Els qui saben, fan, i els qui entenen, ensenyen. No sé què hauria pensat Aristòtil si hagués vist com els docents es passen les hores del pati estacats al costat dels lavabos que toquen a les pistes de les escoles i els instituts de Catalunya, tot observant com l’alumnat hi entra i en surt. Res a la universitat, ni al màster de formació del professorat, no et prepara per a aquesta tasca tan tensionadora com carregosa.
A d’altres països els qui ensenyen no vigilen lavabos, però a casa nostra sí. Deu ser pel valor que atorguem al pati com a espai d’aprenentatge? No ho tinc del tot clar, però en tot cas, si non è vero, è ben trovato. El fet és que, a l’educació primària, el temps de pati és considerat temps de treball efectiu (és a dir, temps d’ensenyament), però a secundària no. És un temps de permanència al centre en què es fan altres coses que no són fer classe.
Si, tal com estableixen les instruccions d’inici de curs, el temps de pati és un temps educatiu, cal que ens preguntem què s’hi està ensenyant. Ara com ara, a molts centres el pati-pista és el paradís de la testosterona futbolocèntrica. Els nens i nois protagonistes juguen mentre la feminitat (ad)mira des de la perifèria. És cert que de vegades hi ha una apropiació temporal de l’espai per part de les noies, però només després d’una prèvia intervenció de les altes esferes, cosa que suscita airades protestes dels perjudicats. Perjudicats perquè senten que el pati és seu, perquè necessiten jugar a futbol.
Els patis escenifiquen la vida, una vida en la qual les necessitats masculines passen per davant d’unes necessitats femenines invisibles. Quan es dissenyen els patis, algú s’ha preguntat què necessiten les nenes? El Pati de l’escola en Igualtat és una publicació de descàrrega gratuïta del col·lectiu d’arquitectes Equal Saree que aborda la qüestió i pot servir de guia per a revertir-la d’una manera participativa, atès que incorpora la perspectiva de gènere al disseny del pati escolar.
Les noies passen una part important del temps del pati fent cua per anar al lavabo, si s’apliqués als centres educatius la normativa de prevenció de riscos laborals s’acabarien aquestes cues cròniques
La invisibilització de les necessitats de les nenes (i de les docents) no es restringeix al pati, sinó que abasta els edificis en la seva totalitat. Els criteris per a la construcció de nous edificis per a centres docents públics estableix que a cada planta hi ha d’haver dos nuclis de lavabos de mides idèntiques, un per a nens i un per a nenes, amb tants inodors com aules i uns vestidors segregats per sexes de mides idèntiques. Aquesta assignació teòricament és equitativa però és, a la pràctica, discriminadora.
Qui vigila patis i passadissos durant l’esbarjo sap que les noies passen una part important d’aquest valuós temps fent cua per anar al lavabo. És un fet que les dones necessitem més temps que els homes per anar al lavabo, i així ho reflecteix la normativa laboral. La Guia Tècnica per a l’Avaluació i Prevenció de Riscos als Llocs de Treball recomana instal·lar un lavabo per cada 15 dones treballadores, i un per a cada 25 homes. O el que és el mateix: fer els lavabos de dones un 33% més grans que els d’homes. Si això s’apliqués als centres educatius, seria l’adéu a la cua, crònica, de les nenes. I no només de les nenes. Si el Departament d’Educació seguís les recomanacions de la normativa laboral als seus centres educatius, les mides i xifres dels lavabos del professorat, un col·lectiu format en un 75% per dones, millorarien substancialment. Mentrestant, a fer cua!
