En aquestes circumstàncies, les demandes de canvi transcendeixen les sol·licituds de professionals, investigadors i organismes internacionals (Unesco, 2015; OCDE, 2015)[1] i són les comunitats educatives les qui, en sintonia amb amplis sectors de la ciutadania, assumeixen el protagonisme i s’uneixen a aquesta aspiració.
En una recent recerca (Trujillo-Sáez, F. et al, 2020)[2], amb motiu de l’experiència educativa de confinament viscuda per docents, famílies i estudiants, se’ls pregunta sobre les seves preocupacions, necessitats i propostes per al curs escolar 2020-2021. Les respostes obtingudes mostren, amb mescla d’inquietud i esperança, aquesta demanda de canvi en diverses dimensions del nostre sistema escolar.
Per exemple, pel que fa a la dimensió de funcionament dels centres, reclamen major presència de les xarxes i pràctiques de col·laboració professional. I, en la dimensió pedagògica, a més de la necessària revisió curricular, demanen fomentar l’aprenentatge en col·laboració.
La recerca sobre els processos de canvi i innovació educativa (Fullan i Langworthy 2014)[3], al costat de l’experiència docent més compromesa amb el canvi (sense restar importància al paper que, referent a això, exerceixen les polítiques educatives), insisteixen, igualment, que només un clima de col·laboració institucional i una pràctica docent de suport mutu poden generar les condicions per al canvi. Totes aquestes referències coincideixen a assegurar que qualsevol millora en educació ha de ser construïda en col·laboració.
Succeeix, no obstant això, que aquesta transformació en pràctica col·laborativa entre professionals de l’ensenyament i amb altres agents educatius planteja un profund i laboriós canvi en una assentada cultura professional del docent. Col·laborar significa participar de manera conscient i això és una cosa tan complexa i exigent com fer públics valors ètics, pressupostos ideològics i conceptes pedagògics. Però és aquesta transparència consentida la que fa possible comprendre als altres, analitzar les seves posicions, exercitar a fons la tolerància professional, acceptar visions contràries, dialogar i aconseguir acords.
Aquesta “col·laboració autèntica o participativa” és una pràctica diferent a aquesta altra anomenada “col·laboració decretada o artificial” (Hargreaves, 2003)[4]. Aquella que resulta d’un mandat formal, jeràrquic… i que, de vegades, es concreta en l’elaboració d’un document burocràtic amb el qual legitimar un pretès acord. Aquesta mal anomenada col·laboració, sustentada en processos forçats i formalistes, no promou canvi sinó més aviat tot el contrari. La col·laboració professional és molt més exigent, significa compromís amb el propi desenvolupament professional individual i col·lectiu i sempre al servei de principis com el bé comú i la justícia social.
És evident que les pràctiques docents en col·laboració impliquen esforç i renúncia a determinades rutines molt acceptades. Com a contrapartida, permeten enfrontar els endèmics estats d’insatisfacció professional i aporten les bones sensacions de formar part d’un projecte comú en un clima relacional d’ajuda i suport mutu. En aquest context, el professorat es considera acceptat en la seva discrepància i compta amb el respecte dels seus col·legues. Aquesta bona disposició permet aprendre, superar les dificultats de la pràctica i avançar professionalment. Es fa possible el que era impossible: identificar maneres de fer, participar col·lectivament en la seva anàlisi i explicació, acceptar esmenes argumentades, discrepar, demandar formació, enunciar alternatives de desenvolupament i afermar formats de comunicació sincera, centrada en arguments i sense sorolls.
Col·laborar permet recrear-se amb l’experiència pròpia i la dels altres, construir amb els col·legues un exercici segur, fonamentat i creatiu de l’ensenyament. Reporta la seguretat i confiança necessàries amb les quals enfrontar-se a aquest malestar al qual tant s’associa l’exercici de la docència. Superar l’aïllament i avançar en una perspectiva molt més reconfortant, la del professional compromès que treballa i aprèn al costat d’uns altres.
Col·laborar permet recrear-se amb l’experiència pròpia i la dels altres, reporta seguretat i confiança; superar la incomunicació i l’aïllament permet sentir-se part d’un somni col·lectiu
Transcendir la incomunicació permet sentir-se part d’un somni col·lectiu. Comptar amb el suport dels col·legues i utilitzar procediments de treball en col·laboració, en xarxa, de debat i anàlisi de pràctiques. Mantenir-se en la il·lusió d’aconseguir propòsits identitaris encomiables i de gran importància. Allunyar-se del descontentament, l’esgotament emocional, l’aïllament laboral i el buit, que deriven d’aquesta creença, massa estesa, que qualsevol esforç manca de sentit.
Moltes de les claus que facilita aquesta pràctica professional en col·laboració es troben fora de l’àmbit de competència dels docents. Seria enganyós exigir la seva implementació responsabilitzant-los en exclusiva. No obstant això, sí que està més a les seves mans la possibilitat de reorganitzar la manera de funcionar en el lloc i amb la pràctica que els són més propis (els centres escolars i les tasques d’ensenyament). En aquesta obstinació, a més, no estan sols, compten amb experiències de treball que il·luminen el camí i confirmen que aquesta marxa només es pot recórrer col·lectivament.
És cert que el treball en col·laboració no és fàcil i menys en l’actual context social, on prima la solució egoista dels problemes comuns. Parlar amb sinceritat, sense por, amb espontaneïtat i amb respecte a les diferències significa revelar una cosa íntima, i s’entén així perquè no sol ser habitual. En la nostra tradició docent existeix una tendència a l’abstracció i a evitar un diàleg públic sobre el que es fa. Enfront d’aquesta tradició, no obstant això, el camí traçat per professores i professors que han aconseguit sentir-se satisfets amb la seva tasca revela haver posat en pràctica dues accions fonamentals: Una, constituir un grup de treball amb els seus col·legues per definir una visió comuna de millora de l’ensenyament, i dos, posar en marxa procediments de diàleg col·lectiu i cerca ordenada de solucions.
Algunes maneres de procedir…
La literatura sobre innovació educativa compta amb una certa tradició en la descripció de procediments de treball en col·laboració. Algunes d’aquestes maneres de col·laborar s’encunyen amb expressions com: “Diàleg grupal. Compartir coneixement i experiència parlant sobre l’ensenyament”; “Anàlisi conjunta de materials d’ensenyament”; “Observació mútua com a preparació d’un pla de millora i com a recurs de suport entre iguals”. A continuació, presentem algunes seqüències bàsiques del seu desenvolupament.
Diàleg grupal. Compartir coneixement i experiència parlant sobre l’ensenyament. Es tracta d’una activitat en la qual un grup de docents intercanvien impressions sobre diferents aspectes, com revisar continguts bàsics que s’estan treballant en un determinat nivell o cicle, decidir sobre aspectes del currículum ajustats a les necessitats d’un determinat alumnat, sobre la metodologia que s’utilitza, les formes d’avaluació, els aprenentatges reeixits, la relació entre la metodologia d’aula i la motivació de l’alumnat o fins i tot la presència d’alguns problemes de convivència, etc.
La seqüència per al seu desenvolupament és molt senzilla, encara que per les raons apuntades, és alhora estructural i culturalment complexa. Com a referència inicial, aquest diàleg pot organitzar-se entorn de preguntes del tipus… Quins aprenentatges aconsegueix el nostre alumnat amb una certa facilitat? Què els resulta assequible a la majoria i als qui els resulta més difícil? Per què pensem que succeeix d’aquesta manera? Què podem fer…?
Anàlisi conjunta de recursos d’ensenyament. És una activitat en col·laboració que suposa fer un pas més. En aquest cas el contingut a debat no és una cosa genèrica, sinó un aspecte concret i clau de l’ensenyament, com un determinat recurs didàctic, considerat un component des del qual iniciar i consolidar una millora.
El debat professional es concreta en una cosa més observable, un determinat suport d’ensenyament i per tant alguna cosa que va molt unida a una cultura docent de llarga tradició. La reflexió col·lectiva pot portar a replantejar elements que defineixen les cultures docents, d’aquí la seva rellevància; a més de situar el recurs en el seu just lloc, desmitificant l’excessiu valor que de vegades se li atorga.
Són múltiples les qüestions per interpel·lar la viabilitat educativa d’un determinat recurs que acompanya a una millora metodològica i és suport de canvi curricular. Des de la nostra experiència compartim algunes d’aquestes qüestions: ¿Propícia l’adquisició de continguts de diferent tipus i aprenentatges bàsics per a tots? ¿Desenvolupa propostes d’aprenentatge valuós i funcional? ¿Permet, en la seva utilització, un ajust fàcil a les possibilitats i habilitats dels nostres estudiants? ¿Afavoreix el treball grupal i cooperatiu? ¿Incentiva en l’alumnat la utilització de diverses fonts de coneixement i de variats recursos del centre i de l’entorn? ¿Potencia l’autonomia, la creativitat i el judici crític en l’alumnat? ¿Proporciona informació amb rigor i actualitzada, utilitzant diferents llenguatges? ¿Quines dificultats i problemes planteja? ¿Hauríem d’utilitzar altres recursos alternatius? I un llarg etc.
L’observació mútua com a preparació per al desenvolupament d’un pla de millora. Suposa un pas de gegants en aquest procés de col·laboració professional. La clau de la col·laboració està a fer coses junts, no sols a dialogar i compartir. L’observació mútua és una pràctica en la qual un col·lega, amb el qual mantenim una bona relació i considerables dosis de confiança, ens acompanya en el desenvolupament d’una pràctica d’aula, observant-la conforme a uns criteris pactats i uns procediments acordats entre tots dos i validats col·lectivament. Amb aquesta manera de procedir es pretén objectivar la descripció d’una tasca, les seves possibilitats, dificultats i resultats. Treballar sobre evidències, dades i observacions que, per la manera en què s’han obtingut, assegurin un cert grau de verificació i es converteixin en una oportunitat real per al millor desenvolupament d’una comunitat de professionals que aprenen junts.
A manera sola de ressenya general i sobre la base de la nostra experiència facilitem alguns passos, que considerem útils per al bon desenvolupament d’una observació mútua. Primer, triar un company d’observació i suport mutu. Segon, acordar criteris per realitzar l’observació (concretar els aspectes, les dimensions, els processos, els comportaments que hauran de ser observats). Tercer, autoavaluació per part de l’observat. Quart, recollida de les valoracions de l’alumnat, d’acord amb criteris establerts. Cinquè, descripció de l’observador, utilitzant categories o elaborant un relat, una narració… Sisè, anàlisi compartida (observador/observat) de tot el registrat. Setè, planificar accions successives de millora. Vuitè, compartir el procés i els resultats amb els altres companys del grup. Sempre és convenient que, en el moment i en la forma que s’hagin establert, cadascuna de les parelles implicades en aquesta mena d’activitat doni compte de la seva pràctica i de les seves valoracions a la resta de companys.
Les possibilitats són enormes, les dificultats per vèncer inèrcies de treball en aïllament també. No obstant això, un concepte d’educació com a bé públic i comú exigeix aquesta actitud compromesa i oberta a la utilització de procediments de participació democràtica, col·laboració i suport professional mutu. De fet, suposa una complexa marxa encaminada a superar els enfocaments utilitaris i individualistes i considerar l’educació un bé públic i comú que només es construeix i millora en col·laboració.
Francesc Imbernon i Rodrigo J. García son membres de la comissió permanent de Por Otra Política Educativa. Foro de Sevilla.
[1] https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000232697
[2] https://www.campusfad.org/educacion-conectada/estudios-investigaciones/panorama-educacion-pandemia/
[3] https://www.pearson.com/content/dam/one-dot-com/one-dot-com/global/Files/about-pearson/innovation/open-ideas/ARichSeamSpanish.pdf
[4] https://www.worldcat.org/title/replantear-el-cambio-educativo-un-enfoque-renovador/oclc/806455110
