Barcelona és, lògicament, la ciutat de Catalunya que allotja més centres d’educació especial (CEE). N’hi ha 33, dels quals vuit són públics i 25 concertats. El que no és tan lògic és la seva distribució, ja que la gran majoria es concentren a dos districtes de la ciutat, Horta-Guinardó i Sarrià-Sant Gervasi (Ciutat Vella és l’únic districte on n’hi ha cap), i tampoc ho és que el 25% dels seus alumnes siguin infants i adolescents que viuen fora de la ciutat. Aquests 33 centres han escolaritzat aquest curs 2.211 alumnes (entre educació obligatòria i postobligatòria), dels quals 556 no resideixen a Barcelona. A banda, hi ha 4.611 alumnes amb necessitats de suport tipus A (NESE A, que equivaldria a discapacitat i trastorns de conducta) que estan escolaritzats en centres ordinaris (que no vol dir necessàriament inclusius). Dit d’una altra manera, del total d’alumnes amb NESE tipus A (6.822), un terç es troba fora del sistema ordinari.
Aquestes xifres surten d’una enquesta telefònica elaborada per GESOP per encàrrec del Consorci d’Educació de Barcelona, que es va realitzar entre el 8 i el 17 de març d’aquest any. Fonts del Consorci expliquen a aquest diari que l’enquesta forma part d’un pla per conèixer més a fons aquesta realitat, amb la finalitat de promoure polítiques inclusives, en la línia del que estableix el decret 150/2017, d’escola inclusiva. Malgrat el decret, i l’increment i creació de nous recursos, la realitat de Barcelona, extrapolable a la resta de Catalunya, és que l’alumnat escolaritzat en CEE no cau sinó que tendeix a augmentar.
“Visió sistèmica”
En aquest sentit, aquest any per primera vegada el procés d’assignació de places a nous alumnes en aquests centres s’ha realitzat de forma telemàtica, com en el procediment ordinari, i l’ha assumit el Consorci, tractant d’introduir-hi una “visió sistèmica”, la qual cosa ha aixecat un tipus de queixa fins ara inèdita. Famílies que protesten no pel fet d’haver de dur el seu fill a l’escola especial, sinó perquè no el poden dur al centre que voldrien. Fins ara, en el cas de l’educació especial concertada, l’administració pràcticament no hi entrava, era una negociació entre família i centre, òbviament amb el preceptiu dictamen de derivació de l’EAP. Segons aquestes fonts del Consorci, s’han rebut un total de 31 reclamacions, que “s’atendran una a una”, si bé “la majoria dels infants han estat assignats a un dels tres centres que figuraven a la sol·licitud”.
A banda de centralitzar per primer cop l’assignació de places dels centres d’educació especial, des del Consorci s’està treballant en la detecció de l’alumnat amb necessitats educatives, ja que una part significativa surten a P3 o en cursos posteriors. Les fonts d’informació més fiables pel Consorci ara mateix són la xarxa d’escoles bressol municipal, els CDIAP i l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat, i ara s’està tractant d’establir canals de comunicació amb el sistema sanitari i els serveis socials, per avançar la detecció dels alumnes amb NESE A en el primer cas i NESE B (vulnerabilitat social) en el segon. També s’està reconfigurant el sistema informàtic per tenir un seguiment més acurat i sistemàtic de tots aquests alumnes, ja que, per exemple, fins fa ben poc l’informe del professional d’un EAP sobre un alumne en concret només es conserva al seu ordinador –i això vol dir que es perdia molta informació–, o encara ara si aquest professional vol conèixer la situació pel que fa a oferta i demanda de places dels diferents CEE de la ciutat només ho pot fent trucant-los un a un.
Valoració molt positiva
El retrat que dona l’enquesta telefònica del GESOP, a la qual van respondre 300 famílies, confirma la frustració que arrosseguen moltes de les que inicialment van apostar pel model inclusiu, que pràcticament són la meitat de la mostra. En general, la satisfacció amb el seu centre actual és molt elevada, ja que, a la pregunta “valoració de la capacitat del centre per atendre les necessitats educatives del seu fill/a”, la nota mitjana que li atorguen és de 9 sobre 10.
A la vegada, quan se’ls pregunta si es plantegen portar el seu fill a una escola ordinària, 8 de cada 10 contesten que no, i quan se’ls hi demana el motiu les respostes més freqüents són: 1) perquè necessita una atenció molt especialitzada (39%); 2) perquè l’escola ordinària no té els recursos necessaris (14,6%); i 3) perquè l’experiència a l’escola ordinària va ser negativa (10%). En canvi, quan se’ls pregunta si es plantejarien portar el seu fill a un centre de proximitat ordinari “si li asseguressin una atenció especialitzada”, el 46,3% respon que sí, el 48,3% que no, i el 5,3% restant no sap/no contesta.
Anomalies conegudes
L’enquesta també confirma algunes anomalies més o menys conegudes, a banda de la de l’alumnat procedent d’altres municipis. Per exemple, el fet que el percentatge de nois respecte de les noies (65-35%) és estranyament elevat, si bé aquesta diferència és molt similar a la de nois i noies amb necessitats de suport escolaritzats en centres ordinaris. Una altra qüestió és l’edat. Certament, la major part d’alumnes dels CEE (78%) tenen edats de secundària i postobligatòria, on queda més camí per recórrer pel que fa a la implementació de metodologies que facin possible l’educació inclusiva, però això vol dir que el 22% restant dels alumnes tenen 11 anys o menys. En concret, n’hi ha 88 de 3 a 5 anys i 398 de 6 a 11 anys que estan escolaritzats a centres d’educació especial.
Una altra anomalia és l’alta presència d’alumnat amb arrels estrangeres en aquests centres. El 15,3% de l’alumnat no és de nacionalitat espanyola, un percentatge bastant equiparable al del sistema educatiu general, però quan es pregunta pels progenitors pràcticament un terç de la mostra són nascuts a l’estranger. Els països més representats entre els pares són gairebé tots llatinoamericans (Equador, Perú, República Dominicana, Hondures, Argentina, Colòmbia, Bolívia), a més de Marroc i Pakistan.
També es confirma l’elevat percentatge d’alumnes amb una discapacitat lleu i moderada. Malgrat que a les conclusions de l’estudi se subratlla que la majoria té un grau de discapacitat greu o molt greu, entre aquests dos grups sumen només el 59% de l’alumnat. Això vol dir que el 41% restant té un grau reconegut de discapacitat moderat (31,3%), lleu (0,7%) o no té cap discapacitat reconeguda o no la coneix (9%). D’acord amb el decret 150/2017, als centres d’educació especial només hi haurien d’accedir alumnes amb una discapacitat greu o molt greu, però la realitat de Barcelona –també extrapolable– és que 4 de cada 10 alumnes no s’ajusten a aquest perfil, i que hi ha centres d’educació especial que estan especialitzats precisament a atendre alumnes amb discapacitat intel·lectual lleu i moderada.
L’impacte de la covid
L’enquesta es va realitzar quan encara era ben viva la tercera onada de la covid, i per tant diverses preguntes tractaven d’esbrinar l’impacte que estava tenint sobre l’alumnat dels CEE. El 84% dels pares afirmaven que el seu fill/a havia pogut anar a l’escola la major part dels dies al llarg d’aquest curs, i un percentatge similar deia també que quan no ho havia pogut fer havia rebut suport del centre de forma telemàtica.
Més preocupant són les respostes a les preguntes sobre l’impacte emocional que la pandèmia estava tenint sobre els seus fills, a causa de les restriccions. Segons l’enquesta, vuit de cada deu infants ha patit algun tipus de conseqüència emocional aquests mesos, segons els seus pares: un 55,7% està més avorrit, un 45% més angoixat, un 41% més enfadat i un 34% més trist. Gairebé la meitat es queixava del fet de no poder sortir de casa amb normalitat i tres de cada deu havia hagut de rebre atenció mèdica per alguna afectació a la seva salut.
