Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Sembla que finalment es produirà un acord entre els professionals de la docència i la Conselleria d’Educació. Em sembla extraordinàriament positiu que s’obtinguin condicions laborals més justes, després d’anys de retallades i de situar l’escola molt lluny de les prioritats pressupostàries.
Han estat, però, dies en què el llenguatge de les reivindicacions públiques no casava amb la realitat que defensaven bona part dels seus líders i amb oblits massa significatius. Era incomprensible, per exemple, estar reivindicant l’educació pública al costat d’un sindicat de professors que només vol ensenyar i que vol una diversitat de l’aula a mida dels seus interessos. Tampoc és gaire exemplar no incloure en les reivindicacions al personal no docent (que sovint és més educador que alguns professors) o passar dels professionals del 0-3, infinitament més clau que bona part de la resta d’etapes educatives.
Però, ja està. El passat ha passat, es farà justícia amb una part dels professionals i l’escola tindrà més recursos. I hem d’estar satisfets. Tanmateix, quan torni una mica la calma, no hauríem de marxar de vacances sense pensar i debatre sobre allò que estava perdut i el conflicte ha ensorrat.
Els diners eren importants, però també el discurs
Dies enrere, tornava d’un dissabte de treball educatiu a Segòvia. Més d’un centenar de mestres convocats per l’associació Conspiración Educativa, parlant sobre “La escuela que siembra. Participar, pensar, aprender, no obedecer al odio”. Quan tornava, en sortir del tren a la meva ciutat, al vell institut, una pancarta: “Menys discursos i més recursos”. Aconseguits els recursos, podem parlar de discursos? Quina escola hi ha darrere el soroll de les protestes? Quantes paraules de l’educació han acabat prostituïdes? Què esperen ara de l’escola pública pares i mares? Etc.
El paraigua que justificava totes les protestes semblava ser “escola inclusiva”, i la resposta pactada, la incorporació necessària de professionals diversos. Una escola plena de “necessitats educatives singulars” que ha obtingut multiplicitat d’ajudes especialitzades.
Tanmateix, l’escola inclusiva no és això. És l’escola organitzada per a tenir la possibilitat d’acollir la immensa majoria dels infants. Els recursos han de ser per poder fer una escola diferent amb els professionals docents que pensen com fer-ho i volen fer-ho i que, a més, tenen alguns suports específics molt singulars. No són recursos per tenir professionals adaptadors a una escola que mai s’adapta.
No es pot repetir la idea que un terç de l’alumnat té “necessitats educatives” que necessiten “suport educatiu” i han de disposar d’aquests suports especialitzats. L’afirmació ha de ser: l’escola que fem no serveix per a un de cada tres i la resta té diversos graus d’adaptació. Així que hem de tenir creativitat, voluntat i recursos per trobar la forma dinàmica de fer-ho. No es necessita un integrador social per aconseguir que un alumne pobre i marginat desitgi aprendre, sinó un docent (amb temps, voluntat i professionalitat) que connecti les magnituds proporcionals i la pobresa i faci sentir a l’alumne que té un lloc a l’escola.
Quelcom similar ha passat amb la diversitat i les «ràtios”. Reduir el nombre d’alumnes per grup classe era imprescindible i va ser de les primeres reclamacions aconseguides. Però ha quedat com una reducció de feina. I no. Era i és una reivindicació per poder descobrir la vida de tots i cadascú dels alumnes, per conèixer la motxilla que cada dia porten a l’aula. Tot bon professional de la docència se sent bé quan, tenint possibilitats materials, pot personificar la seva influència educativa, singularitzar els processos d’aprenentatge. I això comporta ocupar-se d’un grup reduït d’alumnes, però no reclamar tenir menys alumnes per continuar fent el mateix.
Una de les claus d’aquest procés és tenir més temps de tutoria per acompanyar. Però, res d’això estava en les reivindicacions. Per què no, per exemple, un complement associat a la tutoria? Com podem parlar de diversitat si no volem tenir temps per observar-la i per esdevenir referències adultes útils en les seves vides diverses?
Més professionals de les etiquetes
Quan una aula és un univers de diversitats diverses (amb permanent increment de variables vitals) travessat per injustícies, no es pot construir la imatge de tenir un mosaic de diagnòstics. La queixa estava dominada per la fotografia de “tinc tres tdh, dos tlp, quatre dislèxies… I no puc atendre a tothom”. Mai ha existit la classe uniforme, llevat de quan només anaven a escola alguns i quan el poder del mestre era expulsar a qui no s’adaptava.
Pensem, seriosament, com ha de ser avui l’escola de la diversitat de diversitats. Des que, el 1974, començava a una escola de FP, any darrer any he comprovat com l’escola esdevenia un lloc impossible per a un terç de l’alumnat si aquesta no es molestava en descobrir la seva existència. Quin alumnat no volem que estigui a l’escola? O quina és l’escola que hem de construir permanentment per a aquesta diversitat complexa? L’educació pública està dedicada a fer possible el dret a l’educació de tota la infància i l’adolescència. Els seus professionals no escullen alumnat. Són pagats amb diners públics per imaginar, planificar i aplicar formes útils de connectar amb el saber a tothom.
En una societat en la qual tota dificultat ha de tenir un nom (diagnòstic), una causa (negació de la complexitat) i un remei (especialista que cura), una part dels professionals de l’escola ha caigut en el parany. Etiquetem qualsevol dificultat, posem en marxa un protocol i impartim algun taller. I, nou resultat de la protesta, reforcem l’escola amb psicòlegs, pedagogs, educadors socials, etc. Professionals per ocupar-se de totes i cadascuna de les etiquetes.
Per a què volem omplir l’escola de professionals de les etiquetes? Algunes qüestions són molt velles. Un psicòleg, una psicopedagoga, una orientadora dins l’escola serveixen en la mesura que ajuden a definir i construir cada dia les pràctiques educatives de la institució, l’acompanyament de l’alumnat. Però no serveixen quan ha de dedicar-se a recollir l’alumnat que un altre professional no suporta.
Com els recursos de fora no funcionen els posem dins
Altres qüestions de la reflexió perduda tenen a veure amb l’organització sensata dels recursos. Posem pel cas la salut mental. La proposta raonable seria que els professionals dels Centres de Salut Mental Infanto Juvenil (CSMIJ) passessin una part del seu temps a l’escola, reflexionant amb les tutores i tutors, xerrant amb l’alumnat en alguna de les classes, oferint la possibilitat de trobades també fora de l’escola. El mateix podríem dir dels professionals de la intervenció socioeducativa (educadors socials, treballadors socials, infermeres, etc. ) de l’atenció primària local.
L’escola no necessita més professionals especialitzats en la seva plantilla. Necessita recursos en la comunitat (que sovint no existeixen en la dimensió adequada) que treballin en i para l’escola. Una escola en la qual els seus professionals docents consideren la comunitat una part singular de l’escola.
No existeix escola sense comunitat. L’escola forma part d’un barri, d’un territori. L’escola és un dels contextos educatius, però no l’únic. Res es diu al pacte de tenir claustres oberts que treballin activament amb els recursos de l’entorn, que obrin parets i que surtin a fer escola fora, no com a activitat didàctica sinó com l’única manera de fer escola. Si s’intenta que ho facin, és possible que, com per anar de colònies, s’acabi reclamant un altre complement.
L’educació pública danyada
El discurs educatiu oblidat i destruït és molt llarg. Aquest text és un apunt d’una petita part. Em queda però un dolor singular que ha justificat aquest escrit: el dany fet a l’educació pública. A la ciutadania es possible que ara sigui més profunda la idea d’una escola complicada, amb professionals que no queda clar quina escola volen, a la qual, si és possible, millor no confiar-hi el fill.
Potser era impossible, vist el conglomerat sindical, fer una altra cosa, però a l’educació no es poden fer protestes sense la pedagogia pública de l’escola que es vol. Les condicions laborals no es poden dissociar de les reflexions sobre com construir l’escola necessària avui. La primera reclamació laboral d’un docent és poder treballar per a ser útil en vides que potser no tindran altres oportunitats educatives.
