Opinió

Escola, sindicats de classe i resistències al canvi

Una vegada més, enmig d’una relació tensa amb una Conselleria d’Educació poc disposada a construir l’eterna nova escola en companyia dels professionals que la fan i desfan cada dia, apareix la presència conflictiva dels sindicats (formant part de tribus molt diverses) que defensen el professorat. I, de nou, tenim una mena d’escudella barrejada en la que moltes de les reivindicacions s’oposen a canvis educatius irrenunciables i moltes de les propostes de canvi es fan vulnerant drets dels treballadors o, si més no, demanant sobreesforços en base a la implicació personal del docent. El resultat és un caos repetitiu al que les dues parts (per interessos sovint poc educatius) aporten molt material. Però, ni podem deixar de tenir sindicats ni podem deixar de canviar, urgentment, l’escola. Potser, necessitem aclarir algunes regles de joc.

Drets vulnerats quan no tenim sindicats

Una de les funcions bàsiques d’un sindicat és defensar els drets dels treballadors i treballadores, entre els quals està millorar les condicions de treball. Bona part de la càrrega lectiva actual o de les millores de retribució, per exemple, que avui té el professorat són el resultat de velles lluites d’alguns sindicats en front d’una Generalitat conservadora que mai veu raonable dignificar la vida docent.

Estem davant d’una gran empresa que ha de negociar amb els seus empleats i una representació dels treballadors que negocia les condicions de treball. Sense aquesta confrontació de poders, res hauria canviat. Moltes persones que fan la crítica global dels sindicats caldria que es paressin a pensar gràcies a qui cobren molts dels seus complements salarials o estan en un aula en la que el nombre d’alumnes li permet fer allò que sap fer: educar ensenyant.

Bona part de la càrrega lectiva actual o de les millores de retribució són el resultat de velles lluites sindicals en front d’una Generalitat conservadora que mai veu raonable dignificar la vida docent

Però cal recordar que no estem parlant d’una relació laboral en una fàbrica de cargols. El patró no té com a funció fer beneficis, el treballador té pretensions més importants que cobrar a final de més, els destinataris de la producció tenen drets diferents dels consumidors d’un supermercat.

No es pot reclamar alumnat disposat a estudiar

La Conselleria d’Educació ha de fer política educativa. És a dir, ha de deixar clar per a què paga al seu personal i a qui ha de prestar atenció. Com que l’educació pública, se suposa, no és un negoci no pot estar entre les reivindicacions sindicals la distribució, separació o segregació de l’alumnat. No és reivindicació sindical exigir poder ensenyar només a alumnes que volen aprendre. Sí que és reivindicació sindical tenir els recursos per fer allò que l’autoritat política creu que ha de fer el professorat.

Ja sé que no és tan senzill. L’autoritat educativa representa opcions polítiques que comporten opcions educatives. Els sindicats no sempre tenen clar de part de qui estan, a quina part de la societat s’adscriuen. I aquí ve el recordatori que alguns sindicats son de classe i d’altres no. Alguns s’oposen a les polítiques segregadores perquè vulneren el seu dret professional a ser una oportunitat educativa en les vides de l’alumnat. Com que són un sindicat de classe, de l’educació, no volen treballar reproduint la segregació social.

D’altres sindicats són sindicats de col·lectius (abans es deien “grocs”) que no tenen com a objectiu millorar les vides de qui menys té, sinó exercir dignament la seva professió d’ensenyants. Només les propostes polítiques que quadrin amb la seva visió de la professió i de l’escola seran vàlides. Reclamen una política educativa que s’ajusti a la seva visió de l’escola, en base a tenir condicions laborals adequades a aquest model (estan en contra de no poder suspendre no com a critica d’un sistema o altre d’avaluar, sinó perquè la seva manera d’entendre la professió comporta disposar d’aquest poder).

Però, atenció amb no passar la fràgil barrera. La lluita per tenir una escola pública de qualitat, al servei de la infància, en un món desigual e injust, és una lluita dels moviments educatius, dels equips escolars, de la societat implicada de cada territori. Espais de debat i lluita en els quals els sindicats han d’estar i poden ser un element més. Però disposar d’una bona política educativa no és una batalla sindical. Un exemple el podem tenir en l’etern problema dels horaris. L’horari forma part de les condicions laborals, de les necessitats de custòdia de les famílies i de l’organització respectuosa i estimuladora dels temps de la infància. La fórmula que s’adopti ha de fer que cap dels tres drets (o necessitats) sigui obviat. El professorat no pot fer les seves reivindicacions sense tenir en compte com és la vida dels infants i adolescents del barri. Els pares no poden exigir simplement més control horari ajustat a les seves necessitats. Les autoritats locals han de planificar amb l’escola els diferents temps i espais educatius.

Professionals del contagi

Encara tenim algunes contradiccions més. La professió d’educar ensenyant forma part de les professions de la relació i de les professions en les quals no es pot prescindir de considerar el resultat de l’acció. Bona part del seva influència depèn de la implicació, de la consideració que la possibilitat que aprenguin, siguin persones, esdevinguin ciutadans, té a veure amb construir relacions d’influència. Una part d’ella depèn de les condicions de treball, però entre les condicions sempre ha d’estar la de poder implicar-se. No es pot reclamar no tenir en compte les vides de l’alumnat, sinó poder tenir, per exemple, una bona tutoria.

Les demandes sindicals d’asèpsia són contraries a la professió que diuen defensar. La ràtio d’alumnes per grup no pot ser una reclamació per ensenyar amb més tranquil·litat les fraccions, sinó la reclamació de condicions per poder personalitzar l’educació. Han de reivindicar temps per mirar l’alumnat, per saber de les seves famílies, per descobrir quins són els seus diversos processos d’aprenentatge.

Igualment, les reivindicacions sindicals en cap moment poden obviar que els destinataris de la seva acció són infants i adolescents subjectes de drets i que els seus drets han de considerar-se abans dels drets adults. La professió docent no pot reclamar unes condicions de treball que privin de drets als infants. Amb la pandèmia hem tingut multitud de situacions d’aquestes. Els criteris per obrir o tancar l’escola no haurien de considerar, en primer lloc i només, l’eliminació de contagis entre el professorat o donar classe en condicions asèptiques. La relació educativa sempre és una relació que contamina.

No poden formar part de les resistències al canvi

A vegades, tinc la sensació que la renovació de l’escola, la seva continua adaptació a una societat complexa, mestissa i acceleradament canviant ha de fer-se contra els sindicats o malgrat el sindicats. Aquest dies, algun responsable del sindicat majoritari entre els ensenyants va venir a dir que defensaria els drets del professorat a ensenyar coneixements i no competències. Algun altre defensava el dret de tot profe a tenir una assignatura i hores per ensenyar-la.

De vegades tinc la sensació que la renovació de l’escola ha de fer-se contra els sindicats o malgrat el sindicats; la reclamació sindical no pot ser mai seguir ensenyant com abans

Un professional al que paguem per ensenyar pot negar-se a que li fem fabricar xips, però no té cap dret ni és possible cap reivindicació sindical si li demanem que estigui disposat a treballar d’una manera diferent, adequada a la realitat social en la que està la seva escola. És com si els meus col·legues de la formació professional estiguessin reclamant seguir ensenyant mecànica en una màquina fresadora perquè el seu alumant aprengués a rectificar culates de motor. O que la seva reivindicació fos no tenir que entendre de màquines 3D i que els motors d’ara fossin com els d’abans. La reclamació sindical no pot ser mai mantenir les condicions laborals ensenyant com abans. Sí que han de suposar l’exigència d’ajudar el professorat a poder innovar i canviar.

Com que tots no són iguals, haurem d’acabar diferenciant sindicats amb algun criteri. És fàcil tendir a ser una crossa de les polítiques educatives conservadores. Cap reivindicació pot servir per mantenir l’escola actual i alimentar resistències al canvi. A l’escola, les reivindicacions sindicals (les altres van per un altre camí) dels seus professionals sempre han preguntar-se si milloraran les condicions educatives del seu alumnat i el balanç d’haver estat entre les seves quatre parets.