Des del conflicte a l’antiga Iugoslàvia que no sentíem tan a prop una amenaça així d’esfereïdora. I d’això han passat gairebé 30 anys. Moltes generacions d’infants han nascut des d’aleshores i, afortunadament, han crescut feliçment sense el temor a aquest monstre. Les guerres mai han desaparegut però quedaven, queden lluny. I la distància provoca el fals miratge que la cosa no va amb nosaltres. És ben diferent ara. Imatges i més imatges envaeixen les nostres llars i relaten minut a minut el que està passant a poc menys de 3.000 km. Ara sentim que és a casa nostra.
Els infants, els meus i els teus fills i filles, no són aliens a aquesta situació i es pregunten, fantasiegen, imaginen un munt de coses: les bombes poden arribar aquí? Per què hi ha una guerra? Per què no destitueixen el president de Rússia? Entrarem en guerra? Les mateixes preguntes es repeteixen a casa, a l’escola, a l’esplai. La por sense filtres s’escola silenciosament.
La ciutadania, les i els professionals de l’educació, les famílies també sentim l’amenaça i vivim amb incredulitat el que està succeint però no podem ignorar les necessitats de l’infant que vol respostes. Segurament no tant per arribar a comprendre els perquès sinó per retrobar una certa tranquil·litat , enmig de tanta incertesa.
De l’art de ser somniadors els infants en saben molt. Busquem un lloc tranquil, aparquem per una estona les assignatures, els tallers o la televisió, i deixem-los espai per a què dibuixin amb els seus somnis un món millor
Parlar de pau en temps de guerra és confiar tossudament en la paraula i el diàleg com les úniques armes vàlides per a vèncer la batalla. No és pas maquillar la realitat que ens envolta evitant parlar de guerra, de bombes, de morts, però sí tenir cura de preservar la fragilitat dels infants, evitant l’exposició a imatges i escenes que, o bé no entenen o bé no sabran com gestionar. És escoltar les seves pors i acollir-les i deixar-les anar. És deixar espai per a la reflexió personal, per adonar-se’n de quants cops, cada dia, es llancen pedres contra la Pau. Un insult al company o la companya, una picabaralla al pati, un ja no formes part de la nostra colla … la violència, és un plat que es cuina a foc lent i és molt més present del que volem reconèixer.
I parlar de pau en temps de guerra, en darrer terme, és transmetre el valor de l’esperança. Perquè l’esperança és somniar en què les coses poden ser diferents. És, com deia aquell gran músic, imaginar que no hi ha nacions, res per morir i per matar. És imaginar que no hi ha enveja, ni tampoc fam. És imaginar que tot el món viu la vida en pau. És imaginar que hi ha un sol món on tot és per a tothom. De l’art de ser somniadors i somniadores els infants en saben molt més que nosaltres. No han perdut aquesta essència. Per això, busquem un lloc tranquil, aparquem per una estona, ni que sigui curteta, les assignatures, els tallers o la televisió, i deixem-los espai per a què dibuixin amb els seus somnis un món millor. Que la Pau i l’Esperança siguin els valors que ocupin recurrentment els pensaments i els nostres somnis perquè en temps de guerra no imagino cap altre camí possible.
