Opinió

‘Mass’ i ‘Llegaron de noche’

‘Mass’

Dirigida per Fran Kranz, Mass narra una història de dolor i de reconciliació, una reconciliació imprescindible per poder continuar vivint.

Quatre personatges principals en una habitació. Una taula, quatre cadires, un paquet de mocadors de paper, unes flors que una de les mares regala a l’altra, una creu de fusta enganxada a la paret –estem en una habitació d’una rectoria– i una finestra on es veu un filferro i un petita cinta que el vent belluga. Un detall important que ve a representar aquell patiment que sempre està present.

Un pare i una mare. Una mare i un pare. Un  moment límit. Dos fills absents. Un va atacar els seus companys a l’institut i va morir, però abans en va matar uns quants.

Les dues famílies necessiten explicar-se. I mirar d’entendre. Hi ha retrets,  moments molt tensos, llàgrimes… però si pensem en el motiu que els ha reunit tot és molt més contingut del que esperem.

La reconciliació es dona quan són capaços de relatar una història protagonitzada pels fills respectius. Una història, dolorosa o no, però que il·lumina el cor dels protagonistes. No mantenen una conversa, no és un diàleg… és l’experiència de poder compartir un moment viscut, recordar alguna cosa que permet que el perdó floreixi.

I quatre intèrprets plens de saviesa interpretativa: Jason Isaacs, Martha Plimpton –com la recordo de pel·lícules d’abans quan feia d’adolescent, amb aquells ganyota que la singularitza i que afortunadament no ha perdut– Ann Dowd i Reed Barney. Silenci i paraules i aquell no poder oblidar perquè hi ha fets que no es poden oblidar, però sent conscients que recordar també és el que ens ajuda a continuar vivint malgrat les punxes del dolor. I del perdó tan necessari.

‘Llegaron de noche’

El 16 de novembre de 1989 un grup de militars va entrar a la universitat dels jesuïtes a Sant Salvador i va matar sis sacerdots i dues dones que feien la intendència. Els acusaven de ser col·laboradors de la guerrilla. L’exèrcit va intentar carregar el crim als guerrillers. Eren dies molt agitats i les víctimes, com acostuma a passar, eren les persones més necessitades que es trobaven situades al bell mig dels atacs. Però Lucía, una dona que feia neteja i que s’havia resguardat als edificis de la universitat amb la seva filla i el seu marit, ho va veure tot.

Llegaron de noche narra aquesta història, l’intent de falsejar els fets, de carregar els crims als altres. Aquesta dona va mirar de resistir tota la pressió que va patir, fins i tot dels Estats Units, per amagar la veritat.

Uribe dirigeix aquesta història amb una gran sobrietat, sense estridències i potser aquesta mena de fredor pot jugar en contra de la seva direcció. Hi ha emoció, és clar, però molt continguda. Com amb sordina. Juana Acosta és Lucía, aquesta dona senzilla que fuig de la violència i sense voler-ho s’enfronta al poder quan mostra el seu rostre més despòtic.

Una mostra de cine que intenta estar al servei de la veritat objectiva dels fets.