A finals de gener, els mitjans, especialment TV3, irrompien amb una crítica demolidora al batxillerat actual alhora que, paral·lelament, es promovia la idea de reformar aquesta etapa educativa en la direcció d’un enfocament competencial. Aparentment, la iniciativa de tres docents, que van aparèixer a la televisió acompanyades d’alguns alumnes que reforçaven la línia argumental, semblava el detonant d’un moviment transversal a favor d’una reforma d’aquesta etapa educativa. Tanmateix, caldria entendre la notícia com una mena de cobertura mediàtica respecte a un projecte meditat llargament pel Departament d’Educació, i que de fet, ja recollia el text de la LOMLOE, almenys, des de novembre de 2020 (on es contempla la possibilitat de cursar el batxillerat en tres cursos, i la nova modalitat “general”, encara per definir).
Efectivament, la notícia de TV3, acompanyada de certes dosis de sensacionalisme –alumnes i professors repetint alguns tòpics sobre “empollar i vomitar a l’examen”, el tarannà excessivament memorístic, el “jugar-s’ho tot a una carta”–, perseguia cert debat social que facilités suport a la iniciativa de la reforma del batxillerat. I, potser, se n’ha sortit, malgrat la superficialitat argumental, i com ja hem assenyalat, l’abús de tòpics. Ara bé, que hi hagi hagut certes trampes a l’hora de plantejar debats no vol dir que no hi hagi elements que calgui qüestionar.
Certament, el batxillerat té molts problemes que ningú no s’ha plantejat seriosament resoldre. Hi ha una taxa d’abandonament molt elevada, amb un de cada cinc alumnes que no supera el primer curs. El ritme de treball és directament estajanovista. La major part de joves estaran d’acord que la universitat és un descans en comparació amb la càrrega que els va comportar aquests dos anys de patiment. Els currículums són irreals, si tenim en compte que dura dos anys, el darrer dels quals esdevé un exigent entrenament per a la selectivitat. Sis hores de classe diàries, més tota la càrrega de treball individual, en un moment de transició entre adolescència i joventut, són d’una crueltat extrema. De fet, la major part de professors de la meva edat, que es van formar a l’etapa pre-LOGSE, estarien d’acord que els seus alumnes han de fer en dos anys el que ells havien fet en quatre. Al final, i no els falta raó a les mestres que van reclamar la iniciativa d’aquesta reforma, s’acaba apostant per un model on, per manca de temps, han de tocar moltes coses amb gran superficialitat, cosa que es reflecteix quan els joves entren a la universitat.
Ara bé, i com insinuava al principi, la idea d’un “batxillerat competencial” ja se’ns va presentar fa un parell d’anys als membres del Consell Escolar de Catalunya. Pressionats per complir amb els objectius de l’agenda 2030 (reduir el fracàs escolar al 10% i l’abandonament escolar prematur al 15%), se’ns va vendre un producte que no anava enfocat vers la universitat –i per tant, culminada per la selectivitat–, sinó vàlid en si mateix (acabar l’escolaritat als 18 anys) o per anar directament als graus superiors de Formació Professional. Pel que explicaven, pretenien estendre aquelles metodologies, formes i ritmes de treball de l’ESO per provar de no deixar despenjat ningú, i suggerien que picaven molta pedra a Madrid, al Ministeri d’Educació, per tal de legalitzar una alternativa a l’actual sistema. Vista la LOMLOE, recollida aquesta possibilitat amb una ambigüitat fruit, probablement, d’alguna de les moltes transaccionals de la llei, se’ls hi ha de reconèixer l’èxit.
Ara bé, quan es diu que l’infern és empedrat de bones intencions no és difícil pensar en aquest projecte. Un batxillerat general, competencial, en el fons no és més que l’enèsima solució low cost amb què ens tenen acostumats les administracions educatives. Davant d’un problema real (el batxillerat està mal dissenyat), se segueix amb la dinàmica d’afegir pedaços a les vies d’aigua del sistema. La proposta del Departament d’Educació comporta perills greus, que ni s’han avaluat, ni encara menys, debatut. D’una banda, existeix el risc que els alumnes que optin per aquesta variant siguin estigmatitzats. Tenim una llarga història sobre les conseqüències d’oferir una via més fàcil a un sector d’alumnes amb més necessitats educatives per endevinar que l’experiència pot sortir malament. El batxillerat general pot acabar esdevenint un carreró sense sortida. No només perquè tindrien molt difícil l’accés a la universitat, sinó perquè és evident que hi ha importants deficiències en l’oferta de graus superiors d’FP. I no parlem només d’escasses places i notes de tall impossibles, sinó perquè, a diferència d’altres països del nord d’Europa, hi ha una important manca de graus, per expressar-ho en termes que algú pugui entendre, “de lletres”. Per posar alguns exemples, auxiliars de biblioteques, de serveis socials, assessors familiars i una llarga llista de professions que ofereixen normalment les administracions públiques, a càrrec de treballadors públics, que al nostre país, ni hi són, ni se’ls esperen. I això enllaça amb les greus deficiències d’un sistema i cultura empresarial que manté un 40% d’atur juvenil, una veritable catàstrofe generacional que no pot resoldre cap sistema educatiu, i que sembla que es pot correlacionar amb el normalitzat i perillosament elevat consum de cànnabis.
La selectivitat és antipàtica, però sense ella els fills de famílies benestants podran fer la carrera que volen, tan sols dient a quin institut han anat, mentre que els pobres seran més fàcilment exclosos
Hi ha també el perill de carregar-se la selectivitat, com bona part del progressisme reclama, i que coincideix curiosament amb les intencions que va tenir el ministre Wert. Sense selectivitat s’esborra qualsevol aparença d’igualtat d’oportunitats i condicions per optar a processos d’ascens social mitjançant l’educació. I sí, certament, la selectivitat és antipàtica –i servidor es va manifestar en contra, corrent davant dels maderos a inicis de la dècada de 1980–. Tanmateix, sense selectivitat, els fills de famílies benestants podran fer la carrera que volen, tan sols dient a quin institut han anat, mentre que els pobres seran més fàcilment exclosos en un sistema sense transparència ni regles clares. Un altre dels perills –assenyalats, per posar un exemple, per Gregorio Luri– és que el batxillerat acabi esdevenint una mena de cinquè i sisè d’ESO, en què les competències siguin una excusa per banalitzar els continguts i s’acabi excloent les classes treballadores de l’alta cultura. I aquesta és una autopista per la qual circula a tota velocitat un sistema educatiu creixentment segregat.
Al final, no hem d’oblidar que una altra de les prioritats que estableix la Unió Europea és reduir dramàticament el nombre de joves catalans que acabin amb un títol universitari, que ara mateix oscil·la entre el 40-50%, per sobre de la mitjana de la UE-28. Els nostres tecnòcrates de Brussel·les consideren que Catalunya necessita un 22-25% de titulats universitaris, més o menys com Portugal, Itàlia o Romania. És obvi que aquest discurs de “la universitat, fàbrica d’aturats”, i “la Formació Professional té molt de futur” és una invitació per expulsar els fills dels treballadors dels estudis superiors. I, no, la Formació Professional no és cap solució mentre hi hagi nivells increïbles d’atur, entre altres coses perquè les jornades laborals són més llargues que els països industrials, i perquè el nostre empresariat, en termes educativament correctes, “necessita millorar”.
Crec que seria fàcil obtenir un consens sobre la necessitat de reformar el batxillerat. Tanmateix, abans de provar amb la filosofia low cost de perllongar dos cursos d’ESO es podria experimentar d’una altra manera. Per posar un exemple, es podria implementar el batxillerat de 25 alumnes (i no pas l’actual, de 35-40), perquè és obvi que part de l’abandonament podria reduir-se amb una atenció més personalitzada que només podria donar-se amb una baixada de ràtios radical. La idea del batxillerat de 3 anys, com la del competencial, difícilment podria tenir èxit si no és com a mesura universal, entenent que caldria esponjar el currículum, buscar més la profunditat, i probablement rebaixant el ritme estajanovista de les 30 hores lectives setmanals –que podrien ser-ne 25–, perquè és obvi que a aquestes edats cal molta lectura i molta reflexió individual a casa. De fet, també podria substituir-se un Treball de Recerca –excepció dins l’Estat espanyol, i en termes generals, poc aprofitat perquè manca encara maduresa– per dedicar prou temps a aquelles lectures que una persona culta i amb mentalitat científica li cal, no només per a etapes posteriors, sinó com a simple formació cívica i humanística. També convindria deixar enrere alguns debats artificials, fonamentats en metodologies venudes com a innovadores, i que, o bé ja fa dècades que existeixen i són òbvies les seves possibilitats i limitacions, o bé no han estat prou contrastades. Un batxillerat virtuós, a més, requereix més recursos humans i materials, suports i una veritable orientació que no tingui tant a veure amb les decisions sobre el futur que angoixen els nostres joves, com d’una tècnica revolucionària: escoltar-los.
Un batxillerat virtuós requereix més recursos humans i materials, i una veritable orientació basada en una tècnica revolucionària: escoltar els joves
Finalment, cal entendre que, rere aquesta agenda reformista no existeix voluntat de millorar la qualitat, sinó els debats tensos en el si de l’OCDE i la UE que cerquen subjugar els sistemes educatius als interessos empresarials globals. De fet, Nico Hirtt ens adverteix que bona part d’aquestes iniciatives –especialment, les competències bàsiques– no tenen res a veure amb un objectiu compartit per la societat civil: treure el màxim de possibilitats personals i intel·lectuals als nostres joves, sinó, precisament, impedir tota consciència crítica. Aquest professor belga, un dels pensadors europeus que més estan aportant al debat sobre l’educació, exemplificava aquesta dèria competencial. Ja no es tracta que un alumne pugui entendre com funciona l’electricitat o quina és l’arquitectura d’un programa informàtic, sinó que sàpiga canviar un fusible o com introduir dades en un excel. Ja no cal que entengui la complexitat d’un procés històric com la revolució industrial, com que pugui fer una explicació simple i superficial mentre fa de guia turístic d’una màquina de vapor. En altres paraules, en una societat segregada, estaríem apostant també per una escola segregada on un percentatge reduït de persones sàpiguen com funciona el món, mentre que la immensa majoria només puguin estar destinats a adaptar-se per fer tasques simples des d’una gran resignació vital. L’empresariat europeu sap que, seguint el seu model de distribució asimètrica de recursos, en un futur on només una minoria pugui disposar de feina i informació, que la immensa majoria no pugui disposar del talent o la informació per fer-se preguntes incòmodes.
Aquests dies estem veient què passa quan una generació humiliada té al davant una perspectiva d’un 40% de desocupació juvenil i una absència total de perspectives personals. Potser per això s’està cremant quelcom més que un grapat de contenidors. Potser per això, amb determinades reformes s’està instaurant un sistema on els joves, ni es facin preguntes, ni es revoltin.
