Opinió

El decret de plantilles: la introducció del model de gestió privada en la funció pública

Sóc directora d’un centre públic i fa pocs dies una persona interina em va expressar la seva preocupació per la seva continuïtat el curs vinent. No és aquest un fet aïllat actualment en els centres públics, en relació amb la gestió del personal docent. En altres ocasions he observat que personal docent no fix dubtava a l’hora de demanar una baixa o permís, per qüestions relacionades amb la seva possible continuïtat al centre el curs següent. Aquests són exemples de diverses realitats que es viuen als centres, a conseqüència de l’actual model de provisió de llocs de treball docent als centres públics.

Començarem aviat la preparació del curs vinent i s’apropa el moment de prendre decisions com a cap de personal, segons les competències atorgades a les direccions de centres al Decret 39/2014, de provisió de llocs de treball. Treballo a la funció pública, però ben aviat em trobaré prenent decisions pròpies de la gestió privada, concretament dues: la continuïtat o no del personal funcionari interí, en pràctiques o de carrera en comissió de servei, i l’establiment de places amb perfil professional, d’acord amb el projecte de direcció i el projecte de centre, que poden ser ocupades mitjançant el procediment de selecció per entrevista prèvia. En el cas de les places perfilades podré decidir si faig proposta d’alguna persona concreta que opti a l’entrevista, tant si és funcionària de carrera com interina, per selecció prèvia de currículums. No és inhabitual sentir a dir a finals de curs a algun docent que marxa a un centre on el proposaran, per la seva coneixença amb la direcció. Encara que els procediments del decret se segueixin i la persona compleixi els requisits, cal preguntar-se si una selecció així no és, en realitat, arbitrària.

Sóc directora d’un centre públic, treballo a la funció pública, però ben aviat em trobaré prenent decisions pròpies de la gestió privada

És habitual que quan es parla d’aquest tema s’entri en un debat centrat en l’enfrontament entre dos col·lectius que treballen conjuntament: el personal funcionari de carrera i el funcionari interí, ja que tots dos poden ser proposats per la direcció. És aquest, a parer meu, un debat artificial en referència al tema que ens ocupa; no es tracta de posar en dubte la vàlua professional d’uns i altres. Es tracta del procediment de selecció del personal, a banda de la situació administrativa de la persona seleccionada pel lloc de treball. Cal recordar que, si treballen en centres públics, tant uns com altres tenen condició de funcionari públic.

Tampoc no es tracta de qüestionar la professionalitat de les direccions de centres. És evident que hem de confiar en les direccions i les seves actuacions, però el que ens ocupa és si la forma de contractació del personal docent als centres públics ha de ser sobre la base de les competències atorgades directament a aquestes direccions. Es tracta, per tant, de qüestionar un model de gestió en la funció pública que introdueix elements propis de la gestió privada.

Un argument que s’esgrimeix a favor de l’actual decret de plantilles és la defensa dels equips docents estables. És aquest un tema crucial perquè estem parlant d’un país on el percentatge d’interinatge a l’educació pública és del 40% (segons USTEC, en data 03.02.2021). És necessari revertir aquesta situació; un servei públic com l’educació ha d’estar enfortit des de dins. Però això no pot resoldre’s precaritzant la professió amb l’establiment d’un cos de professorat interí permanentment reclamat, cal donar accés al funcionariat de carrera a persones que han demostrat sobrada vàlua. És necessària una reforma del sistema d’accés a la funció pública, actualment desfasat amb un sistema d’oposició obsolet. Però en tot cas el model de provisió de llocs de treball docents que marca el decret no ha de plantejar-se per donar resposta a aquest problema. Cal regularitzar aquesta situació anòmala en funció pública.

Un altre argument que mai no falta és que els centres no poden funcionar si no és amb persones compromeses amb el seu projecte de centre. Em pregunto com hem pogut, doncs, funcionar anys enrere quan això no era així i sobretot em pregunto què significa per algunes persones “estar compromès” amb un centre. Cal delimitar molt bé aquest significat per no entrar en arbitrarietats, afinitats personals o discriminació, i deixar a la bona fe de les direccions o a la seva pròpia ètica professional aquesta qüestió és, com a mínim, complicat. Al meu entendre un docent ha d’estar compromès amb l’educació de qualitat a qualsevol centre i les diferències entre projectes educatius no haurien de ser tan grans com per no permetre l’acollida i acompanyament del professorat de nova incorporació. Cal exigir qualitat del servei i compliment dels deures professionals, com a qualsevol professió, i sistemes d’avaluació i actuació efectius. Tal com hem dit abans, cal, en aquest sentit, una reforma de la funció pública actual.

Finalment, els qui defensen aquest model de provisió de llocs de treball docent argumenten també el dret de l’alumnat a tenir els millors educadors. El que no podem obviar és que el desitjable és que aquest dret l’obtingui el conjunt de l’alumnat, no tan sols una part o l’alumnat d’un centre concret. Cal recordar que la discriminació en la selecció de personal obre la porta a la discriminació entre centres i la creació de claustres elits no deixa de ser una altra forma de segregació. Cal destacar que l’educació pública ha de vetllar per la igualtat d’oportunitats de tots els alumnes i ha de garantir la igualtat en les condicions del servei. A parer meu, això té a veure amb la qualificació professional inicial i amb la via d’accés a la funció pública, no amb la selecció dels docents, posteriorment, en un centre concret.

El fet que un centre vulgui comptar amb un professorat homogeni i en pugui seleccionar una part posa a la corda fluixa qüestions com la llibertat de càtedra o la pluralitat d’opinions als claustres

Fa massa temps que aquesta manera de funcionar impregna tot el sistema i s’accepta com si no passés res. Per mi, el preu a pagar és alt. La realitat actual als claustres i la vida als centres es veu afectada en major o menor mesura pel decret de plantilles. El fet que un centre vulgui comptar amb un professorat homogeni i en pugui seleccionar una part a tal efecte posa a la corda fluixa qüestions com la llibertat de càtedra, que ben entesa permet al docent expressar la seva màxima potencialitat, o la pluralitat d’opinions als claustres, una característica bàsica en l’educació pública. Com a educadora vull creure que els professionals de l’educació no som persones submises, passives davant les circumstàncies del nostre entorn. Però seria il·lusa si pensés que la situació actual no incideix en les persones. Encara que les direccions actuïn amb honestedat no es pot menysprear l’efecte que té el model actual en el personal no fix, que veu sumada a la seva incertesa pel futur el qüestionament any rere any de les seves actuacions d’una manera poc clara. Els claustres perden empoderament, es tornen passius i en el pitjor dels casos assisteixen impotents a discriminacions en el lloc de treball. Que puguin ser pocs els casos on es doni aquesta discriminació no és justificació per defensar el model general.

Els centres educatius públics han de tenir procediments garantistes d’imparcialitat i igualtat, que permetin el funcionament democràtic als claustres. Després de set anys, seria hora de revisar això. Vull pensar que una escola més justa fa una societat més justa i que això és una altra forma de lluitar pel nostre alumnat.