Entrevista

Pilar Benejam: «Qui no creu en la formació de mestres no creu en la democràcia»

Una mestra i dirigent sindical em va dir un cop que hi havia una persona a la qual se li havia de fer un homenatge més aviat que tard. Li ho comento a Pilar Benejam el dia que l’entrevisto a casa seva i em diu que ja li han fet molts, que no calen més. De fet, encara li fan encàrrecs, perquè Benejam (Ciutadella, Menorca, 1937) signa el darrer capítol, dedicat a la formació del professorat, del llibre Per una educació en llibertat. El llibre l’ha editat l’Ajuntament de Barcelona per acompanyar l’exposició del mateix nom que es pot veure (o, més ben dit, que s’ha de veure) al Born Centre de Cultura i Memòria fins al març de 2022, com explicàvem en aquest reportatge de Sandra Vicente a l’Educa Barcelona. Una exposició que parteix d’un acte tan poc poètic com és l’aprovació d’un pressupost municipal, però que d’aquesta manera ens recorda la importància cabdal dels recursos per tirar endavant els canvis sistèmics.

Quan preguntem al Born amb qui podríem parlar de l’exposició ens suggereixen Pilar Benejam, la qual cosa ens omple d’alegria. Perquè ja la vam entrevistar el 2014, quan va publicar Quina educació volem? (Rosa Sensat), però aleshores encara no ens havien fet veure que, com a publicació de comunitat, teníem un deute pendent amb ella. O sigui que valgui aquesta entrevista també de petit homenatge.

Què hi trobarem, a l’exposició?

És la història de l’educació a Barcelona de 1908 a 1979. De tota manera, de la part final hi ha poca cosa, pràcticament s’acaba a la Barcelona de la postguerra. L’Ajuntament ha tingut interès a mostrar que sempre ha tingut una inquietud per l’educació, la qual cosa no és gens sorprenent perquè si creus en la democràcia, o es té cura de l’educació o no s’és demòcrata. Per votar s’ha de fer de forma entenimentada i per fer-ho has de tenir cultura. Ara hi ha tot un moviment que troba que els ajuntaments haurien de participar molt més a l’escola, sobretot a infantil i primària, on tradicionalment sempre havien participat.

Em sembla que ja volen i potser és que no els deixen.

Està clar que la Generalitat té les competències, però a mi em sembla que els ajuntaments s’haurien de ficar més en l’educació, més enllà de la seva presència en els consells escolars.

Quin missatge deixa l’exposició?

Recupera sobretot aquest pressupost extraordinari de cultura de l’any 1908, perquè va ser molt trencador. Era un moment d’una gran activitat (i inestabilitat) social. Hi havia grans enfrontaments polítics, però aquest pressupost extraordinari el van poder fer perquè va arribar a l’Ajuntament la Solidaritat Municipal, on es trobaven republicans, catalanistes, radicals… Però els qui realment van defensar el pressupost extraordinari van ser els republicans catalanistes, la Lliga va desertar al final, i els radicals de Lerroux també, uns per massa esquerranós i l’altre per imposar el català. Hi va haver molta discussió, sobretot pel que afectava l’educació, perquè va ferir dos interessos molt importants: primer, volia donar cultura al poble, i això és donar-li poder, i després hi havia els qui no estaven d’acord que el català fos la llengua de l’escola. Promovia una educació universal, gratuïta, mixta i amb neutralitat religiosa, imagina’t si era modern, i per això el cardenal Casañas s’hi va oposar frontalment, i la Lliga es va acabar fent enrere i no va votar el pressupost.

L’Església gairebé tenia el monopoli de l’educació…

Que l’escola havia de ser universal ja ho havia dit la llei Moyano, que és del 1857, si bé en aquell moment la primària era dels 6 als 9 anys. Però com saps a Espanya sempre hi ha lleis, però no es compleixen mai, perquè aquesta escola que en diem universal i gratuïta no l’hem tinguda fins al 1982. Per això, el fet que aquest pressupost volgués impulsar aquesta educació universal en una ciutat on l’analfabetisme era del 50%, volia dir que s’havia de fer molta escola pública.

I gratuïta?

Bé, ho pagaven els ajuntaments. I ja saps aquella dita que diu que passes més gana que un mestre, perquè els ajuntaments pagaven molt malament i ho feien quan volien. I, a més, tots els alumnes que podien ajudar, pagaven una quota voluntària.

El pressupost extraordinari de 1908 va ser molt trencador, perquè volia donar cultura al poble, i això és donar-li poder, i promovia una educació universal, gratuïta, mixta i amb neutralitat religiosa

Quan deixa de ser veritat que els mestres passen gana?

Quan la competència va passar a l’Estat i es va fixar un salari, que igualment durant el franquisme va ser molt baix. Ara ja no ho és. Amb tota l’eclosió de la renovació pedagògica es van aconseguir tres coses: uns sous dignes pels mestres, una feina estable pels qui fan oposicions, i un horari racional. Aquí encara no hi ha la jornada intensiva, però per exemple a Balears, d’on jo soc, fan de 9h a 14h. I una taxa d’escolaritat que també és adequada, entre 20 i 23 alumnes per aula.

De fet són 25, i de vegades algun més.

Sí, com a màxim hauria de ser 25. Jo n’havia tingut 60! El que passa és que amb la inclusió a classe es tenen nens i nenes amb altres dificultats que necessiten ajuda específica. Al final, el que es necessita és que tothom arribi al nivell bàsic, perquè no es pot suspendre ningú. Això és el que jo he defensat tota la vida.

A ningú?

No, clar, com has de suspendre a la gent que ha de votar? L’educació general bàsica ha passat de 9 anys a 10, de 10 a 12, de 12 a 14, de 14 a 16, i nosaltres dèiem que ha de passar a 18, perquè als 16 no poden treballar.

M’està parlant de l’educació obligatòria.

Doncs obligatòria, la que és per tothom. Si és obligatòria per tots els ciutadans, qui és un ciutadà? Una persona que vota i decideix. Per tant, aquesta persona, com pot suspendre? O el professor no té prou habilitat o prou coneixements, o l’organització no funciona, o alguna cosa passa, però com és possible que suspenguis un ciutadà que ha de votar.

Doncs és ben possible perquè passa cada dia.

Aleshores que no votin. Clar, el gran problema de l’educació és el fracàs i l’abandonament escolar.

Què fas, doncs, amb els alumnes que no arriben al nivell mínim de coneixement que fixa el currículum?

Abans d’estar a la universitat, jo vaig estar a primària i a secundària, durant 10 anys. I no vaig suspendre mai a ningú.

I tots aprenien?

Tots tenien el nivell bàsic. Els currículums són molt excessius, no els fa ningú que hagi estat a l’escola. Per tant, tu has de tenir prou coneixement per dir que de tot això que em demanen jo en faig nou lliçons. Així ho feia jo, quan donava geografia, una lliçó cada mes. Anant d’excursió, patejant la ciutat, fent entrevistes, fent no sé què… als alumnes que tiraven molt els hi posava feines extraordinàries. Aquí no és l’alumne qui és dolent, és la malaltia que és molt greu. Hi ha nens i nenes que no els pots salvar, perquè la malaltia és tan greu que no pots, però amb gent que no té una malaltia tan greu poden aprovar tots. Si fas lo bàsic i si no pretens l’excel·lència, perquè excel·lent no ho és ningú, tots podem ser millors. Aleshores hi ha gent que arriba al nivell bàsic fonamental, i que pot treure un 5, i hi ha gent que és molt capaç, perquè allò l’interessa molt, o perquè té molta intel·ligència lògica deductiva o el que sigui, i que pot rendir més i ser un 10. Bé, això de les notes és una altra cosa que en temps de la República no es feia mai.

Vostè s’ha dedicat molt a la formació del professorat. Creu que el seu missatge ha quallat?

No, un fracàs total! Jo sempre dic que em donen molts premis i moltes medalles i després ningú fa el que dic. Jo vaig estar en tot el moment aquell de la renovació pedagògica, en què vam aprendre molt dels altres, perquè hi havia persones com l’Alexandre Galí, que havia sigut professor durant la República, i altres com la mateixa Marta Mata, que havia estat alumna durant la República. I aquesta gent va començar a finals dels 50 a fer unes escoles, petitones, amb el suport d’una certa burgesia il·lustrada, en les quals els pares pagaven el que podien i els mestres cobràvem el que necessitàvem per subsistir. I aquestes petites escoles van poder sobreviure també gràcies al suport de l’Església, perquè en aquell moment hi havia un moviment dins l’Església. I aleshores, quan el 1971 es crea la UAB jo hi entro com a professora de Geografia, i allà jo ja dic que el més important de tot és la formació del professorat, ho he cregut tota la vida i em moriré dient-ho. I aleshores a la UAB es crea el 1972 una petita escola de mestres, impulsada per en Josep Pallach i la Maria Rúbies. I jo els hi vaig dir: “Com podeu fer una escola de mestres que no va a l’escola? Què és això d’una escola de mestres sense pràctiques?”, i em van dir, doncs organitza-les tu. I aleshores vaig organitzar les pràctiques, cercant escoles que poguessin realment formar i fossin alternatives i sèries. I l’any següent es crea la Facultat de Pedagogia, i en Pallach em truca i em diu que ells passen a Pedagogia i que em faci jo càrrec de l’escola de mestres fins que no vingui un nou director de Saragossa. I realment me’n vaig fer càrrec i no vaig inventar res, vaig agafar el que s’havia fet des de l’any 1908, a la República, la Mancomunitat, l’Escola Nova… tot això, que és la nostra millor tradició pedagògica.

Jo li havia preguntat què era el més important…

Primer, fer un bon equip, perquè l’educació es fa en equip. Una mestra sola pot fer moltes coses, però per donar coherència a un projecte cal un equip i l’eficàcia és infinitament més gran. Segon, vull una escola universitària, no vull una escola de pissarrí, la formació dels mestres és molt seriosa, perquè s’han d’ocupar de la formació de tots els ciutadans del país. I és la condició bàsica de la democràcia. Si no creus en la formació de mestres no creus en la democràcia. Perquè amb qualsevol cosa enganyes a les persones que no tenen cultura. A l’últim capítol del llibre jo demano que facin una carrera, la que sigui, perquè sàpiguen el que és el coneixement, que és una construcció social que es fa amb el temps. Això vol dir que canvia, que no hi ha una veritat absoluta, sinó que el coneixement es va fent. El coneixement és complex, per qualsevol cosa hi ha moltes variables, i a més és molt ideològic, és a dir, hi ha raons molt intencionals, i després el coneixement és alternatiu, les coses tenen possibilitat de canvi, i per això és universitari. A la universitat s’ha d’estudiar alguna cosa amb profunditat. Jo els enviaria tots primer a estudiar una carrera.

Avui dia per formar mestres a la universitat primer has de tenir una tesi doctoral i després publicacions, el fet que hagis estat mestre no té cap valor

Per tant, primer, un equip, segon, nivell universitari, i tercer, una escola democràtica, i això vol dir que la gent pot opinar, que les coses s’han de discutir, i a més que els alumnes també tenen valor i tenen vot, han de participar. I també escola catalana. Tot ho fèiem en català, malgrat que estava prohibidíssim. I com que el professor de català no era oficial, aleshores un industrial de Sabadell molt catalanista, que es deia senyor Forrellad, ens va pagar les classes. Com que en Franco es moria, van ser els anys més feliços de la meva vida. Nosaltres fèiem didàctica, que tenia una part teòrica, però molt relacionada amb la pràctica, anàvem i veníem de l’escola, i jo tota la vida, per mantenir aquest principi, fins i tot sent catedràtica d’universitat, feia classe a la universitat i els divendres els alumnes i jo anàvem a l’escola, i jo donava classe als nens, i els alumnes també. Fèiem grups i ells s’asseien amb els grups de nens i treballaven, i clar, aprovava tothom.

Diria que avui dia els catedràtics –i els no catedràtics– no participen en els pràcticums.

Aquí està. Perquè per ensenyar primer has de saber què vols ensenyar. Avui el gran problema que tenim a la universitat és que els qui volen entrar a ser professors el primer que els valoren és la tesi doctoral. Si no tenen tesi doctoral no hi entren. Però com han de fer tesis si encara no han format mestres i no saben quins problemes hi ha! La tesi doctoral s’hauria de fer quan tens l’experiència i un problema important. En segon lloc, es valoren les investigacions i les publicacions, sobretot en anglès. Però si diuen que han estat mestres, això no té cap valor.

Ha seguit la polèmica sobre la PAP?

Sí. I vaig escriure una carta felicitant el Josep Maria Cornadó. Ja és hora que digueu que no se selecciona bé el professorat.

Però si ell diu que precisament amb la PAP aquesta selecció sí que es fa, perquè un mestre per ser bon mestre ha de tenir una cultura bàsica.

I té molta raó. Una pregunta d’aquesta prova és que diguessin un llibre que havien llegit l’últim any, títol i autor. I el 50% no va saber respondre. També els hi van posar un text i molts no el van entendre. Després els demanaven que expliquessin una experiència, hi havia unes faltes, una manca d’estructura dins l’escrit…

O sigui que aplaudeix l’existència de la PAP.

Mira, nosaltres tenim una tradició, que és la República. El que es pretenia amb aquell pressupost de 1908, que va ser aprovat però no aplicat, després ho va aplicar la República, sobretot durant els anys de la guerra amb el CENU [Consell de l’Escola Nova Unificada]. Aleshores els mestres feien un curset per veure com parlaven, com es relacionaven, com escrivien, i aconsellaven moltíssim que la gent que es presentava per fer aquest curset hagués anat a colònies escolars, a un club de futbol… és a dir, hagués tingut una relació amb infants. Per veure si realment la relació amb criatures els omplia la vida, perquè t’hi has de dedicar molt. Ningú pot dedicar la vida a una professió lliberal si no n’està enamorat. Un mestre que no creu que l’educació és capaç de donar-li, primer, una raó de vida, i després tenir una raó social, no pot ser mestre.

L’altre dia un mestre em comentava que ell feia sempre 5è i 6è, i que un dia, sent director, va haver de fer una substitució en una aula d’infantil i no sabia què fer.

Jo tampoc. D’infantil no en sé res, perquè no n’he donat mai.

I també em va dir que 1r era el curs més complicat.

És així, perquè venen d’infantil i venen amb un nivell de coneixements molt diferents.

El 2014 vostè va publicar ‘Quina educació volem?’, a manera de testament professional. Han passat vora set anys i moltes coses en l’àmbit educatiu, què canviaria d’aquell llibre?

Podria afegir algunes coses, perquè hem tingut aquesta pandèmia i també una introducció molt forta de les noves tecnologies, però pel que fa a les idees fonamentals fa anys que defenso el mateix, que és la importància de la formació del professorat. Primer que el professor domini la matèria i segon, que sàpiga ensenyar. Nosaltres vam lluitar molt per les didàctiques, i un dels pocs mèrits que tinc és que vaig anar molt a Madrid –amb el suport, evidentment, de la Marta Mata – i van crear l’àrea de didàctiques. Perquè abans quan s’ensenyava a un mestre era Geografia y su didáctica, Matemáticas y su didáctica… i a la seva didàctica no hi arribàvem mai. I les pràctiques no tenien cap importància.

Per formar una ment s’han d’emprar diferents mètodes, perquè cap no és perfecte, i pel mètode de projectes cal dominar molt la matèria i la didàctica. Es pot ensenyar poc o molt, però disbarats no

La pregunta anava més envers la irrupció d’Escola Nova 21 i tot el debat que ha generat. Com l’ha vist?

Jo vaig estar contenta d’aquesta iniciativa perquè almenys es bellugava alguna cosa. Als seixanta, setanta i principis dels vuitanta, gràcies a l’empenta dels moviments de renovació pedagògica, l’educació era molt important. I amb la democràcia hi va haver un desencant tan gran! Perquè a la democràcia, en comptes d’agafar el que s’havia fet en la seva defensa, van tornar a unes lleis mig franquistes. I alguns ens vam mantenir perquè tenim un caràcter determinat, però hi va haver un desencant molt gran per l’esforç que s’havia fet. S’havia lluitat molt. Sempre hi ha hagut grans mestres i sempre hi ha hagut escoles bones, i això s’ha de dir, però una cosa és que hi hagi minories i l’altra que el sistema funcioni. Els noranta i tot el que portem des del 2000 fins ara ha estat un desert. Per tant, està bé que es belluguin coses, però que tinguin seny.

Què vol dir amb això?

Vull dir que Escola Nova 21 ha promocionat moltíssim el mètode de projectes. Primer, de mètodes no n’hi ha cap de perfecte. I per formar la ment s’han d’emprar diferents mètodes. De vegades és molt interessant fer una bona observació, de vegades un bon debat, de vegades una hipòtesi… És a dir, hi ha diferents mètodes en didàctica, i tots són importants si l’utilitzes en el moment adequat per la matèria adequada. I ells s’han fixat només en el mètode de projectes. Jo n’he fet molts, de projectes, i treballar amb projectes demana dues coses: primer, dominar molt bé la matèria del projecte, perquè has de saber fer relacions amb tot lo altre, per tant cal una cultura àmplia per poder fer relacions, i després necessita molta didàctica perquè els nens s’interessin molt per aquella qüestió, i doni corda per aprendre tot. Hi ha projectes que s’han fet bé, però els mestres no sempre estan ben preparats. Es pot ensenyar molt o poc, el que no es pot ensenyar és malament. Disbarats no es poden ensenyar. Per exemple, vaig anar a una xerrada i un dels projectes era que durant tot el curs es planificava un viatge al Sol. I havien estat treballant les distàncies, el temps que trigarien, el que s’emportarien durant el viatge, l’uniforme que havien de portar, a quina època havien de sortir i des d’on… Però que no sabeu que és una estrella? A una estrella no s’hi pot viatjar! Per favor, aneu a Mart!