La meva va ser una família migrada del sud espanyol a Catalunya, concretament a Girona, els anys 50. Com tantes altres, fugint de la pobresa i cercant una terra on treballar i construir-se un futur.
De les barraques de Montjuic als Albergs Provisionals. D’allà a pisos insalubres de la ciutat gris i finalment, l’any 1975 van obtenir un pis de protecció oficial al barri de la Font de la Pólvora on l’educació, més enllà de la primària, era una realitat que en alguns casos ni tant sols ens atrevíem a imaginar, i els que ho intentàvem majoritàriament fracassàvem, condicionats per la manca d’expectatives o la necessitat d’incorporar-nos al mercat laboral.
La meva adolescència transcorre en el barri, en un moment d’importants moviments veïnals preocupats per millorar les condicions del barri. Gent treballadora, lluitadora i amb forta consciència de classe obrera. Al seu costat, un grup de mestres i educadors hippies que ocupen les nostres vides; a les activitats extraescolars, als casals d’estiu, a les associacions o a l’escola d’adults, on la Furqui, la mestre, ensenyaria a la meva mare, analfabeta, a llegir les lletres grans de les revistes del cor i els noms dels carrers. A signar un document sense tacar-se de tinta els dits deixant la seva empremta.
Aquests veïns organitzats i implicats en lluites veïnals, aquelles educadores i educadors dels espais no formals i la Marcela, una mestre del centre de formació professional on només vaig assistir un curs escolar, van alterar encara més la meva adolescència, convidant-me a veure la realitat amb uns altres ulls, a qüestionar el meu lloc a la vida, a obrir la ment i el cor a noves experiències i a somiar. Em van convidar a somiar.
Si s’haguessin quedat en aquest estadi no els hi hauria perdonat. Perquè van generar en mi tal crisi existencial que va ser molt l’acompanyament que van haver de fer després per ajudar-me en els canvis, per trobar nous espais de creixement sense renunciar i abandonar la meva història.
Avui sé que van ser les primeres i els primers paulofreirans que vaig tenir la sort de trobar.
Mai em vaig preguntar què volia ser de gran, però aquest acompanyament d’una manera o altra em va anar marcant el camí. Primer d’ajudant dels monitors i les monitores, després, amb 16 anys, ja sent el seu relleu, i no sé encara ben bé com em trobo pocs anys més tard a l’Escola d’Educadors Especialitzats de les Comarques Gironines on, per primer cop, entraria en un procés formatiu vivencial, significatiu, en el qual despertarien en mi les ganes d’aprendre i formar-me.
Avui sé que amb la seva metodologia, basada en la incorporació del bagatge i saber de cada alumne i en l’anàlisi constant de la pràctica educativa, van ser la segona remesa de paulofreirianes i paulofreirians amb què em creuaria.
L’any 1993, a l’Escola d’Adults de Salt, amb el freirià Sebas Parra, em prepararia les proves d’accés per majors de 25 anys i el següent curs, sabent-me motiu d’orgull pels meus i per mi mateixa, iniciaria la formació universitària.
Allà vaig fer algun descobriment, com que allò que jo considerava la cumbre del saber no ho era tant. Ni en el meu barri érem majoritàriament simples i poc instruïts, ni totes aquelles i aquells universitaris eren gent culta i dotats d’especial intel·ligència.
També vaig trobar un munt de coneixements nous que donaven un marc conceptual a la meva pràctica, un títol amb el qual dignificar la meva professió i les condicions laborals i de nou, un quants paulofreirians que marcarien de nou la meva trajectòria personal i professional. A ells el meu agraïment i reconeixement per la tasca que continuen fent de difusió del llegat de Paulo Freire.
I ara, 30 anys més tard, ara que, com diu la cançó de l’Ismael Serrano, “cumplimos más años que promesas”, on estic?
Des de fa 5 anys, dirigint un equipament juvenil de nova creació adreçat a joves, majoritàriament entre els 16 i els 25 anys d’un barri de la ciutat on conflueixen moltes vulnerabilitats i també moltes potencialitats.
Güell Espai Jove és un equipament juvenil de nova creació adreçat a joves de 16 a 25 anys d’un barri de Girona on conflueixen moltes vulnerabilitats i també moltes potencialitats
El centre s’anomena Güell Espai Jove i té com a finalitat l’acompanyament socioeducatiu proper i continuat en tots els àmbits de la vida a través de la creació de vincles socioafectius entre els educadors i les educadores i els joves que participen del projecte i de les relacions d’aquests amb el grup d’iguals i la comunitat. Pretén ser un centre de referència per a la gent jove, en el qual trobin respostes a les necessitats que presenten i el suport i els mitjans per al desenvolupament de les seves propostes. Per últim, el projecte manté una interrelació constant amb les entitats i els serveis del territori, cercant sinèrgies de col·laboració que enforteixen les relacions i la convivència veïnal.
Per fer aterrar aquests principis, desenvolupem projectes i activitats en tres àmbits; Formació i Ocupació, Lleure i Participació Ciutadana.
La mirada cap als joves, el reconeixement i respecte cap a les seves històries i bagatges, l’absolut convenciment que totes i tots tenim un lloc a la societat des d’on construir-nos i millorar-la, el rol dels educadors i les educadores com a facilitadores i acompanyants, la flexibilitat en els horaris, en l’ús dels espais, la vinculació al teixit social del territori i un projecte que es troba permanentment en construcció en funció dels interessos i les necessitats de tots que formem part, tot plegat em fa pensar que tots i cada un dels i les membres del nostre equip educatiu som agents actius de la pedagogia de Paulo Freire , posicionats políticament a favor de l’educació com a pràctica de llibertat.
Gràcies Paulo.
