Mel Ainscow, una de les persones més compromeses en la inclusió, ens diu: «La inclusió és un procés sense fi que cerca maneres més eficaces de respondre a la diversitat present en l’alumnat».
Per tant, la inclusió fa referència a tot l’alumnat, i no només a l’alumnat que presenta dificultats específiques. Es tracta, per tant, d’identificar i reduir les barreres que tot l’alumnat troba a l’aula i al centre per aprendre i desenvolupar-se.
La inclusió és un canvi de paradigma: és un pas endavant. La integració es caracteritza pel treball d’uns professionals concrets envers uns alumnes singulars i, de retruc, envers tot l’alumnat d’un centre. La inclusió és un model holístic i de treball en xarxa que implica i interpel·la tota la comunitat educativa, i en què els grups heterogenis i l’atenció personalitzada esdevenen dos eixos fonamentals.
L’any 2017 es va aprovar el decret d’inclusió. Han passat quatre anys, i el cert és que no se’n visualitzen resultats satisfactoris. Passar del model d’integració al model inclusiu implica un canvi organitzatiu i de cultura de centre, formació a tot el professorat i agents que intervenen, treball en xarxa i interdisciplinar, i la provisió de recursos humans qualificats.
Els centres educatius disposen d’especialistes de suport, però la combinació entre una baixa qualificació i dosis de bona voluntat acaba derivant en un paternalisme que és a les antípodes dels principis de la inclusió
Observant la realitat dels centres, es constata que l’organització, la cultura de centre i el treball interdisciplinar no evoluciona ara mateix cap a la inclusió, i que la reconversió de les USEE en SIEI només és, a la pràctica, un canvi de nom, ja que en el context d’aula es reprodueixen els rols del model d’integració.
És innegable que el Departament d’Educació ha incrementat la dotació de personal de suport educatiu. Però com ho ha fet? En alguns casos, ho ha fet externalitzant el servei i contractant professionals de molt baixa qualificació, la categoria professional dels quals no els permet anar més enllà de funcions bàsiques com ajudar l’alumnat amb NEE en els seus desplaçaments, mantenir la higiene, gestionar l’alimentació, etc.
Els centres educatius disposen d’especialistes de suport, però la combinació entre una baixa qualificació i dosis de bona voluntat acaba derivant en un paternalisme que és a les antípodes dels principis de la inclusió. A això cal afegir-hi que, els darrers 15 anys, l’alumnat amb necessitats específiques escolaritzat a l’etapa obligatòria als centres ordinaris públics gairebé s’ha duplicat.
En conclusió: des de la Intersindical-Educació demanem prou pedaços. Si realment ens creiem la inclusió i l’èxit educatiu, cal una avaluació estratègica en què les oportunitats, les amenaces, les febleses i les oportunitats quedin reflectides, de manera que es pugui actuar en conseqüència. I és que un canvi de paradigma no es resol, només, amb un increment dels pressupostos, sinó amb un abordatge planificat i amb vocació sistèmica.
