del 24 D a Girona “no demanem res que no necessitem totes i a què no tinguem dret totes: pa, sostre, papers, treball i cap jove al carrer”.

* Vaig participar com a mestre de l’escola d’adults en el projecte de l’Escola Taller Municipal de Girona (1986-2008), amb d’altres companyes mestres, fruit d’un acord de col·laboració molt exitosa. La dinàmica formativa obligava inevitablement a superar els mateixos conceptes de “teoria” i “pràctica”, de “classe” i “taller”, de manera que les matèries i els espais de treball s’interrelacionaven en un únic procés educatiu integral.